diumenge, 13 de desembre de 2015

El visitant - Eric-Emmanuel Schmitt






"Que en seria de bonica la vida si no fos una traïció..."




Schmitt, Eric-Emmanuel. El visitant
Barcelona: Llibres de l’Índex, 2001

Traducció de Jordi Planas




 Què en diu la contraportada...
Vivim en una terra muda, mancada de significat intrínsec, una terra abandonada pels Déus o per Déu mateix. Si escoltem els filòsofs, l’univers ha deixat de ser misteriós, és anodinament absurd.
Déu, però, subsisteix, si més no com a pregunta. Estem tots sumits en el dubte, com Sigmund Freud aquella nit real de 1938, en què, en una Europa trasbalsada per les convulsions histèriques del nazisme, la Gestapo es va endur la seva filla Anna.

 Com comença...
ESCENA 1

Freud arrenglera lentament els seus llibres a la prestatgeria, llibres que han estat llençats per terra per una desconeguda violència. Ja és gran, però te la mirada viva i penetrant. En aquest ésser enèrgic, la velles sembla més aviat una error. Al llarg de tota la nit tossirà discretament i no podrà evitar fer algunes ganyotes: pateix a causa del càncer que devora la seva gola. 
Anna sembla més esgotada que el seu pare. Asseguda al sofà, sosté un llibre entre les mans i badalla fent veure que llegeix. És una dona severa, una mica saberuda, un dels primers prototipus de dona intel·lectual de principis del segle, amb tot el que això comporta de lleugerament ridícul. S’escapa, però, de la seva pròpia caricatura per la seva mirada d’infant i, palès en el seu rostre, el profund, l’immens amor pel seu pare. 

 Moments...
(Pàg. 14)
ANNA (encara sorpresa): On anem quan ens adormim? On som quan tot s’apaga, quan ni tan sols no somiem? (En veu baixa) Digues pare, i si de cop i volta ens despertéssim de tot això, de Viena, del teu despatx, d’aquestes parets, d’ells...? I si ens adonéssim que tot això era només un somni... on hauríem viscut?
FREUD: Sempre seràs una criatura. Els nens són filòsofs per naturalesa: fan preguntes.
ANNA: I els adults?
FREUD: Els adults són idiotes per naturalesa: responen.

(Pàg. 28) 
FREUD: “(...) El sota signant, professor Freud, declara: que, després de l’annexió d’Àustria pel Reich alemany, he estat tractat per les autoritats alemanyes, i la Gestapo en particular, amb tot el respecte i la consideració deguts a la meva reputació científica; que he pogut viure i treballar en plena llibertat, que he pogut continuar les meves activitats de la manera que desitjava; que, en aquest terreny, he pogut comptar amb la col·laboració de tots; i que no tinc el més mínim motiu de queixa”.
Sospira i és a punt de firmar quan li ve una inspiració sobtada. Suca la ploma i hi afegeix:
“Post scriptum: Recomano cordialment la Gestapo a tothom.”

(Pàg. 40)
EL DESCONEGUT (continuant en el mateix to somniador): I també vas pensar, però sense expressar-ho aquest cop: “La casa és buida quan crido i ploro. Ningú no em sent. El món és aquesta gran casa buida on ningú no respon quan es crida” (Pausa)
He vingut a dir-te que és fals. Sempre hi ha algú que et sent. I que ve.

(Pàg. 42) 
FREUD: Qui sou?
EL DESCONEGUT: És per als iguals que tenim nom. Jo sóc únic en la meva espècie.
FREUD: Qui són els vostres pares?
EL DESCONEGUT: No tinc pares, jo?
FREUD: Són morts?
EL DESCONEGUT: Sóc orfe de naixement.
FREUD: NO en teniu cap record?
EL DESCONEGUT: Jo no tinc cap record.
FREUD: Per què no voleu tenir cap record.
EL DESCONEGUT:Voldria tenir records. No tinc records.
FREUD: Per què voleu oblidar?
EL DESCONEGUT:  Jo mai no oblido res, però no tinc records.
FREUD: Quan heu conegut Sigmund Freud?
EL DESCONEGUT: La primera vegada que es va fer escoltar, va dir: Sóc Sigmund Freud, tinc cinc anys, existeixo, caldrà que recordi aquest moment.” Vaig sentir aquesta veueta fràgil i sanglotant que s’elevava per entre els clams del món.
FREUD: Però Sigmund Freud és més vell que vós. Quina edat teniu?
EL DESCONEGUT: No tinc edat.
FREUD: No podíeu sentir Sigmund Freud. Encara no havíeu nascut.
EL DESCONEGUT: És cert, jo no he nascut.
FREUD: On éreu quan vau sentir la seva veu?
EL DESCONEGUT: Enlloc. Ni lluny ni a la vora. Enlloc. No es pot imaginar... perquè només imaginem per mitjà d’imatges... però allí no hi ha res, ni prats, ni núvols, ni un cel blau infinit, res... On aneu quan somnieu? (...)

(Pàg. 44)
FREUD (per a ell mateix): M’estic tornant boig.
EL DESCONEGUT: Sovint, la saviesa consisteix a seguir la pròpia bogeria en lloc de la raó (...).

(Pàg. 46) 
FREUD: Per què jo? Per què no heu anat a trobar un capellà o un rabí?
EL DESCONEGUT (amb frivolitat): Res més empipador que la conversa d’un admirador.  A més...
FREUD: A més...?
EL DESCONEGUT: No estic segur que un capellà em reconegués millor que vós. Aquests homes estan tan acostumats a parlar en nom meu, a obrar per mi, a aconsellar per mi... tinc la impressió que molesto.

(Pàg.48) 
EL DESCONEGUT: Vejam. Devies tenir tretze anys, només tretze anys, quan et vas adonar que el teu pare podia equivocar-se. Que quan s’equivocava s’entestava en el seu error, i allò que tu havies cregut que era l’autoritat del just no era res més que la mala fe de l’ignorant. I vas descobrir que tenia febleses, que podia ser tímid, témer les decisions, témer els seus veïns, la seva dona... I et vas adonar que els seus principis no eren segurament “els principis”, eterns com el sol darrere els núvols, sinó simplement els seus, com les seves sabatilles velles, uns principis entre d’altres, simples frases que insistia a repetir com si la seva reiteració pogués conferir-los la fermesa de la veritat. I et vas adonar que envellia, que els seus braços perdien la força, la pell se li enfosquia, l’esquena se li encorbava i que el seu propi pensament avançava a les palpentes. En resum, va haver-hi un dia en què vas descobrir que el teu pare no era més que un home.
FREUD: Aquell dia em vaig fer gran.
EL DESCONEGUT: Ah, si? Va ser aquell dia que, més nen que mai, et vas girar cap a Déu. Vas voler creure, Freud, per despit d’amor. Volies reemplaçar el teu pare natural per una pare sobrenatural. El vas posar dalt dels núvols...
FREUD: Però...
EL DESCONEGUT: No diguis que no, és el que tu mateix has explicat en tots els teus llibres. Des que el pare terrenal va morir, el vas projectar al cel. És l’origen de la idea de Déu, segons tu: l’home fabrica Déu perquè té massa necessitat de creure-hi. Déu és una invenció dels homes. La necessitat crea a l’objecte. (Fort) Sóc únicament una satisfacció al·lucinatòria del desig! (...).

(Pàg. 60)
FREUD: El vostre nas. Recorda tret a tret, forat per forat, el del meu oncle Simó... que era rabí. (El nazi es tapa el nas instintivament).Mireu, jo sóc gaire bo en això de les semblances, però aquí, certament... és més que una aire familiar... és... Fixeu-vos que, al cap i a la fi, jo tinc el nas més dret, menys ganxut que vós... però el jueu sóc jo! A més, fixeu-vos que mai no m’han vist a la sinagoga... pe`ro el jueu sóc jo! I fixeu-vos també que mai no he fet res per diners... però el jueu sóc jo! De totes totes, és ben estrany..., mai ningú no us ha dit res del vostre nas?

