Atrapa la llebre - Lana Bastašic

 
"A Bòsnia no hi ha objectius, totes les carreteres són igual d’ensopides i sense sentit, et fan fer voltes fins i tot quan et penses que estàs avançant."





Bastašic, Lana. Atrapa la llebre
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020

Uhvati zeca. Traducció de Pau Sanchís.
Col.lecció Antípida, 46


::: Què en diu la contraportada...
Després de dotze anys sense saber res l’una de l’altra, la Sara, que ha emigrat a Dublín i viu allunyada dels fantasmes del passat, rep una trucada de la Lejla, que li demana que torni a Bòsnia i l’acompanyi a buscar el seu germà, desaparegut durant la guerra. Juntes aniran amb cotxe de Mostar a Viena en un viatge que, més que un retrobament inofensiu entre dues velles amigues, serà un camí a un cor de les tenebres profundament balcanitzat.
Aquesta road trip literària és una novel·la brillant i devastadora que, amb un llenguatge subtil i autèntic, retrata la relació complicada entre dos personatges inoblidables i ens mostra, sense por dels tabús, com els traumes dels conflictes ressonen al llarg dels anys

::: Com comença...
començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història.

::: Moments...
(Pàg. 23)
La universitat era fora de les nostres vides –per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible-.

(Pàg. 37)
Home no és Bòsnia. Bòsnia és una altra cosa. Una àncora rovellada en un mar pixat. Et poses regularment la vacuna del tètanus, encara que hagin passat molts anys.
 
(Pàg. 42)
No gaire lluny d’ells seu la seva mare, sola i de negre, com si fos un signe de puntuació entre totes aquelles bruses multicolors.

(Pàg. 51)
Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un verd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Ha va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?

(Pàg. 76)
(...) la nostra llengua era pertot, i l’anglès, el francès o l’alemany tan sols podien passar tímidament a través de l’estret passadís que deixaven dues consonants postalveolars. Estava envoltada de les paraules de què m’havia rentat, com algú que ha aconseguit deixar el tabac i de sobte es troba tancat en un espai per a fumadors. 

(Pàg. 96)
(...) m’havia dit que els escriptors escrivien perquè no tenien records propis, i se’ls havien d’inventar. Això va ser abans, quan la Llebre encara era viva i nosaltres començavem a llegir llibres. Però no tenia raó, almenys no del tot. 

(Pàg.  97) 
(...) és un fet que una road trip només té sentit quan els viatgers, encara que vagin errats, creuen que assoliran el seu objectiu, el final del camí que resoldrà tots els seus problemes i posarà fi a les seves tribulacions. A Bòsnia no hi ha objectius, totes les carreteres són igual d’ensopides i sense sentit, et fan fer voltes fins i tot quan et penses que estàs avançant. Conduir per Bòsnia et fa entrar en una altra dimensió: en un cuc còsmic cargolat que no et duu a cap destinació exterior, real, sinó a les profunditats llòbregues, gairebé impracticables, del teu propi ésser. 

(Pàg. 109)
(...) no oblidaré que algú va morir quan jo vaig néixer, que algunes persones comencen el mateix dia, el mateix any, que altres acaben.  Vaig ser conscient de la cruel democràcia de l’instant. 

(Pàg. 127)
Dintre meu es debatien dos desigs extraordinàriament forts: un de ben lògic i madur, escapolir-me, sortir a la carretera i fer autoestop fins a Zagreb; i l’altre foll i incoherent, apropar-me a ella, abraçar-la i dormir, com un cadell desemparat, entre els seus cabells blancs. 

(Pàg. 142)
Em va sorprendre la meva por. Una part de mi volia desfer-se d’ella, tirar-la del cotxe en un camí rural com una llauna buida. Però una altra part temia la seva abstinència. Ja no era només la Lejla. Ara era l’Armin, i Viena, i el final de la història. No estava preparada per renunciar a tot allò. 

(Pàg. 160)
El meu pare. El qui un dia morirà mentre dorm, tot i que jo encara no ho sé. Morirà tranquil com un cadell ben alimentat, sense fer soroll, amb un somriure a la cara. Jo seré a Dublín, no respondré a la trucada de la mare, perquè aquell matí han vingut uns amics a jugar a Scrabble. 

(Pàg. 161)
(...) desitjava que tornessis a ser la Lejla, ara que s’havia signat la pau. Però, després de tants anys, vas deixar pas a la Lela Beric, sense oferir resistència. Aquella petita lletra j del teu nom només em pertanyia a mi. Per als altres eres i series la Lela, era complicat canviar de nom i cognom tan sovint. A més, per a tu això no era important. No t’hi veies, en un grapat de lletres. Com la gent que canvia molt de casa, que acaba perdent el sentiment de llar. 

(Pàg. 170)
Hauria volgut ser una d’quelles heroïnes contemporànies que, normalment al principi dels relats, ens donen a entendre que no ploren mai. Diuen alguna cosa com:”no podia plorar, encara que volgués”, o “l´’últim cop que havia plorat tenia quatre anys”. Alguna cosa així. I nosaltres pensem que això està bé, que l’escriptor ha fugit del sentimentalisme i ha creat un caràcter fort. Però aquest llibre no és sobre mi, a mi no em puc imaginar i reescriure’m. Jo em vaig asseure en aquell monument i vaig plorar com una mocosa: amb els ulls, amb el nas, amb la boca, amb les espatlles, calculant que tenia prou temps per eixugar-me els ulls i eixugar-me la saliva abans que arribés la Lejla.

(Pàg. 179)
Tu arrossegaves el nom de Lela pels lavabos. Jo vaig arrossegar el de Sara per les revistes literàries. Al cap i a la fi, no és la mateixa cosa? 

(Pàg. 186)
Tot aquest teatret és per demostrar al meu jo avorrit i adult la llàstima que faig, com he canviat, mentre que ella encara és la mateixa?

(Pàg. 189)
Ella sempre havia sabut deixar-me sense arguments coherents, fins i tot quan totes dues sabíem que jo tenia raó. Em feia un discurs pausat, el disposava al meu voltant com una petita gàbia, i deixava que jo m’hi recargolés, amb la meva ira completament injustificada.

(Pàg. 202)
- (...) No pots fer això a Bòsnia.
- No som a Bòsnia –vaig respondre. No perquè et volguès tornar a fer un petó, sinó perquè no volia deixar-te manar. I tu em vas mirar com si fos una nena petita i vas dir:
- Sempre som a Bòsnia.

(Pàg. 232)
(...) ella sempre em recordava una part essencial del meu ésser, un centre que no es pot reduir a quatre angles rectes. Ella em recordava que el desordre era l’estat natural del món, i que les nostres vides, girant al voltant de l’esforç per posar ordre en aquell caos, no eren res més que un reflex de la nostra immensa arrogància. 

::: Altres n'han dit...

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli