divendres, 4 de desembre de 2015

Homes sense dones - Haruki Murakami





"Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones."



Murakami, Haruki. Homes sense dones. 
Barcelona: Empúries, 2015

Onna no inai otokotachi. Traducció de Jordi Mas i Albert Nolla.
Col·lecció Narrativa, 478




 Què en diu la contraportada...
Amb la mestria de què només són capaços els grans narradors, Murakami ens introdueix en el complex món de les relacions entre homes i dones. Traïció, obsessió, infidelitat, aparença, amor, silenci... Els homes condueixen aquestes històries plenes d’observacions i reflexions subtils i incisives sobre les relacions de parella, mentre les dones, entorn de les quals gira la vida dels homes i aquestes sis històries, són les gran protagonistes absents. Absents de cos, però presents d’ànima. Plenes dels elements que caracteritzen la prosa d’un dels escriptors més importants de la nostra època: la música pop dels Beatles, les referències a Kafka, els personatges solitaris, introspectius i melancòlics, i un humor subtil; aquestes històries punyents i brillants ens endinsen en els abismes de l’ànima humana.

 Com comença...
En Kafuku havia pujat molts cops en cotxes conduïts per dones, però, segons ell, la seva manera de conduir es podia dividir en dos grans grups: les que eren una mica massa agressives i les que eren una mica massa cautes.
Drive my car

Moments...
(Pàg. 24)
(...) passés el què passés, valia més saber que no pas no saber. Per més dolor que li provoqués, havia de saber-ho. Era només sabent les coses que les persones es podien fer més bones.
Drive my car

(Pàg. 42)
- (...) El que em feia patir més de tot –va dir en Kafuku- és que hi havia una part d’ella que realment no entenia... una part que em sembla que era important. I, ara que ja és morta, hauré de viure sense poder-la entendre mai. És com una caixa forta que ha caigut al fons del mar, Quan hi penso, se’m fa un nus al pit.
En Takatsuki es va quedar un moment pensarós.
- Però, senyor Kafuku –va dir-, vol dir que podem entendre mai ningú del tot? Encara que sigui algú a qui estimem profundament?
Drive my car

(Pàg. 46) 
Va inspirar el fum profundament i va aclucar una mica els ulls, satisfeta. Després de retenir-lo un moment als pulmons, el va exhalar a poc a poc cap a fora.
- Et matarà –va dir en Kafuku.
- Ara que ho diu, la vida també mata –va dir la Misaki.
Drive my car

(Pàg. 58)
Quan vaig recordar la manera com havia viscut i havia pensat fins aleshores,em vaig adonar que tot plegat havia estat d’allò més absurd, insuls i depriment. Retalls i retallets de la classe mitjana, totalment mancats d’imaginació. Tenia ganes d’arreplegar-ho tot i entatxonar-ho al fons d’un calaix. O de calar-hi foc i fer-ne fum (...).
Yesterday

(Pàg. 114) 
- (...) Començar la vida sense res segur que és més difícil. En aquest aspecte, penso que he tingut més sort que la resta. Però començar a dubtar profundament del valor de la vida que fas a partir d’una certa edat, quan ja tens un estil de vida propi i ja has adquirit una certa posició social, en cert sentit encara és més fumut. Comences a pensar que la vida que has fet fins llavors no té cap sentit, que ha estat inútil. Si et passa quan ets joves, encara tens la possibilitat de rectificar o de tenir alguna esperança. Però si et passa en aquesta edat, el pes del passat t’esclafa. No es pot canviar tan fàcilment.
Un òrgan independent.

(Pàg. 136) 
(...) En aquelles històries, la realitat i la ficció, l’observació i la fantasia, estaven barrejades d’una manera inextricable. Per això no es preocupava gens de si eren autèntiques o no, i les escoltava amb tota la innocència. Ben mirat, quina importància podia tenir per a ell en aquell moment que fossin veritat, mentida o una barreja de totes dues coses?
Xahrazad

(Pàg. 166)
- (...) La vida és ben curiosa. Allò que en un moment determinat ens sembla tan brillant que faríem el que fos per obtenir-ho, amb el temps, o amb un simple canvi de perspectiva, de sobte ens sembla que ha perdut tot el color (...)
Xahrazad

(Pàg. 178)
No havia aconseguit res a la vida, no havia produït res. No havia estat capaç de fer feliç a una altra persona no, evidentment, de fer-se feliç a si mateix. Ja no sabia gaire en què consistia la felicitat. Ara mateix, era incapaç de percebre gaire clarament el dolor, la ràbia, la desil·lusió o la resignació. L’únic que podia fer perquè aquell cor seu sense pes ni profunditat no acabés perdent totalment el rumb, si de cas, era crear-se un lloc per aferrar-s’hi. Aquell petit bar que es deia Kino i es trobava al fons d’un carreró va ser aquest lloc concret.
Kino.

(Pàg. 261)
Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones. Aquest dia arribarà de sobte, sense donar-vos la més mínima pista o avís, sense que en tingueu cap intuïció ni pressentiment, sense trucar a la porta o tossir abans d’irrompre. Tombareu una cantonada i us adonareu que ja hi sou. Però no us podreu fer enrere: un cop haureu tombat la cantonada, aquest serà l’únic món que existirà per a vosaltres. En aquest món us anomenaran “homes sense dones”, amb un plural d’una fredor increïble.
Homes sense dones. 

 Altres n'han dit...
Llibres, i punt!, Pluja de llibres, Fantastik, Marina Espasa, Entre lletres, Racó de la paraula, Lilvia, Paranoia 68, Crítica de libros, Las lecturas de Guillermo, Fantastic Plastic Mag, El Cultural, Entre montones de libros, La kriticona.

 Enllaços:
Haruki Murakami, les claus del llibre, sobre els elogis, sobre la soledat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada