39º a l'ombra - Antònia Vicens

 

"(...) tenia fam de venjança i l’exercia contra mi mateixa. Desitjava sentir el turment del desig, rebolcar-me entre cards."

Vicens, Antònia. 39º a l’ombra.
Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2019

Col.lecció Artificium, 7

::: Que en diu la contraportada...
Quan escrivia 39º a l’ombra Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a les nits, li va prohibir tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per a redactar 39º a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta.

Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor proposa no només la relectura d’un dels textos fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa en mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que aquestes han suposat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa. (De l’epíleg de Sebastià Portell)

::: Com comença...
I cada dia em passava el mateix. Em despertava a l’hora justa, i no hi havia manera de córrer. Primer obria un ull, després estirava un peu, sorneguerament, mollanament, com si tengués un nervi enganxat al somier.

::: Moments...
(Pàg. 8)
(...) els meus pares havien mort quan jo encara era una criatura i havia crescut a ca uns oncles que em volien bé i una cosina que ens estimàvem com a germanes. Tanmateix, darrerament sentia una necessitat quasi boja de cercar coses noves. Anar-me’n lluny. Ser lliure, sobretot de mi. I creia que ho aconseguiria canviant d’ambient. Però ni em sabia oblidar ni em sabia divertir. Car som una freda. 

(Pàg. 19)
- (...) Vulguem o no vulguem, es doblers mos fan poderosos, mos donen seguretat i posició i mos curen de complexos. Un pot ser criminal, lladre, marieta; però, si té fortuna i de tant en tant fa un donatiu al ‘església perquè en parlin damunt sa trona, serà un sant (...).

(Pàg. 29)
I tot, tot, em feia pena. El cant entorcillat dels ocells, la veu trencada dels homes.

(Pàg. 34)
- (...) Sí, al·lota, el món poc més poc manco és una farsa, un aplec de veritats inventades i guanya aquell que té més imaginació.

(Pàg. 46)
Per què els animalets que no pequen han de patir? I la mort dels Innocents?  És possible que no hi hagi condemnats? En un llibre religiós vaig llegir que fins i tot en pecar complim la voluntat de Déu. I per què han de ser pecat coses adients amb la nostra naturalesa? I si un home té la desgràcia de néixer efeminat o amb la mania de matar, l’afronta del seu pecat, no és prou per redimir-lo? I si la fe és un do, què podem retreure als incrèduls?

(Pàg. 49)
(...) va saber que havia nascut artista, no sacerdot. Perquè l’art eleva cap a Déu, però no és el camí de la santedat. 

(Pàg. 65)
- (...) Sols no mos diguérem res; només mos miràrem i sortírem a passejar. Anàrem per ses roques, silenciosos. La mar estava plena de llunes i jo tenia una mica de por, perquè ses roques són puntarrudes i esquerpes, i quan anava a posar peu no destriava si tenia davall una ombra o un clot. A la fi arribàrem a una planada. I allà. I sa lluna mil cegades dins la mar, i mai no m’havia adonat que ses ones cantassin. 

(Pàg. 71)
(...) I don Damià damunt la trona, amb la veu una mica apagada, predicant la mútua comprensió, l’exercici constant d’estimar-nos tots sense egoisme. I això seria el cel aquí en la terra. Cal que cadascú se’l creï, el seu cel, em va dir un pic. No creus en el més enllà?, li vaig demanar jo.  Sí; perquè crec en la mort. Pensam que estam plens de vida, i només feim que morir (...). 

(Pàg. 72)
- (...) Podem ser amics.
- Sí.
- Si t’agrada llegir, te puc deixar llibres.
- Es que tu em puguis deixar, ja els he llegits, crec.
- Ah, fotre! – va dir el jove de l’apostolat.

(Pàg. 79)
- (...) Es carrers, sa plaça, tot ho trob desolat, i sa gent que veig me fa ràbia. Tothom me sembla més feliç que jo.

(Pàg. 92)
Vaig ficar-me davall la dutxa. L’aigua, ben fresca, m’exaltava la pell i em fregava el cos amb tota la meva força perquè tenia fam de venjança i l’exercia contra mi mateixa. Desitjava sentir el turment del desig, rebolcar-me entre cards.

(Pàg. 95)
Crec que totes ses al·lotes de sa nostra edat tenen aquestes ànsies: fugir. 

(Pàg. 96)
Vaig anar davant el mirall: Aleshores m’estimaves perquè jo era molt joveneta i molt pura, però ja no en queda res, tenc el pensament del tot corromput, fins al punt que voldria destruir-me, no sé si venjança o recança, o amor. 

(Pàg. 102)
- (...) Jo no tenc son.
- Comptam ovelles?
La ràdio havia callat. Només se sentien les veus del televisor de baix.
- De vegades pens de prendre pastilles o coses per oblidar-ho tot i ser feliç (...).

(Pàg. 124)
(...) l’home de la somera, cridant qui comprava cacauets i bessons salats; i un grapat de senyores prenent l’aperitiu damunt la vorera de ca n’Andreu. Les muntanyes. El jove marieta, sempre sol i perfumat, fent una ganyota indefinida davant el vidre del mostrador . El Galió apuntalat.  Una bombolla de saladina se m’enganxava als llavis. I la carta de la tia cruixint-me dins els sostenidors, sens haver-la llegida ni ganes de llegir-la. Tenia por d’una gota més de tristor. Això era i no era... Desvaris, renecs. El poble, el passat, m’era una idea mig esborrada, el reflex a penes perceptible d’una espelma que acabava d’apagar-se. Així mateix, pobreta, la tia! Tothom, pobret! I jo... Pobreta, jo!

(Pàg. 126)
Em sentia exaltada; volia viure. Comprar-me bragues i sostenidors amb randes. Riure. Però no podia riure amb sinceritat. A mi m’havien educat solitària del sofriment, havien mort en mi l’espontaneïtat. L’esperit se’m revoltava, però la part essencial de la meva existència era ombrívola, per no dir morta. El meu ésser no era complet. 

(Pàg. 137)
Les mates, els pins, les pedres, els romanins, les donardes, els cactus, les figueres bordes. Pertot rialles.
I jo, agrura a la gargamella i una punyida de llança al costat esquerre. La nit cruixia. Et casaries amb mi?

(Pàg. 142)
(...) Més tard, corrent cap a la botiga, pensava que la ment humana és un pur caos, que la felicitat, tot, depèn de la imaginació. Per què a vegades em sentia tan profundament desgraciada? Per què aquestes estones de tan confusa exaltació, i al cor tantes imatges?

(Pàg. 143)
I jo amb una necessitat terrible d’estimar. Concretar-me. Ho anava observant: no es pot triomfar sense perjudicar algú. Només és lliure i poderós aquell capaç de trepitjar els objectes i els afectes que li surten pel camí cap a l’objectiu que mou la seva ambició. 

(Pàg. 173)
- (...) Tenc ganes de comprar-me un abric de pells.
- Jo un vestit color mostassa. I estudiar anglès i francès. Però en és pobles res no té sentit. 

(Pàg. 174)
I jo, daixo-daixo, experimentat la vida com una pura inconveniència, estroncada la capacitat de somni, deprimida per la soledat de tantes absències desconegudes. 

::: Altres n'han dit...
Llegir en cas d'incendi (Manel Haro), escriptors.cat, Llegim (Anna Ballbona), Pep Grill.

::: Enllaços:
Antònia Vicens, autoretrat, context de l'autora i la novel·la, claus interpretatives.