Narayama - Shichirô Fukazawa

"Els corbs no arribaven a semblar-li ocells. Als ulls tenien una expressió de gats negres i es movien amb uns moviments indolents que produïen esgarrifor."

Fukazawa, Shichirô. Narayama
Barcelona: Proa, 2008 (2ª ed.)

Narayama bushikó. Traducció d’Alfred Badia
Col·lecció A tot vent, 209


::: Què en diu la portada...
Narayama és un dels clàssics de la literatura japonesa del segle XX. Fukazawa parteix d’una llegenda del folklore tradicional per traslladar-nos a un poble rural, una petita comunitat perduda enmig d’unes muntanyes sense fi, els habitants de la qual es comuniquen mitjançant cançons al·lusives. L’autor se serveix d’una llengua ritmada i d’un ús hàbil de la repetició per revelar-nos el sentit de cada cançó. Narayama ens descriu un món dur, mineral, en què el bé i el mal s’encarnen en personatges d’una estatura antiga, un món en què les lleis i la moral són dictades per la por de patir fam. Un món filtrat pel lirisme de la música, en què el dolor deixa espai també a la tendresa.

::: Com comença...
Les muntanyes segueixen les muntanyes. Arreu on aneu, no hi ha més que muntanyes. Enmig de totes aquestes muntanyes del Shinshú, als afores d’un poblet, Mukó-mura, “el poble de davant”, hi havia la casa d’O Rin.

::: Moments...
(Pàg. 18) 
(...) des del moment en què les edats lligaven, l’assumpte es considerava resolt; així que anava de visita a la casa en qüestió, la interessada s’hi instal·lava completament i acabava esdevenint una persona de la família sense que es pogués dir des de quan.

(Pàg. 20)
El Narayama és habitat per un déu. Els qui havien anat a Narayama, tots l’havien vist, el déu.. I és per això que ningú no en dubtava. Com que se sabia que el déu existeix realment, es feia una festa especial i tothom s’hi mirava molt, més que no pas amb qualsevol altra celebració.

(Pàg. 24)
Narayama, on habita un déu, és una muntanya situada en un lloc allunyat que es guanya després de travessar set valls i tres estanys. I on si, després de recórrer un camí sense neu, la neu no cau quan heu arribat, no es pot pas dir que hi hàgiu tingut una bona sort.

(Pàg. 25)
Mentre que Tappei, el seu fill, n’havia ja perdudes un bon nombre, les dents d’O Rin, que s’arrengleraven sense pèrdues, podien fer pensar que, tocant a la qüestió del menjar, ella era veritablement invencible i que podria devorar vés a saber què. Això, en un poble en què faltava el menjar, és una cosa que fa vergonya.

(Pàg. 37)
Fins i tot si ha fet trenta anys és massa tard,
quan n’arriba una nova és mal doblat.

Aquesta cobla era una cançó que recomanava els casaments tardans. L’expressió “és mal doblat” significa que hi haurà de menys una quantitat de vianda igual a la part de la nouvinguda.

(Pàg. 44)
(...) la sang no volia aturar-se. Malgrat to, ella se sentia feliç, com davant d’un assumpte ben portat, amb això d’haver-se trencat dues dents del davant. No havia deixat de copejar-se amb la pedra foguera: i era pera això, no hi ha dubte, que se li havien trencat tan bé. “Pegar-se cops amb la pedra foguera no havia estat una pena inútil”, es repetia.

(Pàg. 52)
L’infant que Matsu-yan sacsejava a l’esquena xisclava cada vegada més. No podent resistir més aquest espectable, Tama-yan corregué i l’agafà en braços, però, com si el foc corregués amb la criatura, aquesta continuà xisclant. “I si?...”, es preguntà Tama-yan. Aleshores anà cap a O Rin amb l’infant en braços; totes dues el despullaren i li examinaren el darrere. I allà hi havia senyals de pessigades en quatre indrets diferents, que formaven com unes taques blaves. O Rin i Tama-yan es miraren esbalaïdes.

(Pàg. 55)
Robar minestra era, al poble, la cosa més infame que pogués fer un home. Aquest havia de sofrir allò que se’n diu “la restitució pública a Missenyor Narayama”, que és el càstig més gros que hi pugui haver. És un càstig que consisteix a arrabassar el menjar de la casa del culpable i a repartir-lo entre tots.

(Pàg. 60)
Si tu menges pèsols, posa’ls a refrescar.
El pare és ben cec i no et clissarà pas.

“Posar a refrescar” vol dir: posar-los a remullar en aigua freda. És una cançó que diu que, quan es mengen pèsols, torrats o crus, el soroll que fan espetegant entre les dents alerta els pares cecs que els altres se’ls mengen. És per això que es posen a remullar en aigua abans de menjar-los; així te’ls pots menjar tot sol, clandestinament.

(Pàg. 63)
Fins i tot en un poble tan mancat de menjar com aquest, quan moria una persona jove, hom deixava sobre la tomba l’ofrena d’un bol d’aliments. Els corbs aviat havien anat a menjar-se’ls. És per això que la gent diu que els corbs s’alegren quan hi ha un enterrament.  També es diu que tenen uns misteriosos pressentiments gràcies als quals saben a la bestreta que hi haurà un enterrament i que aleshores grallen d’alegria. Per això els crits d’aquestes bèsties es considera que són l’avís d’un enterrament.

(Pàg. 70)
(...) era un home que es deia “Teru-yan, l’irascible”. No és pas que Teru-yan fos irascible –era un individu ben tranquil d’una cinquantena d’anys-, però no sé pas quantes generacions abans hi havia hagut a la família de Teru-yan una persona irascible. És per això que encara ara era anomenat “l’irascible”. Aquest no era pas un malnom; havia esdevingut com una mena de nom de la casa.

(Pàg. 73)
“(...) Al Narayama, encara que hi hagi un camí, no hi ha camí. Cal pujar entremig dels roures, amunt, cada vegada més amunt, i allà el déu us espera.”

(Pàg. 79)
(...) arribà en un indret que tenia l’aire de ser el cim. En deixar enrere un gros penyal que es trobava allà, s’adonà que hi havia algú al peu d’aquest penyal. Tappei s’estremí i involuntàriament reculà. L’home que jeia arran del penyal, amb el cos retorçat, era un mort. Tenia els punys tancats i semblava ajuntar les mans. Tappei restà clavat a terra, incapaç d’avançar. O Rin, a la seva esquena, estengué la mà i l’agità cap endavant. Era un signe que volia dir: “Va, continua!”

(Pàg. 81)
A mesura que anava pujant, els corbs es feien més nombrosos. Quan Tappei feia una pas endavant, els corbs es posaven a caminar indolentment com si la terra, entorn d’ell, fos una cosa mòbil. Caminaven fent cruixir les fulles mortes amb un soroll comparable al de les persones humanes quan caminen.
- Que plena de corbs està la muntanya!
Estava espantat de veure’n tants.  Els corbs no arribaven a semblar-li ocells. Als ulls tenien una expressió de gats negres i es movien amb uns moviments indolents que produïen esgarrifor.

::: Altres n'han dit...
Japanium, Estrips i pedaços, LlunÀtic, El racó de la paraula, Tot és una mentida, Pep Grill.

::: Enllaços:
Shichirô Fukazawa, Ubasute.