El regne de les dones - Anton Txèkhov

" - (...) Tota la nova literatura, com si fos el vent de tardor en una canonada, gemega i udola: “Ai, infeliç! La teva vida es pot comparar amb una presó!"

Txèkhov, Anton. El regne de les dones.
Barcelona: Viena Edicions, 2019

Babe tsarstvo. Traducció de Juan Gabriel Saiz
Col.lecció Petits plaers, 1



::: Que en diu la contraportada...
Amb només 26 anys, l’Anna Akímovna ha heretat una gran fàbrica que dona feina a milers de treballadors. Durant la celebració del Nadal, mentre puja i baixa les escales de casa seva, reflexiona sobre el futur que l’espera i les dificultats de trobar un bon marit. L'Anna no se sent còmoda ni amb els del pis de dalt, a la part noble, on rep els membres de l'alta societat de la província, amb qui li toca alternar ara que és rica -però que sap que la menyspreen pel seu origen-, ni amb els del pis de baix, els treballadors i les dones del poble ras, de qui se sent separada per la seva nova condició.

::: Com comença...
El gruixut paquet ple de bitllets era allà. Provenia de la datxa del bosc. De l’encarregat del magatzem. L’home explicava per escrit que enviava mil cinc-cents rubles que havia guanyat a algú en un plet per via judicial en segona instància.  A l’Anna Akimovna no li agradaven paraules com ara “guanyar un plet” o “per via judicial”; fins i tot li feien por.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Tenia la mateixa por dels seus treballadors, dels homes forts, tant sobris com embriacs, que dels seus coneguts intel·lectuals.

(Pàg. 28)
- (...) Sí, s’ha de reconèixer: la nostra filantropia és inútil, avorrida i ridícula. Però també és cert que un no es pot quedar de braços plegats. Bé s’ha d’intentar alguna cosa (...).

(Pàg. 46)
- (...) En els costums d’aquests dies de festa hi ha molta crueltat –va dir-se a si mateixa mentre mirava per la finestra com els nens caminaven des de la casa cap al portal de sortida encongits de fred i abrigant-se amb pellisses i abrics-. En dies de festa el que un vol és descansar, quedar-se a casa amb la família, i aquests pobres xicots, el professor i els obrers es veuen obligats a sortir de casa i caminar amb aquesta fredor, per felicitar i mostrar el seu respecte a tothom, i després sentir-se’n avergonyits.

(Pàg. 47)
Es preguntava per a qui i per a quin motiu s’havia posat un vestit tan car. I com sempre, com li passava a totes les festes, la soledat i la idea persistent que la seva bellesa, la seva salut i la seva riquesa eren només un engany, perquè ella no hi feia res, en aquest món, la va començar a turmentar.  Ningú no la necessitava i ningú no l’estimava.

(Pàg. 50)
(...) amb els ulls tancats, va pensar que la seva soledat era natural, pel fet que mai no s’havia casat i no es casaria mai. Però ella no en tenia la culpa. El destí mateix la va portar des d’un ambient obrer, en què recordava sentir-se tan còmoda i a gust, a aquestes enormes habitacions on de cap manera no podria saber què fer amb ella mateixa ni entendre per què tanta gent se li presentava al davant; el que estava passant ara mateix li semblava insignificant, innecessari, ja que ni per un moment li havia donat felicitat, ni n’hi donaria.

(Pàg. 54)
Feia temps que ja ni ell no es creia tot allò que havia de dir als judicis, però no hi donava cap importància: això ja se sabia, venia de sempre, era del tot normal...

(Pàg. 59)
- (...) Dona de fin de siècle! Penso que una dona jove i, òbviament, rica ha de ser independent, intel·ligent, sofisticada, agosarada i una mica llibertina. Només una mica llibertina, perquè deu estar d’acord amb mi que els excessos també cansen.  A vostè, estimada, no li convé veure passar la vida com la resta de mortals, sinó assaborir l’existència, i un lleu llibertinatge és la salsa de la vida. Capbussi’s en un mar de flors d’aroma embriagadora, inundi’s d’almesc, atipi’s d’haixix i, el més important, estimi, estimi, estimi...(...).

(Pàg. 64)
Ocasionalment, ell li explicava l’argument de relats, i fins i tot de novel·les, i llavors dues o tres hores passaven sense que se n’adonessin, com si forssin minuts. Aquesta vegada va començar amb un to amargant, la veu tranquil·la i els ulls tancats.
-  Estimada, fa temps que no llegeixo res –va dir quan ella li va demanar que li expliqués alguna cosa-. Potser, de tant en tant, una mica de Jules Verne.
-  I jo que em pensava que vostè m’explicaria alguna cosa nova.
-  Ummmm... Alguna cosa nova –va murmurar en Lisèvitx, somnolent, abans d’acomodar-se en un cantó del sofà-. La nova literatura, benvolguda meva, no fa per nosaltres. Per descomptat, ha de ser tal com és, i no acceptar-ho seria com no reconèixer l’ordre natural de les coses, i jo l’accepto, però...
Semblava que en Lisèvitx s’havia adormit. Però al cap d’un minut es va sentir de nou la seva veu:
-  Tota la nova literatura, com si fos el vent de tardor en una canonada, gemega i udola: “Ai, infeliç! La teva vida es pot comparar amb una presó! I que fosca i humida és la teva presó! És ben cert que moriràs i no tens salvació!”. No és que estigui malament, però m’estimaria més una literatura que ensenyi com fugir de la presó (...).

(Pàg. 83)
- (...) O el pecat? –va inquirir la tia.
-  El pecat? –va riure l’Alacrà-. L’Anna  és una noia instruïda i sap distingir. Matar una persona o engalipar un vell és pecat, és cert, però estimar un jove encantador està molt lluny d’això. Què pecat ni què romanços! Tot això s’ho han inventat les beates per enganyar les persones més simples. Jo també vaig dient pertot arreu: “És pecat, és pecat”, sense saber jo mateixa ben bé el que em dic.

(Pàg. 89)
La vergonya dels seus pensaments i de les seves accions, la por que hagués dit alguna cosa massa personal i la repugnància per la seva covardia la van torbar profundament.

(Pàg. 91)
(...) va pensar també que ja era tard per somiar la felicitat, que tot era mort per a ella, que tornar a aquella vida en què dormia amb la seva mare sota la mateixa manta, o inventar una vida nova i especial, ja no era possible.

::: Altres n'han dit...
Un momento para la lectura, Paranoia 68, Solo de libros, Narrativa clásica XIX & XX, La antigua Biblos, La mascarada, Lo que leo lo cuento, Las nueve musas (Anna Rossell), Pep Grill.

::: Enllaços:
Anton Txèkhov, claus estilístiques, context.

::: Llegeix-lo:
Rus (facsímil 1920)
Anglès (html)