dimarts, 12 d’abril de 2016

Memòries d'un capellà que no creia en Déu - Jean Meslier





"(...) sou folls, oh, homes; sou folls per deixar-vos conduir així i per creure tan cegament en tantes bestieses." 




Meslier, Jean. Memòries d’un capellà que no creia en Déu. 
Barcelona: Viena Edicions, 2015


Mémoire des pensées et des sentiments de Jean Meslier. Traducció i selecció de Lluís-Anton Baulenas.




 Què en diu la contraportada...
L’autor d’aquest llibre explosiu és Jean Meslier (Mazerny, França, 1664 – Étrépigny, 1729), fill d’un venedor de teixits, format al seminari, i que va acabar exercint de rector en un poblet de les Ardenes. Incapaç de callar davant els abusos dels senyors i de l’Església sobre la població, fou amonestat incomptables vegades, fins que finalment va decidir escriure de nit i en secret el que no podia dir obertament al púlpit, amb la certeza que, un cop mort, quan trobessin el seu llibre, ja no li podrien aplicar cap càstig.

Perquè Meslier defensa que totes les religions són una farsa inventada per aconseguir una submissió sense condicions. ¿Com, si no, es pot concebre un Déu que permet el dolor i la injustícia?

Tres-cents anys després de la seva mort, l’obra de Meslier, aquest capellà revolucionari i ecologista molt abans que apareguessin aquests dos termes, sembla sorprenentment moderna.

 Com comença...
Estimats amics meus, ja que no se m’hauria permès –i a més n’haurien resultat unes conseqüències massa perilloses i lamentables per a mi-, durant la meva vida, dir-vos obertament el que pensava de la conducta i del govern dels homes, de les seves religions i dels seus costums, he resolt de dir-vos-ho, si més no, després de la mort.

 Moments...
(Pàg. 21) 
Igualment, heus aquí la font i l’origen de tots aquests pretesos símbols de santedat i del sagrament, d’ordre i de poder eclesiàstic i espiritual, que els vostres capellans i els vostres bisbes s’atribueixen per damunt de vosaltres; ells, amb el pretext de conferir-vos el bé espiritual d’una gràcia i d’una potestat divines, us prenen múrriament els vostres béns temporals que són incomparablement més reals i més sòlids que els que simulen que us volen atorgar. Ells, amb el pretext de voler conduir-vos al cel i procurar-vos-hi una felicitat eterna, us impedeixen de gaudir tranquil·lament de cap veritable bé a la Terra; ells, en fi, us redueixen a patir les penes reals d’un veritable infern en aquesta vida, l’única que teniu, amb el pretext de voler garantir-vos una altra vida, que no existeix gens, i de preservar-vos de les penes imaginàries d’un infern, també inexistent. Tal com no existeix tampoc aquella vida eterna sobre la qual intenten d’alimentar vanament –per a vosaltres, però no pas inútilment per a ells- tant els vostres temors com les vostres esperances. I com que la forma d’aquesta mena de governs tirànics no subsisteix si no és aplicant els mateixos mitjans i principis que els van establir, esdevé molt perillós voler combatre les lleis fonamentals de la religió, així com les d’un Estat o d’una República.

(Pàg. 25)
(...) encara que sembli que la religió i la política haurien de ser ben contraries i oposades en els seus principis i en les seves màximes, no deixen pas, tanmateix, de posar-se d’acord prou bé entre elles; com si fossin aliades i haguessin establert una forta amistat. De fet, es pot dir que s’entenen com s’entendrien dos lladregots, perquè es defensen i s’assisteixen mútuament l’una a l’altra. La religió sosté al govern polític, per dolent que pugui ser. I al seu torn, el govern polític sosté la religió, per vana i falsa que pugui ser.

(Pàg. 26)
La vostra religió no és menys vana ni menys supersticiosa que qualsevol altra. No és menys falsa en els seus principis ni menys ridícula i absurda en els seus dogmes i màximes. No sou pas menys idòlatres que aquells que blasmeu i condemneu per idolatria. Entre els ídols pagans i els vostres no hi ha més diferència que els noms i l’aspecte.

(Pàg. 28)
Desitjava que tots els grans de la Terra i que tots els nobles fossin penjats i escanyats amb els budells dels capellans. Aquesta expressió pot passar per ruda, grollera i xocant, però cal reconèixer que és franca i genuïna. És curta, però expressiva, ja que explica prou bé en poques paraules tot el que aquesta mena de gent mereixeria.

(Pàg. 36)
Fiqueu-vos al cap, estimats amics, fiqueu-vos-hi, que qualsevol pràctica al món que tingui per objecte el culte i l’adoració dels déus, és una mentida, una quimera i una impostura. Les lleis i els decrets que es promulguen en nom de Déu o dels déus i sota la seva autoritat només són invents humans, tant com ho són els bells espectacles oferts per les festes i els sacrificis, o els oficis divins i altres pràctiques supersticioses de la religió i la devoció que es realitzen en el seu honor. Tal com dic, no es tracta sinó d’invents humans ideats per polítics murris i tramposos; invents conreats i reproduïts per falsos seductors i per impostors, a fi que siguin acceptats cegament pels ignorants.

(Pàg. 37) 
(...) d’ara endavant no us deixeu enganyar per les belles promeses d’una suposada recompensa eterna, d’un suposat paradís que és només imaginari, i perquè aparteu de la ment i del cor les pors inútils d’un infern que no existeix. Tot el que us diuen sobre la bellesa i la magnificència de l’un i sobre l’horror i l’espant de l’altre no són més que faules. Després de la mort no cal esperar res de bo, però tampoc res de dolent.

(Pàg. 42)
(...) Mentre que els adoradors de Déu i Crist a quin van conferir la divinitat? A un no ningú que no tenia talent, ciència, traça ni cap qualitat remarcable i a qui tothom menyspreava. A qui la hi van conferir? Ho dic? Doncs vet-ho aquí, ho dic: la van conferir a un boig sense seny, un fanàtic miserable i mort de gana desgraciat. (...)

(Pàg. 44)
(...) Pel que sembla, la religió cristiana s’ha inventat per veure fins on són capaços de degradar-se els homes en matèria religiosa.

(Pàg. 45)
(...) Sabem que era  costum del tal Crist parlar gairebé sempre en forma de paràboles, que són discursos foscos i figurats i, per tant, discursos equívocs, que poden tenir diversos significats. I és sobre aquestes paraules i aquests discursos que els adoradors de Crist forgen els seus misteris més grans, més sants i més terribles.

(Pàg. 63)
La ignorància d’on es troba la natura d’una cosa no prova que aquesta cosa no pugui existir.

(Pàg. 64)
(...) allò que crea el temps no és pas la durada de les coses que comencen i que acaben, ja que el temps ja hi era abans que comencessin i continuarà sent-hi un cop acabin. D’això se’n segueix que no hi ha sinó la durada d’un ésser estable i permanent que pugui crear el temps. I com que no hi ha sinó aquest primer ésser que pugui existir sense començament i sense fi, i, d’altra banda, aquest primer ésser no ha pogut existir mai sense la seva durada ni la seva durada sense ell, se’n segueix que la seva durada sense fi fa precisament allò que denominem temps.

(Pàg. 65)
(...) quan un hi pensa, és impossible de concebre que no hi ha hagi pas extensió ni que l’extensió tingui un final, ja que en qualsevol indret que un vulgui marcar-li o vulgui suposar-ne la fi o algun límit, es concep de nou clarament que hi ha necessàriament un “enllà” a l’altra banda del límit i, en conseqüència, que hi ha una extensió i fins i tot una extensió infinita. Perquè sigui on sigui que un pretengui imposar-li un límit o un final,  concebrà sempre clarament que hi ha un enllà d’aquest límit o d’aquest final.

(Pàg. 68)
D’altra banda, si hi ha tants justos i innocents que no reben cap recompensa i tants malvats impius que tampoc no reben càstig, no hi ha cap bondat sobirana que recompensi els justos i innocents, ni tampoc existeix cap justícia sobirana que castigui els malvats tal com es mereixen. I si no existeixen una bondat ni una justícia sobiranes, no hi ha tampoc un poder ni una saviesa sobirans. I si no hi ha una bondat, ni una justícia , ni un poder, ni una saviesa sobirans, no existeix tampoc un ésser que sigui infinitament perfecte. I per consegüent, tampoc no existeix Déus, que era el que havia de provar i demostrar.

(Pàg. 69)
(...) sou folls, oh, homes; sou folls per deixar-vos conduir així i per creure tan cegament en tantes bestieses.

(Pàg. 86)
No abraceu cap altra religió entre vosaltres que la de la saviesa i la probitat de costums. Cap religió que no sigui la de l’honor i el decòrum. Cap que no sigui la franquesa i la generositat del cor. Cap que no sigui la d’abolir de cap a peus la tirania i el culte supersticiós dels déus i dels seus ídols. Cap que no sigui prohibir absolutament els errors i les impostures i fer regnar pertot la veritat, la justícia i la pau. Cap que no sigui la de dedicar-se tothom a feines útils i honestes, i a viure amb les mateixes regles tothom en comú. Cap que no sigui la de mantenir sempre la llibertat pública. I en fi, cap religió que no sigui la d’estimar-vos els uns als altres i conservar inviolablement la pau i la bona unió entre tots.

(Pàg. 87)
En fi, continuareu sent sempre miserables i infeliços, vosaltres i els vostres descendents, mentre no us uniu tots i mentre no conspireu unànimement per deslliurar-vos d’aquest comú esclavatge a què esteu tots tan miserablement reduïts, sota la tirànica dominació i sota el jou odiós de les vanes, folles i supersticioses pràctiques de les falses religions, les quals no poden servir sinó per fer-vos témer i adorar falses divinitats i divinitats imaginàries, les quals, en conseqüència, no us sabrien fer cap bé ni cap mal (...)

(Pàg. 89)
Un cop sigui mort, que diguin de mi o facin amb mi tot el que vulguin, m’és ben igual.
Ja no formo gairebé part del que passa en aquest món. Als morts amb qui estic a punt d’anar-me’n, no hi ha res que els pugui pertorbar. Ja no es poden interessar per res i ja no hi ha res que els afecti.
Acabaré sent no-res.
Ara mateix no sóc gaire cosa més que no-res.
I aviat ja no seré res.


 Altres n'han dit...

 Enllaços:

Llegeix-lo
Anglès (multiformat)
Francès (html)
Francès (html - edició escanejada de 1762 -Voltaire-)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada