El somni de William Blake - Josep M. Argemí

"(...) era una obra aèria, inconsútil: estava feta de frisances trèmules, batecs del cor, torrents de sang...".

Argemí, Josep M. El somni de William Blake. 
Barcelona: Males Herbes, 2016




::: Què en diu la contraportada...
El somni de William Blake és un cant d’amor a la literatura. Aquest recull d’històries breus es mou pel territori misteriós que s’estén entre el somni i l’erudició, i constitueix una història secreta de la imaginació humana. Josep M. Argemí col·loca el lector darrere la mirada d’alguns dels visionaris que han sabut revelar tot allò de meravellós i inexplicable que ens amaga la realitat, des de Caterina d’Alexandria fins a Jacint Verdaguer, passant per Athanasius Kircher, Joan Perucho o el mateix William Blake.

::: Com comença...
Joan Perucho va triar un llibre (gairebé per atzar) d’entre els prestatges de la biblioteca.
Aquell llibre no era cpa volum de l’obra de Garcilaso, enquadernada en tafilet i or, que desprenia tota sencera un aire cavalleresc que embaumava els llibres veïns (...).
Aurora

::: Moments...
(Pàg. 29) 
(...) en veure com brillaven els ulls de tota aquella gent –noies que frisaven per ser a prop del seu ídol, melòmans veterans que grapejaven nerviosament el programa del concert, senyores adelerades que s’abocaven ja a la sala amb una devoció quasi religiosa... –vaig saber que havia d’acostar-m’hi (i la vanitat, tan natural, em guiava les passes): no devia ser d’aquella manera, amb foc a la sang, com se sentien els herois antics en rebre l’homenatge dels seus adoradors?
Fuga appassionata

(Pàg. 32)
(...) només hi havia música, l’art suprem m’encegava, el cor em bategava al compàs dels sons que hi havia al meu voltant, els dits ballaven sobre les tecles i el món era tot harmonia.
Fuga appassionata

(Pàg. 37)
Un altre jo tot apassionat, fins llavors tan desconegut, creixia dins meu. M’exigia anorrear el passat, fer-lo desaparèixer com un malson.
Fuga appassionata

(Pàg. 38)
Els motors van brunzir, l’avió es va enlairar. NO vaig sentir aleshores cap enyorança d’aquella ciutat bruta i sorollosa que deixava enrere (tot just un paradís per als turistes), no vaig dedicar cap pensament a la família que mai no havia tingut.
“L’aventura d’un home sol”, vaig murmurar, i al seient del costat una senyora d’aire maternal em va observar tota complaguda, segurament perquè es creia que estava resant.
Fuga appassionata

(Pàg. 41) 
El Joan va néixer un mes abans del que li pertocava a causa d’una angoixa sobtada de la mare, o tal vegada perquè pugnava aferrissadament per fugir de l’oceà amniòtic i arribar, per fi, a una platja solitària, talment un nàufrag...
Inici de la vida

(Pàg. 78)
[el Paradís] ((...) que era un matí sense temps, com un estiu etern), que s’estenia fins a un horitzó inabastable.
El somni de William Blake

(Pàg. 84)
El somniador va avançar per aquella soledat immensa (els llibres eren tot just reflexos de la vida, uns ecos inaudibles que es perdien en la volta altíssima del temple), el laberint de paraules del seu somni: el Paradís era una biblioteca.
El somni de William Blake

(Pàg. 77)
(...) un altre solitari (jo també ho era) que per fi havia trobat un redós a la ciutat emboirada, un lloc on amagar-se del temps que avançava sense pietat.
Els amics del senyor Ghoul

(Pàg. 103) 
El profeta Joan va ser portat, enmig d’un arravatament, fins al cel.
Tot sorprès, una mica espantat, va descobrir que el cel era exactament igual que l’illa deserta en la qual habitava.
Visions a Patmos.

(Pàg. 144)
(...) sense haver-la vist mai abans, tots ja creien que [la] coneixien íntimament: n’havien sentit parlar a les taules de joc del Círculo Mallorquín, als salons de les senyores que rebien a l’horabaixa, als despatxos ombrívols de l’Ajuntament, fins i tot a les cambres sumptuoses dels bordells més prestigiosos de Palma... A tot arreu s’havia pronunciat el nom d’Aina Salom, “una nina prodigiosa”, com va proclamar una d’aquelles dames del barri de la Seu que envejaven la llestesa de la comtessa de Perelada, sempre a l’aguait de les noves promeses que podien revifar la xacrosa societat que vivia als casalots antics que dormien un son etern.
Un conte cruel

(Pàg. 158)
(...) el pas del temps, quan hom s’endinsa sense por en les pàgines que ens ofereixen tot d’aventures i amors i desgràcies, sembla que quedi suspès, com si una il·lusió d’eternitat s’emparés de qui llegeix, el somni de ser immortal... Això és la felicitat?
La veritat és que, davant de cada frase, de cada paraula, m’aturo a reflexionar sobre allò que llegeixo: la senzillesa més gran pot esdevenir un pou de complexitat, l’abstracció més profunda, un tresor de puresa; la lleugeresa més innocent, un prodigi barroc; la gravetat més obscura, una obra pulcra i clara... Perdre el temps és el meu costum,  gairebé un vici de la intel·ligència.
El tigre

(Pàg. 188)
(...) enmig de les coses sòlides del camp (la terra ferma, el cel omnipresent, l’hivern ple de rondalles i l’estiu xardorós, la primavera gentil...) ell creia sempre en l’eternitat.
Un poeta pur com ell –abans de gargotejar els primers mots inspirats- s’adelitava amb la contemplació beatífica: ara l’atreien uns núvols inconsútils, adés una sargantana que reptava  per un mur, més tard la filla d’ulls blaus d’uns pagesos ferrenys...
Història del món

(Pàg. 194) 
“Es diu Història del món”, em va mussitar en Bartomeu Sol a l’oïda, com si volgués defugir les burles dels lletraferits cínics.
“Milers i milers de versos”, va continuar ell, “que confegeixen una odissea dels fets minúsculs: no pas les guerres o els imperis, sinó el matí gloriós en què els ocells proclamen la bellesa de totes les coses, el migdia infinit en què el sol és el rei del món, l’horabaixa vellutada en què el misteri es fa present al cor dels homes, la nit silenciosa en què tots els enigmes són desxifrats...”. “Quan podré llegir-la?” vaig preguntar amb devoció.
Ell ja no em va dir res més.
Història del món

(Pàg. 196) 
Història del món era una obra aèria, inconsútil: estava feta de frisances trèmules, batecs del cor, torrents de sang...
Història del món

::: Altres n'han dit...
Especulacions d'un Neanderthal, Sonograma Magazine (Núria Serra), Nació Digital (Jaume C. Pons), Ara llegim (Joaquim Armengol), Núvol (Marc Soler), Pep Grill.

::: Enllaços:
Josep Maria Argemí, l'autor parla del seus ideari, l'autor parla de l'escriptura i del seu procés, entre dos mons.