Una noia qualsevol - Arthur Miller

"Mai no havia entès la vida (...)."

Miller, Arthur. Una noia qualsevol 
Barcelona: Edicions de 1984, 2010

Homely Girl. Traducció de Maria Iniesta.
Col.lecció Butxaca, 12


⇲ Què en diu la contraportada...
Durant la seva llarga i prolífica carrera, Arthur Miller ha descrit alguns dels aspectes més obscurs del caràcter nord-americà i ens ha fet reconèixer a nosaltres mateixos. Amb Una noia qualsevol pinta un llenç més petit, més íntim, però amb una delicadesa enganyosa que engloba tot un ventall de pors, ambicions i desitjos humans. La Janice ha odiat la seva cara des que era petita i la seva mare li planta davant dels nassos un anunci de la revista Cosmopolitan tot dient-li: «Això sí que és bellesa!».

⇲ Com comença...
Va ser com si un aire fred la toqués mentre sortia del seu son profund. El dia abans havia fet calor al Central Park; era juny. En obrir els ulls i mirar cap a ell com sempre, es va adonar que tenia la cara estranyament blanca.

⇲ Moments...
(Pàg. 12)
Quan era adolescent, pensava: Mai no seré ni una bellesa ni un geni. Què representa que he d’esperar, doncs? Se sentia envoltada per massa espai i es delia per trobar un mur que hagués d’escalar.

(Pàg. 21)
Tot era sentiment, res no era clar.

(Pàg. 22) 
Aquell etern esperar convertir-se en algú era com la Depressió: tothom esperava que s’acabés i mentrestant s’oblidava de viure.

(Pàg. 33) 
- (...) Quan penso en els escriptors que tots crèiem que eren tan importants, i resulta que avui no els coneix ningú... Vull dir els militants. Tota aquella literatura s’ha anat evaporant. Ha desaparegut.
- Era un estil, no? La majoria d’estils s’ensorren i desapareixen.
- I com és, això; tu què en penses?
- Depèn. Si el context concret domina l’obra, quan la situació s’acaba l’obra tendeix a desaparèixer.
- I què hauria de dominar, doncs?
- Els sentiments que la situació ha provocat a l’artista (...)

(Pàg. 35)
- (...) La major part del temps les persones se senten decebudes, però en alguna banda de les seves creences totes són unes ingènues. Fins i tot les més cíniques. I els records de la pròpia ingenuïtat sempre són dolorosos. Però, i què: prefereixes no creure en res?

(Pàg. 40)
Entrenada com estava a raonar o a buscar la manera de pensar amb esperança, va deixar les coses arraconades, sense negar-les ni afirmar-les. Viva a l’espera, com pendent d’un veredicte que encara no s’hagués dictat.

(Pàg. 42)
Van anar-se’n al llit amb fredor, amb els vents del món fuetejant-los la cara. Tots dos sabien que aquella nit no s’agradaven.

(Pàg. 44)
Aleshores tenia vint-i-vuit anys, i durant les nits dolentes la cara avorrida que tenia –cara de cavall petit i estilitzat, havia conclòs- quasi la feia posar-se a plorar. Llavors agafava una llibreta i provava d’escriure sobre els seus sentiments: “No és que em senti lletja del tot –i sé de què parlo. És que no sé com, dubto molt que m’arribi a passar mai res d’extraordinari, mai.”

(Pàg. 45)
Mai no havia entès la vida, i ara el que la desconcertava era la mort.

(Pàg. 50)
(...) va optar, atordida, per no aturar aquella força que se l’enduia endavant i que la treia de la seva vida morta. En Lionel va caure damunt seu com una onada oceànica, capgirant-la, envaint-la, reduït a pols el seu passat. Havia oblidat les fiblades de plaer que tenia dormides a l’entrecuix, els impulsos de sensacions que podien inundar-li el cervell.

(Pàg. 54)
La guerra continuava alentint el temps amb la seva urpada. La “durada” calcificava la majoria de les decisions; res que fos a llarg termini no es podia començar fins que arribés la pau (...).

(Pàg. 60)
Ella va comprendre a l’acte què era aquell afligiment que havia sentit a dins tots aquells anys: simplement, que en el fons no havia escollit en Sam; se l’havia trobat i prou (...)

(Pàg. 76)
(...) a vegades la Janice s’havia de tapar la cara com per no mirar mentre la Garbo donava permís a les seves parpelles ceràmiques per tancar-se plaentment amb el petó posposat d’en Barrymore. I naturalment els pòmuls de la Garbo i la fabulosa resplendir de la seva pell perfectament blanca, les superfícies esculpides del seu rostre... Aquella dona era una demostració de Déu.

(Pàg. 85)
(...) va posar-se-li al damunt fent rodolar el cos i va posar la boca damunt la d’ella, i després, passant-l’hi per tota la cara, la va anar llegint amb els llavis. El seu plaer l’omplia de nou.
- Em moriré aquí, se’m pararà el cor aquí a sota teu, perquè no necessito res més i no ho puc suportar.
- M’agraden les teves esses (...)

(Pàg. 87)
(...) després es va adormir plàcidament. Es va quedar ajaguda al seu costat sense ni gosar moure’s  per ni despertar-lo a la vida i als seus perills.

⇲ Altres n'han dit...

La conjura de los necios, Loca por incordiar, Cuaderno de ruta 3.0, Taller Paréntesis, The literary sisters, Birdseyeview, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Arthur Miller.