Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes - Lafcadio Hearn


"(...) era més bella que qualsevol criatura humana, i ell no podia fer cap altra cosa que estimar-la."






Hearn, Lafcadio. Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes. 
Barcelona: Més Llibres, 2018

Traducció de Ricard Vela



::: Que en diu la contraportada:
Kwaidan, ‘història de fantasmes’ en japonès clàssic, va ser el darrer llibre que va publicar Lafcadio Hearn en vida (el 1904, l’any que va morir) i el que l’ha fet més conegut arreu del món. Escrit en anglès, però traduït aviat al japonès, constitueix un catàleg il·lustratiu dels yōkai tradicionals d’aquell país i recull un seguit d’històries antigues sobre espectres i fets extraordinaris que va recontar per rescatar-los de l’oblit quan el Japó es va obrir al món i això no ho feien ni els autors autòctons. Aquesta edició presenta la seva obra per primera vegada en català i es completa amb una selecció de relats emblemàtics que provenen d’altres llibres de l’autor, tan admirat per personatges com T. W. Adorno, que va adaptar un conte de Hearn en una obra de teatre encara inèdita, o Albert Einstein, que va viatjar al Japó el 1922 per veure amb els seus ulls la bellesa que hi havia llegit.

::: Com comença...
Fa més de set-cents anys, a Dan-no-ura, al litoral de l’estret de Shimonoseki, es va entaular la darrera batalla de la llarga guerra que va enfrontar els Heike, o clan dels Taira, amb els Genji, o clan dels Mimamoto. I va ser allà on van morir tots els Heike, amb les seves mullers i els seus fills, i també l’emperador infant, avui recordat com a Antoku Tenno
La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi

::: Moments...
(Pàg. 52)
- (...) En aquesta casa sempre succeeixen coses estranyes quan el cadàver es queda sol, així que pensem que és millor per a vós que ens acompanyeu. Us podem trobar un bon allotjament a l’altre poble. Tot i que podria ser que, ja que sou un monjo, no li tinguéssiu por als esperits ni als dimonis; i, si no us fa por quedar-vos aquí sol amb el cadàver, podeu fer ús d’aquesta llar humil. No obstant això, us he de dir que ningú, llevat que fos un sacerdot, gosaria quedar-se aquí aquesta nit.
Jikininki

(Pàg. 54)
(...) quan la quietud de la nit va arribar a l’avenc més profund, va entrar una Forma, difusa i vasta, enmig d’un silenci sepulcral; i en aquell mateix moment, en Musō va descobrir que no tenia força per fer cap mena de moviment nio per pronunciar ni una sola paraula. Va veure que la Forma aixecava el cadàver com si tingués mans i el devorava amb tanta avidesa com un gat es menja un ratolí, començant pel cap i menjant-se’l sencer (...)
Jikininki

(Pàg. 62)
(...) per sota del koromo de sacerdot, al pit d’en Kwairyo sempre va continuar bategant-hi el cor ardent del samurai. Igual que en el passat es reia dels riscos, ara també es mofava del perill, i així, amb qualsevol clima i en qualsevol estació de l’any, viatjava per predicar la Bona Llei a llocs on cap altre monjo s’hauria aventurat a anar-hi. Aquella va ser una època de violència i de caos (...).
Kokuro-Kubi

(Pàg. 77)
- (...) Totes les dones senten afecte per les seves petites coses i l’O-Sono tenia una gran estima
per les seves petites coses . Potser és que ha tornat per contemplar-les. Això ho fan molts morts...
El secret de la morta

(Pàg. 111)
Es deia Riki, un nom que vol dir “força”, però la gent li deia “Riki el Ximple” o “Riki el Beneit” – Riki-Baka-, perquè havia nascut per viure en una infantesa perpètua.
Riki-Baka

(Pàg. 117)
(...) Es tracta d’una atmosfera exclusiva d’aquest lloc i, gràcies a ella, la llum del sol a Hōrai és d’una blancor incomparable, una llum làctia que no enlluerna, sorprenentment clara però delicada. Aquesta atmosfera no és del nostre període humà: és molt antiga –tant que m’esfereeixo només de pensar-hi- i no està composta de nitrogen i d’oxigen. Ni tan sols està formada d’aire, sinó d’esperit, de la substància de quintillons de quintillons de generacions d’ànimes foses en una única immensitat cristal·lina, d’ànimes foses en una única immensitat cristal·lina, d’ànimes de persones que pensaven de maneres completament diferents a nosaltres. Qualsevol mortal que inhali aquesta atmosfera, es fica a la sang l’alè d’aquests esperits, i els seus conceptes de l’espai i del temps es transformen perquè pugui veure només el que ells solien veure, pugui sentir només el que ells solien sentir i pugui pensar únicament el que ells solien pensar. Aquests canvis de percepció són lleus com un somni (...).
Hōraio 

(Pàg. 129)
Heu intentat pujar mai per l’escala estreta d’una vella torrassa, sumits en una foscor en espiral, i en el cor d’aquella foscor us heu trobat a vosaltres mateixos davant l’abisme cobert de teranyines del no-res? O bé, heu caminat per algun d’aquells viaranys costeruts que corren a la vora d’algun penya-segat i, de cop i volta, després d’una corba, us heu vist davant d ela vora abrupta del buit? El valor emocional d’una experiència d’aquesta mena –des d’un punt de vista literari- queda provat per la força de les sensacions que desperta i per la intensitat amb què es recorden.
En una tassa de te

(Pàg. 136) 
(...) era més bella que qualsevol criatura humana, i ell no podia fer cap altra cosa que estimar-la.
Urashima Tarō

(Pàg. 147)
- (...) A qualsevol pintura d’autèntica excel·lència hi habita un esperit; i una pintura com aquesta, en posseir voluntat pròpia, es pot negar a ser separada d ela persona que li va donar vida o de qui considera que és el seu propietari legítim. Existeixen moltes històries que demostren que les pintures realment magnífiques tenen ànima. És ben sabut que, en certa ocasió, en Hōgen Yenshin va pintar sobre uns panells lliscants (fusuma) uns pardals que van sortir volant i van deixar en blanc els espais d ela superfície que havien ocupat fins llavors (...).
La història d’en Kwashin Koji

(Pàg. 181)
(...) Encara que desconfiem de l’endevinació, i encara que la nostra ment lògica menyspreï els auguris, gairebé tots nosaltres conservem algun pessic de superstició ancestral.  Algunes experiències inexplicables poden apel·lar a aquesta herència i l’endeví que anuncia la bona o la mala fortuna pot encoratjar les esperances més desenraonades si desencadenar els temors més irracionals.  Jo no tinc cap dubte que seria una maledicció que poguéssim veure el nostre futur (...).
Una història d’endevinació. 

::: Altres n'han dit...
Pipa i monocle, Pep Grill.

::: Enllaços:
Lafcadio Hearn, perfil de l'autorcontextualitzant obra i autor, gènere Kwaidan, la seva herència literària.

::: Llegeix-lo:
Anglès (multiformat)
Anglès (facsímil Ed. Boston Houghton, Mifflin del 1930)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli