La millor història del món - Rudyard Kipling




"(...) havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai." 






Kipling, Rudyard. La millor història del món. 
Barcelona: Males Herbes, 2016. 

Traducció de David Gálvez
Col·lecció Distorsions, 35



 Què en diu la contraportada...
«La millor història del món», reconeguda unànimement com una de les obres mestres de la literatura universal, narra la relació d’un escriptor consagrat amb un jove poeta sense talent. Quan l’autor comença a estar cansat de les visites de l’altre, el noi li comença a explicar una història extraordinària.
Complementen aquest volum el relat breu «El Jardiner», una de les peces més belles sobre el dol que va comportar la Primera Guerra Mundial —Kipling hi va perdre un fill—; es tracta d’un relat admirat per Jorge Luis Borges, que va dir que contenia un miracle que només el lector podia advertir. I les narracions ambientades a l’Índia «Al final del camí» i «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes», en les quals Kipling mostra amb mà de mestre el xoc que suposava per als colons britànics conviure amb les tradicions i supersticions d’aquell continent sobrenatural.

 Com comença...
Es deia Charles Mears. Era l’únic fill de sa mare vídua, vivia al nord de Londres i venia cada dia a la City per treballar en un banc. Tenia  vint anys i patia d’aspiracions.
La millor història del món

 Moments...
(Pàg. 48)
Fins aquella nit, en Charlie no havia parlat de res que no pogués entrar dins de les experiències d’un galiot grec. Però ara –o no hi ha honestedat als llibres!- havia parlat d’una aventura desesperada dels víkings, de Thorfinn Karlsefnisalpant cap a Vinland, que és Amèrica, al segle novè o desè. Havia vist la batalla al port, i havia descrit la seva mort. Però aquesta d’ara era una capitomba en el passat molt més sorprenent. Era possible que se saltés mitja dotzena de vides i després recordés vagament algun episodi de mil anys més tard?
La millor història del món

(Pàg. 49)
(...) a un nano d’avui dia l’afecten tots els canvis de to i punt de vista, així que diu mentida tot i que desitgi dir la veritat.
La millor història del món

(Pàg. 52)
Si mai havia d’arribar al ple coneixement d’alguna cosa, no seria de la vida d’una ànima del cos d’en Charlie Mears, sinó de la de mitja dotzena: mitja dotzena d’existències separades i distintes viscudes damunt la mar blava durant l’albada del món!
La millor història del món

(Pàg. 62)
(...) no hi ha possibilitats. No es pot jugar amb els déus. És una història molt bonica. Ara que, com se sol dir, deixi-ho estar... Vull dir, deixi-ho córrer. Afanyi’s. Ell no durarà gaire temps.
Què vol dir?
El que dic. Ell mai, fins ara, no ha pensat en una dona.
La millor història del món 

(Pàg. 72)
Els Senyors de la Vida i la Mort mai permetrien a en Charlie Mears parlar amb ple coneixement dels seus passats.
La millor història del món

(Pàg. 83)
En Charlie  va parlar i parlar; mentrestant, jo, a milers d’anys d’ell, considerava els principis de les coses. Ara entenia per què els Senyors de la Vida i la Mort tanquen les portes rere nostre amb tanta cura. És per tal que no puguem recordar els nostres primers festejos. En cas de no ser així, el nostre món quedaria deshabitat en un centenar d’anys.
La millor història del món

(Pàg. 84) 
En Grish Chunder tenia raó; en Charlie havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai.
La millor història del món

(Pàg. 92)
Els trimestres a l’escola privada i les meravelloses vacances de Nadal, Pasqua i estiu se succeïen, bigarrades i glorioses com joies en un enfilall. I com a joies les atresorava la Helen.
El jardiner

(Pàg. 96)
(...) Arribats a aquest punt, el poble havia acumulat molta experiència de guerra i , a la manera anglesa, havia desenvolupat un ritual per encarar-s’hi. Quan l’empleada en cap de correus va lliurar a sa filla de set anys el telegrama oficial que havia de dur a la senyoreta Turrell, va comentar al jardiner del rector: “Ara li ha arribat el torn a la senyoreta Helen”. I ell va respondre, pensant en el seu fill: “Bé, ha durat més que d’altres.”
El jardiner

(Pàg. 98)
En Michael havia mort i el seu món s’havia aturat i ella s’havia integrat, en xoc total, en aquesta detenció. Ara ella s’estava quieta i el món marxava endavant però no la concernia, no l’afectava de cap manera o en cap grau. Ho sabia per la facilitat amb la qual podia deixar caure el nom d’en Michael en una conversa i inclinar el cap en l’angle adequat, com a resposta al murmuri de compassió adequat.
El jardiner 

(Pàg. 107)
(...) Però per què m’ho explica? –va preguntar la Helen amb desesperació
Perquè estic tan cansada de mentir. Cansada de mentir, sempre mentir, any rere any. Quan no he dit mentides, les he hagudes de representar i he hagut de pensar-hi, tothora. Vostè no sap el que això significa. Ell ho era tot per a mi, tot el que no hauria hagut de ser, l’única cosa real, l’únic que m’ha passat en tota la vida. I he hagut de fer veure que no ho era. He hagut de mesurar cada paraula que he dit i pensar quina mentida diria a continuació, durant anys i anys!
Quants anys? –va preguntar la Helen.
Sis anys i quatre mesos, abans, i  dos i tres quarts, després. Des de llavors he anat a visitar-lo vuit vegades. Demà serà la novena i... i no puc, no puc anar-hi un altre cop sense que no ho sàpiga ningú al món. Vull ser honesta amb algú abans d’anar-hi. M’entén? No m’importa per a mi. Mai he estat honesta, ni tan sols quan era una nena. Però ell no s’ho mereix. Així que... que havia de dir-li-ho. No puc continuar amagant-ho. No puc!
El jardiner

(Pàg. 116)
Hi ha molts llocs a l’Orient on no és bo ni amable deixar de veure els coneguts, ni que sigui tan sols durant una breu setmana.
Els jugadors no eren conscients de tenir cap consideració especial pels altres. Es barallaven cada vegada que es trobaven però sentien el desig ardent de trobar-se, igual que els homes privats d’aigua desitgen beure’n. Eren gent solitària que entenia el significat terrible de la soledat. Tots ells eren menors de trenta anys, massa d’hora perquè cap home posseeixi un coneixement d’aquesta mena.
Al final del trajecte

(Pàg. 138)
La capacitat d’allotjament d’un solter és tan elàstica com simple n’és el parament.
Al final del trajecte

(Pàg. 139)
L’atmosfera de dins era de només quaranta graus, com testimoniava el termòmetre, i estava carregada amb la sentor dels llums de querosè mal esmocats. Aquesta pudor, combinada amb la del tabac natiu, el maó cuit i la terra seca, fa que a molts homes forts el cor els caigui als peus, perquè és l’olor del Gran Imperi de l’Índia  quan es transforma durant sis mesos en una casa de turment
Al final del trajecte.

(Pàg. 196)
La mort, que havia posat la mà sobre aquests homes un cop tot i haver-se abstingut de colpejar-los, ara semblava haver-se’n allunyat. La major part de la nostra companyia eren homes vells, vinclats, desgastats i retorçats pels anys, i dones tan envellides que semblaven les mateixes Parques.
L’estranya cavalcada d’en Morrowbie Jukes

 Altres n'han dit...
La finestra digital, Núvol (Marc Soler), The Daily Avalanche, amb èmfasi, Pep Grill.

 Enllaços:
Rudyard Kipling, el context històric de l'autor, metempsicosis, l'impacte de la Gran Guerra, qui és el jardiner?.

 Llegeix-lo:
Anglès: The finest story in the world (html), The strange ride of Morrowbie Jukes (html)
Espanyol: El jardinero (html), Al final del callejón (html), La extraña cavalgata de Morrowbie Jukes (html).

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli