divendres, 15 d’abril de 2016

Era broma - Gabriel Josipovici



"- (...) No sé mai què diràs.- Però és que no se sap, oi? –diu ella.- Et sorprendria veure com n’és de previsible, la majoria de gent (...)" 





Josipovici, Gabriel. Era broma.
Barcelona: Raig verd, 2014

Only joking. Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Raigs globulars, 11




  Què en diu la contraportada...
Gabriel Josipovici, un dels més prestigiosos escriptors anglesos, ens proposa en aquesta ocasió que llegim només per diversió. Com si juguéssim a una mena de Cluedo.
Trobarem al baró, un home d’edat avançada amb una gran fortuna, a la seva esposa Espelth, una nerviosa dona que vol seguir sent rica, a Alphonse, un antic pallasso reconvertit en investigador privat que s’involucra en una trama d’espionatges creuats, a Isabelle, estudiant d’art que, gràcies als seus encants, s’aprofita de tots els homes amb qui es creua, i una intricada xarxa d’enganys, xantatges, robatoris i plans d’assassinat.
Amb aquests elements i la qualitat literària de Josipovici ens espera una gran lectura, i segur que alguna cosa més que simple diversió.

  Com comença...
Quan el baró, com li agrada que li diguin, té ganes de parlar, sempre s’asseu davant. En Felix, al volant, sap per experiència que no ha de començar la conversa. Està enfeinat conduint la berlina silenciosa pels carrers congestionats de Henley.
No és fins que s’acosten a l’autovia que el baró comença a parlar.

  Moments...
(Pàg. 85)
- Això –diu el baró- és l’hamaca de la meva dona. Li agrada estirar-s’hi a la tarda i deixar que la brisa la bressoli fins que s’adorm.
- Que dorm molt? –pregunta la Natasha.
- La gent infeliç sempre dorm molt –diu el baró.
- Per què és infeliç?
El baró s’arronsa d’espatlles i se la mira des de sota del manyoc de rínxols blancs.
- Hi ha molts motius per ser infeliç, en aquesta vida.

(Pàg. 87) 
- (...) de què hem de parlar? –pregunta ella.
- Ai, estimada –diu ell-. Quina pregunta de fer.
- Home –diu ella-, sembla que tot el que pregunto està fora de lloc o és una ficada de pota.
- Si que ets directa –diu ell.
- De què serveix, ser indirecte?

(Pàg. 94)
- (...) Isabelle –diu l’Alphonse-. Saps què em passa, quan entro a la meva habitació?
- Quan entres a la teva habitació?
- Em quedo dret al mig de l’habitació –diu l’Alphonse- i em sento com si fos de vidre. Si algú em mirés, Isabelle, veuria a través meu. Si agafés una cullera i em piqués el pit, Isabelle –diu-, dringaria. Dringaria. I si piqués la cama contra el llit, s’esmicolaria com el vidre. T’has sentit mai així, Isabelle? Com si fossis tota de vidre?
- Estàs borratxo –diu ella.
- Quan em sento així –diu ell-, només la poesia de Petöfi pot salvar-me. Només el meu acordió em pot salvar. Saps el que és, Isabelle, sentir que només la poesia pot salvar-te?

(Pàg. 97)
- (...) “Els nens –diu el baró al cap d’una estona- necessiten sentir que al món hi ha ordre. Necessiten rebel•lar-se contra alguna cosa. No és aquesta, l’essència de la infància, Felix?
- No ho sé, senyor.
- No vas tenir una infància feliç, Felix?
- No la puc comparar amb cap altra, senyor –diu en Felix.
- Molt bona resposta, Felix –diu el baró-. Molt bona. Te l’has empescat tu o l’has llegit en alguna banda?
- Disculpi, senyor? (...)

(Pàg. 101) 
- (...) És un bromista –diu en Lino-. No t’has de creure tot el que diu. Vés amb plom a les sabates.
- Amb peus de plom
- Exacte. Vés així, amb tot el que digui.
- Per què li hauria de voler mentir?
- No és mentida –diu en Lino-. És broma.

(Pàg. 118)
- (...) Isabelle, estimada –diu ell-. Quina jove tan estranya que estàs feta.
- Per què?
- No sé mai què diràs.
- Però és que no se sap, oi? –diu ella.
- Et sorprendria veure com n’és de previsible, la majoria de gent. Tu ets ben bé al contrari.
- Ah sí?
- Ho ets (...).

(Pàg. 133)
- (...) Pensa en la meva proposta –diu el baró-. Purament filantròpica. Sense compromís.
- Sempre n’hi ha, de compromís.

(Pàg. 134) 
- (...) Quan obres el cor d’un pallasso –diu l’Alphonse- obres el cor al patidor que hi ha dins teu, a una criatura de carn i ossos amb un cor que es trenc ai un cos que es marceix, algú que ben aviat deixarà de ser. Però si del pallasso ens en riem, em diràs, no plorem pas amb ell. Fins a cert punt és cert. Però ens en riem perquè ha fet l’impossible, ens ha mostrat la nostra mortalitat i ens n’ha deslliurat. El pallasso és el nostre boc expiatori i el nostre guia, el nostre amo u el nostre criat (...)

  Altres han dit...

  Enllaços:
Gabriel Josipovici.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada