dissabte, 4 de març de 2017

Em va fer Joan Brossa / El pedestal són les sabates - Joan Brossa




"I el codi microscòpic de l’atzar?"






Brossa, Joan. Em va fer Joan Brossa / El pedestal són les sabates 
Barcelona: Edicions 62, 2013

Col·lecció Poetes del XX, 21



 Com comença...
Surt un home i es fica en una gruta.
Travessa una dona i se’n va per la dreta.
Passa, volant, un ocell i se’n va.
Al lluny se sent xiular un tren.
Són dos quarts de quatre del meu rellotge.
El cel s’enfosqueix i em sembla que tindrem pluja.
Surt un home. (Em va fer Joan Brossa)

 Moments...
(Pàg. 21)
Encaixa la perruca
S’enfosqueix la cara
i hi marca al damunt les arrugues.

Ara celles espeses, patilles negres
i aquesta mateixa cara amb una altra perruca.

Bigoti sol, celles clares
i aquesta mateixa cara amb calba i patilles.

I ara perruca rapada, celles espesses
i aquesta mateixa cara coberta amb barbes.
Ara (Em va fer Joan Brossa)

(Pàg. 35)
Enllà de l’espai que percebem brilla multitud innombrable de mons semblants al nostre.
Tots giren i es mouen.
Trenta-set milions de terres. Nou milions cinc-centes mil llunes.
Penso amb espant en distàncies incalculables
i en milions de globus morts
al voltant de sols ja apagats.
Medito sobre l’orgull.
Que s’esdevé més enllà dels astres?
(...)
Nit (Em va fer Joan Brossa)

(Pàg.44) 
Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrial prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L’Estat és una gran paraula.
Passa un obrer (Em va fer Joan Brossa)

(Pàg. 55)
Contesta’m has vist mai foc dins el mar?
I el negre fruit en els llorers que afues?
I el jardí improvisat amb verdes cues?
I les grans herbes al racó lunar?

I l’esquena de l’ase de l’avar?
I la tardor i la plenitud més crues?
I el taronger confós de totes dues?
I el codi microscòpic de l’atzar?
(...)
Capvespre (El pedestal són les sabates)

(Pàg. 57)
I si els palaus esdevinguessin runes
I el tronc tendint als astres esbarzer
I els èters inflamats dèbils engrunes
I si la lluna fos un trist paper

I els rònecs casalots fossin fortunes
I els asters pampallugues d’un torrer
Si els sucs de tantes roques fossin llunes
I la forçada fosca un sol xiprer

I boires tenebroses fossin closes
I el sol fos un mussol enmig del cel
I el foc al fons de tot fossin les roses

I un dit damunt un boix fos una rel
I el mar el gel desert que tu m’oposes
I l’empunyada lluna falç cruel.

Problemes del pou (El pedestal són les sabates)

(Pàg. 69)
Després que flamejà el planeta Terra
La vida dormitava en un abisme
Mig esbossat en filaments de plantes
             Jo ja existia

Més tard curt i petit ja era un home
Més tard gran i poblat sempre ascendia
I no em puc extingir Ara em passejo
            Per Barcelona
(...)
Set d’acció (El pedestal són les sabates)

(Pàg. 109)
(...)
La nit obre el seu globus a trenc d’alba
El tro abandona el vent i el llamp filferros
¿No veus el mar tot coronat amb vasos
            De coloraines?
(...)
Salm en lloança de l’home (El pedestal són les sabates)

(Pàg. 110)
(...)
El foc és obelisc que ens parla amb signes
La seva arrel acaramulla abismes
Arribo en un planell i clavo a terra
            El meu gaiato.
A muntanya (El pedestal són les sabates)

 Altres n'han dit...
UOC (Andrés Sánchez), El País (Enric Cassasses).

 Enllaços:
Joan Brossa, poesia experimental, el sonet com a estructura recurrent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada