diumenge, 16 de juliol de 2017

Una terra solitària - Bel Olid





"(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí."





Olid, Bel. Una terra solitària.
Barcelona: Empúries, 2011.


Col·lecció Empúries Narrativa, 388
 




 Com comença...
Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte.

 Moments...
(Pàg. 10)
Si vull que m’estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d’un desig massa salvatge. Si vull que m’estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys.
A estones m’agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m’esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l’amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dir res però de tant mossegar-me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m’eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més.
La major part del temps em miro al mirall i no em reconec.

(Pàg. 16)
Crec que vas buscar-me com qui busca una idea pacífica de felicitat; sexe tranquil, converses molt llargues, viatges a Europa, pis amb terrat. Crec que vaig buscar-te perquè em calia algú que em volgués domesticar.

(Pàg. 55)
L’única manera d’escapar-me era mirar per la finestra i espiar la lluna, que semblava que em seguís, que em vigilés. M’imaginava que en realitat, ho era filla d’aquella lluna fascinant, canviant però constant, que hi era sempre, que travessava turons i autopistes per assegurar-se que arribava a casa, que em mirava tristament i que entenia el meu fàstic visceral a les sensacions acumulades un altre diumenge de Fran escolant-se’m per tots els racons.

(Pàg. 66)
L’amor no s’agafa, l’amor es respira. Però jo, ara mateix, oblido respirar.

(Pàg. 71)
D’acord, estic gelosa. D’acord, no passa res, no cal que em mortifiqui, no serveix de res ser tan oberta i tan moderna quan hi ha algú davant de qui ens sentim amenaçats.

(Pàg. 76)
Penso si no és més fàcil cedir, ser del tot previsible, deixar de jugar i passar a l’acció d’una vegada, anar al llit i matar-ho ja. Potser fins i tot enamorar-me d’ell, dels ulls verds com els teus, dels cabells foscos com els teus, de la seva veu més greu que la teva però que em captiva gairebé igual. No cal que m’esforci a enganyar-me, seria una pèssima fugida cap endavant. Però que hi ha de mal a jugar?

(Pàg. 77)
Em passava llibres de Virginia Woolf i Djuna Barnes, i juntes vam llegir Little birds, de Nin, sense saber gaire què fer amb tota aquella sensualitat reprimida i amb una pila de paraules que no vam trobar al diccionari castellà-anglès de la biblioteca de l’institut.

(Pàg. 81)
(...) em fico al llit amb els cabells molls, nua, morint-me de ganes que vinguis i t’estiris al meu costat. Un moment penso si no seria millor llevar-me, obrir la porta de l’estudi, asseure’m a la teva falda, parlar-ne, cridar-te, plorar. Però jo sóc forta i no faig aquestes coses. En la nostra rutina endreçada no hi cabem els drames matrimonials. Així que tanco el sulls, miro de no sentir-te i dormo. Dormo com si no existís el temps.

(Pàg. 96)
(...) l’amor no és un bé escàs, i el desig encara menys, però el temps sí.

(Pàg. 104)
La felicitat, segurament, és un vespre d’estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t’embruti els cabells de farina.


(Pàg. 112)
(...) no em considerava víctima de res; el que m’havia passat era la vida i la vida ens passa a tots, i qui no té motius de sobres per fer un crit i posar els collons a sobre la taula (...)?.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada