Històries de calendari - Bertolt Brecht

"(...) Tantes històries,

tantes preguntes."

Brecht, Bertolt. Històries de calendari
Barcelona: Adesiara Editorial, 2018

Kalendergeschichten. Traducció de Feliu Formosa.
Col.lecció d’ací i d’allà, 67


::: Que en diu la contraportada:
Juli Cèsar, Sòcrates, Lao Tse, Giordano Bruno, Francis Bacon o el Buda són alguns dels personatges històrics que apareixen en les narracions i els poemes que donen forma  a aquest llibre extraordinari. La imaginació desbordant de Bertolt Brecht ens els presenta en unes situacions insòlites i de vegades despietades, i la pretesa heterogeneïtat dels conjunt esdevé en realitat una mostra inequívoca de la complexitat del nostre comportament, dels atzars que ens acompanyen i de la insignificança de les accions humanes. No és gens casual, doncs, que les Històries de calendari siguin una de les obres més reeditades de les lletres alemanyes del segle XX.

::: Com comença...
En temps de la guerra dels Trenta Anys, vivia a la ciutat lliure imperial d’Augsburg del Lech un protestant suís anomenat Zingli, propietari d’una adoberia, amb el seu magatzem de cuiros.
El cercle de guix d’Augsburg

::: Moments...

(Pàg. 25)

A Nuremberg han fet una llei
que ha fet plorar més d’una dona que
s’ajeu amb qui no ho ha de fer.
La carn s’apuja als suburbis,
sonen amb força els timbals.
oh Déu meu, si alguna cosa pensen fer,
avui la faran.
(…)
Balada de Marie Sanders, puta dels jueus.

(Pàg. 32)
(…) Així va parlar Gautama, el Buda. Així també nosaltres,
que ja no ens ocupem amb l’art de la paciència,
sinó amb l’art de la impaciència, i que fem tota mena de propostes
de caràcter terrenal, i ensenyem als homes
a desfer-se dels seus torturadors humans, pensem que a tots aquells que
davant les esquadres de bombarders del capital que s’apropen encara tenen temps de preguntar
com ho veiem, com ho imaginem
i què se’n farà, de les seves llibretes d’estalvi i dels seus pantalons dels diumenges després d’una revolució.
poca cosa hem de dir-los.
Paràbola del Buda de la casa en flames. 

(Pàg. 47)
“Bisbe, puc volar”,
va dir el sastre al bisbe.
“Fixa’t com ho faig!”
I es va enfilar amb unes coses
que semblaven dues ales
a l’alta, alta teulada de l’església.
El bisbe va passar de llarg.
“Quines mentides de dir,
l’home no és un ocell,
un home mai no volarà”,
va dir el bisbe al sastre.

“El sastre s’ha matat”,
va dir la gent al bisbe.
“Era una fanfarronada.
Les ales s’han desballestat
i ell ara jeu estavellat
a la dura, dura plaça de l’església.”
“Que repiquin les campanes,
no eren més que mentides,
l’home no és un ocell,
un home mai no volarà”,
va dir el bisbe a la gent.
Ulm 1592

(Pàg. 63)
(…) I que ningú no em renyi el pobre home
que a taula no els ha convida:
per a mig centenar de boques
cal farina, no pas caritat.
(…)
Croada d’infants 1939

(Pàg. 67)
Cèsar sabia que no sobreviuria a aquell mes. Havia arribat al cim del seu poder. I per això ara s’obria l’abisme davant seu.
Cèsar i el seu legionari.

(Pàg. 89)
(…) Vet aquí, doncs, vam pensar, armat fins a les dents, l’indestructible soldat de molts mil·lennis, ell, amb qui s’ha fet la historia, ell que va fer possibles les gran s gestes, d’Alexandre, Cèsar, Napoleó, uns fets que hem llegit als nostres llibres escolars. Aquí el tenim. No mou ni una pestanya. Aquest és l’arquer de Ciros, el conductors dels carros amb ganivetes de Cambises, que la sorra del desert no va poder enterrar definitivament, el legionari de Cèsar, el llancer de Genguis Khan, el suís de Lluís XIV i el granader de Napoleó I. Ell posseeix la capacitat –potser no tant excepcional – de no deixar entreveure res quan es proven damunt seu tots els artefactes de destrucció imaginables. Com una pedra, insensible (així ho diu), resisteix quan l’envien a la mort. Travessat per llances de molt diverses èpoques, de pedra, de bronze, de ferro, atropellat per caros de combat, els d’Artaexernes i els del general Ludenforff, esclafat pels elefants d’Anníbal i les esquadres de cavallaria d’Àtila, destrossat pels projectils cada vegada més perfeccionats d’uns quants segles, però també per les pedres que volen des de les catapultes, rebentat per bales de fusell, grosses com ous de colom i petites com abelles, s’alça impertorbable, rebent ordres un cop i un altre e en tota mena de llengües, però sense saber mai per què ni per a què. Els territoris que ha conquerit no se’ls ha fet seus, així com el paleta no habita la casa que ha construït. La terra que ha defensat no li pertany, i ni tan sols li pertanyen la seva arma i el seu uniforme. Però ell aguanta. Damunt seu, la pluja mortífera dels avions i la pega llançada des de les muralles de la ciutat; a sota, mines i trampes; al seu voltant, pesta i gasos asfixiants, buirac de carn per a piques i fletxes, punt de mira, deixalla de tanc, dipòsit de gas; davant seu l’enemic i darrere seu el general! Mans innombrables li han teixit el perpunt que li cobreix el cos, li han treballat a cop l’arnès, li han tallat el cuiro de les botes! Innombrables butxaques s’han omplert gràcies a ell! La cridòria immensurable en totes  les llengües del món que l’han enardit! Cap Déu que l’hagi beneït! (…).
El soldat de la ciutat.

(Pàg. 93)
¿Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
¿Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda,
¿qui la va reconstruir tantes vegades? ¿En quines cases
de la daurada Lima vivien els constructors?
¿On anaven al vespre, en deixar llesta la muralla xinesa,
els paletes? La gran Roma
és plena d’arcs de triomf. ¿Qui els va alçar? ¿Sobre qui
van triomfar els cèsars? ¿Tenia la tan cantada Bizanci
només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
la nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
¿Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
¿No tenia almenys un cuiner al seu costat?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
la seva flota. ¿No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la guerra dels Set Anys.
¿Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
¿Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
¿Qui va pagar les despeses?
Tantes històries,
tantes preguntes.
Preguntes d’un treballador que llegeix. 

(Pàg. 115)
El meu germà era aviador,
un dia va rebre un avís,
va fer les maletes
i el van enviar cap al sud.

El meu germà és un conqueridor,
li falta espai al nostre poble,
i guanyar terres ha esta sempre
el nostre somni més antic.

L’espai que el meu germà ha guanyat
és al massís de Guadarrama,
de llarg té un metre vuitanta,
i un metre cinquanta de fons.
El meu germà era aviador.

(Pàg. 122)
Ben mirat, la meva àvia havia viscut dues vides, una després de l’altra. La primera, com a filla, com a muller i com a mare, i la segona senzillament com a senyora B., una persona sola, sense obligacions i amb uns mitjans de vida modestos però suficients. La primera vida li va durar aproximadament sis dècades, la segona no més de dos anys.
L’àvia indigna

(Pàg. 129)
La qüestió de si hi ha un déu
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. EL senyor K. va dir: “T’aconsello que meditis si la teva conducta variaria segons la resposta que donessis a aquesta pregunta. Si no variés, podríem renunciar a fer-nos la pregunta. Si variés, aleshores tot l’ajut que et puc donar és dir-te: necessites un déu.”
Històries del senyor Keuner.

(Pàg. 140)
Amor a la pàtria, l’odi a les pàtries
El senyor K. no considerava necessari viure en un país determinat. Deia: “Em puc morir de fam a tot arreu.”. Un dia, però, caminava per una ciutat ocupada per l’enemic del país on vivia. I se li va enfrontar un oficial de l’enemic i el va obligar a baixar de la vorera. El senyor K. va baixar i es va adonar  que estava indignat amb aquell home, i no tan sols amb aquell home, sinó especialment amb el país al qual pertanyia, fins al punt de desitjar que tant de bo la terra l’engolís. “¿Per què”, es va preguntar  el senyor K., “durant un minut m’he tornat nacionalista? Perquè m’he topat amb un nacionalista. Però, justament per això cal extirpar l’estupidesa, perquè fa tornar estúpids als qui s’hi topen.”
Històries del senyor Keuner. 

::: Altres n'han dit...

els orfes del Senyor Boix, Pienso, luego existo, Ara llegim (Jordi Llavina), Pep Grill.

::: Moments:

Beltolt Brecht, d'estructures i elements narratius, la inspiració, les històries i les interpretacions (requereix traductor).

::: Llegeix-lo:
Alemany (facsímil edició Im Bertelsmann Lesering de data desconeguda)