(Pàg. 65)
EL DESCONEGUT: (...) Ningú no va somiar com seria la seva vida. Ningú no va inclinar-se sobre el seu bressol parant-li atenció, fent-lo sentir important, fent-li magarrufes. Els bojos són sempre nens que mai ningú no ha desitjat (...)

(Pàg. 66)
FREUD: (...) Cal salvar la gàbia del canari quan tota la ciutat crema? Com puc creure encara en un tractament? No és ridícul tenir cura d’un home quan tot el món es torna boig?

(Pàg. 67)
FREUD: (...) Mireu al voltant, no hi ha ningú més, dos homes, i el sofriment... ho veieu? Déu no existeix... el cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes.
EL DESCONEGUT: Ho creieu aíxi? De veritat?
FREUD: La raó ha fet fugir els fantasmes... des d’ara ja no hi haurà sants, sinó tan sols metges. L’home s’ha de fer càrrec de l’home (Pausa) Us cuidaré.
EL DESCONEGUT (en to confidencial):Digueu-me: fa una estona, havíeu realment cregut que era... (asssenyala el cell) Ell?
FREUD (avergonyit): He patinat.
EL DESCONEGUT (divertit): I ja no ho creieu? (Gest negatiu de Freud) En el fons, creieu més fàcilment en Walter Oberseit que en Déu?
FREUD: Ja veieu, senyor Oberseit, que sóc un vell. He passat tota la meva vida defensant la intel•ligència contra la ignorància, curant, lluitant a favor dels homes contra els homes, sense treva, sense pausa. I què n’he tret a canvi? Hi ha dies que el coll em put de tal manera que ni tan sols el meu gos Toby se m’acosta, i em contempla entristit des d’un racó... Hauria desitjat morir de cop, una mort breu. Però tot el que n’he tret és l’agonia. Aleshores, mil vegades hauria pogut murmurar el nom de Déu, mil vegades hauria volgut tastar la mel del seu consol, mil vegades hauria desitjat que la fe en Déu em donés el coratge per sofrir i caminar cap a la mort. Sempre m’hi he resistit. Era massa fàcil. Fa una estona, he estat a punt de cedir perquè no pensava jo, sinó la por.
EL DESCONEGUT: Hauríeu de cedir.
FREUD: Ja en prenc prou, de drogues, no vull aquesta, ara.
EL DESCONEGUT: I per què aquesta no?
FREUD Perquè anestesia l’ànima.

(Pàg. 75) XXX
FREUD: (...) Si visqués tres-cents mil anys més que les estrelles, les tindria comptades, això sí, però restarien indesxifrables i em continuaria preguntant què hi faig en aquesta terra amb els peus en aquest fangar! La finitud del nostre enteniment, heus aquí la darrera de les promeses trencades.
Que en seria de bonica la vida si no fos una traïció...
Que en seria de fàcil la vida si no hagués cregut que havia de ser llarga i justa i feliç...

(Pàg. 76)
FREUD: Walter Oberseit, sou un impostor. Un impostor brillant, però haurieu de reconèixer l’autèntic mestre en la impostura: Déu mateix.
EL DESCONEGUT: Delireu.
FREUD: I si Déu estigués davant meu aquesta nit, un vespre en què el món plora i la meva filla és presa en les urpes de la Gestapo, li diria: “Tu no existeixes! Si et totpoderós ets dolent i si no ets dolent no ets gaire poderós. O pervers o limitat, tu no ets un Déu a l’alçada de Déu. No cal que existeixis. N’hi ha prou amb els àtoms, l’atzar i les col·lisions per explicar un univers tan injust. En definitiva, no ets més que una conjectura inútil!”.

(Pàg. 78)
EL DESCONEGUT: (...) Heu fet net: el món no és sinó producte de l’atzar, una tossuderia capritxosa de les molècules! I en absència d’un senyor, vosaltres legisleu” Ser l’amo! Mai no us agafarà tan fort aquesta bogeria com en aquest segle. L’amo de la Natura: i contaminareu la terra i embrutareu els núvols. L’amo de la matèria: i fareu tremolar el món! L’amo de la política: i creareu el totalitarisme. L’amo de la vida: i escollireu els vostres fills per catàleg! L’amo del vostre cos: i temereu de tal manera les malalties i la mort que acceptareu subsistir a qualsevol preu, no ja viure sinó sobreviure, anestesiats, com un vegetal! L’amo de la moral: i creureu que són els homes els que fan les lleis, i que en el fons tot s’hi val, ja que res no val! Llavors el Déu serà el diner, l’únic que subsistirà, se li construiran temples pertot arreu i el món tindrà el cap buit en absència de Déu.
Al principi us felicitareu per haver matat Déu, ja que si res no és degut a Déu, tot retorna a l’home. AL principi la vanitat amagarà l’angoixa. Us atribuireu tota la intel·ligència. Mai la història no haurà vist filòsofs tan pessimistes i malgrat tot tan feliços.
Però, Freud, i això encara no ho veus, el món sencer se submergirà en la foscor. Quan un jove, una nit de dubtes, de tants com se’n tenen en aquesta edat, pregunti als homes madurs del seu voltant “ Si us plau, quin és el sentit d’aquesta vida?”, ningú no podrà respondre-li.
Aquesta serà la vostra obra.
Teva i d’altres.
Heus aquí el que fareu els grans d’aquest segle: justificareu l’home a partir de l’home i la vida a partir de la vida. Què serà, l’home? Un boig a la seva cel·la, jugant una partida d’escacs entre el conscient i l’inconscient (...)

(Pàg. 82)
FREUD: Feu un miracle!
EL DESCONEGUT (esclatant de riure): Freud, doctor Freud, un dels més gran esperits del segle i de la humanitat, el doctor Freud em demana un miracle... EN què voldríeu que em transformés, benvolgut amic? En xacal, en sol, en vaca, en Zeus en el seu tron de núvols, en un Crist sanguinolent clavat a la punta d’un pal, o bé en una Verge Maria al fons d’una cova? Creia que havia de reservar els meus miracles per als ignorants...
FREUD (furiós): Els ignorants veuen miracles pertot arreu, però no s’enganya fàcilment un savi. És una llàstima que Déu mai no hagi fet un miracle a la universitat o al laboratori.
EL DESCONEGUT (amb sorna): El miracle seria que em creguéssiu.
FREUD: Garrepa! (Secament) Un miracle!


(Pàg. 95)
ANNA: Però encara hi ha coses més greus: els jueus callen, pare. Es deixen tancar allà baix, a la Gestapo, esperen hores i hores sense protestar, els insulten, els escupen, els deporten i no diuen res.

Camina enrabiada.

Es comporten com si fossin culpables! Però, què han fet ells per merèixer això? Ser jueus? Quin crim és ser jueu? Quin pecat? La petita Macha que acaba de néixer, la teva néta, de què és culpable? D’haver nascut? D’existir?
FREUD: Ens n’anirem.
ANNA: Ens n’anirem i parlarem. Ho explicarem per tot el món.
FREUD: Ens n’anirem i callarem. Perquè, a Viena, hi quedaran les meves dues germanes... i els ho farien pagar. Perquè sempre hi quedaran jueus darrere nostre als quals fer pagar la nostra arrogància.
ANNA: Així tu també? Tu també callaràs?
FREUD: De totes maneres, ja duc la mort dins el coll.

Altres n'han dit...
FactótumEl Pais, Le Télégramme,

Enllaços:
Eric-Emmanuel Schmitt, missatges, Freud, ateisme.

Escolta-la:
Espanyol (Club Teatral Vedruna - Dir: Germà Carles Maria Lloig)

 Mira-la:
Francès (Compagnie théâtrale du CPF)
Italià (adaptació RAIDUE)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada