dilluns, 17 de març de 2014

L'extinció - Sebastià Alzamora





"La por és el poder, i ho és d'una forma molt més essencial que la pròpia vida."





Alzamora, Sebastià. L'extinció. 
Barcelona: Edicions 62, 1999

Col·lecció El Balancí, 345


è Què en diu la contraportada...
L'extinció és un joc narratiu, apassionant i cruel, on conflueixen un seguit de personatges, tant històrics com fantàstics; el científic Oppenheimer, pare de la bomba atòmica que va arrassar Hiroshima i Nagasaki, el músic Gabriel Fauré, l'anarquista Sébastien Fauré, el tenebrós Chesnutt, últim habitant d'una Mallorca devastada, configuren un món absolutament propi, existent només en les paraules i tan ple de bellesa i fascinació com d'horror i violència. Novel·la gòtica, reflexió estètica i aventura presidiària es barregen en un experiment literari que sorprendrà per la seva intensitat i el seu alt voltatge poètic.

è Com comença...
Enmig de la devastació rigorosa i lunar de l'illa de Mallorca s'aixeca l'horrible complexitat d'aquest palau, única presència tolerada en aquest ermàs gèlid i perpetu que s'estén per tots els punts del que un dia va ser una terra francament bella.

è Moments...
(Pàg. 19)
- (...) Vostè té por, senyor Oppenheimer.
Va baixar el cap i va fer un somriure trist i amable. Després em va mirar als ulls:
- Molta. Tinc molta por, senyor Chesnutt. ¿Que potser no en té, vostè?
No vaig respondre. Ell va afegir:
- Tots hauríem de tenir-ne. Per l'amor de Déu, tots tenim tants motius...

(Pàg. 37)
- (...) Pensi en l'illa de Mallorca. Déu, o potser el diable, proveiran d'aquí a un temps que tot allò sigui pedra, i damunt aquella pedra tindrà ocasió d'erigir el seu temple.

(Pàg. 39) 
En realitat, es tracta de la meva fascinació per la naturalesa humana, que és la naturalesa d'un ésser que sempre espera o que sempre cerca: en qualsevol cas, que desitja sempre. El desig és allò que amb més vehemència defineix els homes com a tals, i és la mesura a partir de la qual construeixen diverses convencions essencials per a ells: la del temps en particular.
Així les coses, la responsabilitat d'administrar la por comporta la tasca de la destrucció del desig de l'home, l'abolició de l'esperança, la interrupció de la recerca, i la subversió de tota temptativa de concepció del temps.

(Pàg. 58)
- (...) Vull que em compongueu una obra. Una obra en la qual Déu parli als homes. Vull que amb la vostra música faceu d'intèrpret entre Déu i els homes. Que els faceu trobar el Seu llenguatge. Estic convençut que vós en sou capaç, Fauré.
mara santa
- Amb tots els respectes, eminència, però pensava que Déu ja ens interpel·lava a tots amb el Seu silenci.
- No digueu heretgies, Fauré. Déu ha parlat amb el shomes. Així ho relaten les Escriptures, i suposo que ara no ens posarem a dubtar de les Escriptures, ¿oi? Llegiu, llegiu l'Antic Testament. És clar que després va enviar el Seu Fill i degué pensar que amb això n'hi havia prou, perquè ja no va dir res més. Però jo vull que Déu Nostre Senyor es torni a dirigir als homes com ho feia a l'antiguitat. Cal que ho faci abans no sigui massa tard per a tots (...).

(Pàg. 61)
diuen que les coses amb la tremolor demostren la seva existència diuen que la llibertat de l'home està en el tremolor de les coses que la vida es manifesta en els punts que tremolen en els punts que fremeixen

(Pàg. 63) 
- (...) Sébastien.
- Què.
- No hi veig. És de dia i no hi veig.
- És que estàs cec, Arthur. Tens els ulls esclatats. Vas arribar aquí, et van apallissar i et van llançar a la barraca de càstig perquè morissis. Moriràs aviat, Arthur. Tranquil.
- Ah.
no moure'm no malgastar energies com un ou com una llavor
- Sébastien.
- Què.
- Explica'm què veus. Explica-m'ho abans de morir-me.
- Des d'aquí només tinc una escletxa petita a l'alçada dels ulls i a través d'ella no es veu gaire cosa. Hi ha una esplanada de terra roja i, a unes cinquanta passes, darrera l'asta de la bandera, l'entrada a la capella. És un gran portal amb dues fulles de fusta massissa i vella; la façana és de marès i no té res de particular, tret d'una creu gravada damunt el portal amb una grna pedra brillant incrustada en el centre. Com que ara és migdia, el sol hi toca de ple i la pedra refulgeix. Al voltant de la creu hi ha una inscripció que diu: In hoc signo vinces...
- In hoc... signo... vinces...
- Sí. És llatí.
- ¿I què vol dir?
- Vol dir que se'ns continuaran pixant a la cara pels segles dels segles (...).

(Pàg. 70)
- (...) Vull dir que hi ha alguna cosa en vostè que em fa concebre l'esperança que pot arribar a entendre el veritable principi de la vida.
- ¿I quin és, segons vostè, el veritable principi de la vida, alcaid?
- Doncs miri, Fauré: no es tracta de la llibertat dels homes, ni de la seva bondat natural, ni del combat dialèctic en favor de l'abolició dels estats ni dels sistemes de govern. És molt més senzill, però molt més difícil d'assumir. El veritable principi de la vida és l'atzar.

(Pàg. 81)
Tothom calla mentre el ferrocarril avança continent endins, nord enllà, superant el cor d'Europa i cercant les extremitats del territori. Tothom calla i es deixa seduir per la somnolència urgent, imperiosa, que es desprèn del sotragueig de les rodes damunt la via i del luxe potser massa sumptuós dels vagons. Caoba, vellut vermell i ornaments banyats en un or que hom diria autèntic. L'amable insídia d'un violinista ha acompanyat el dinar, i ara, mentre contemplam l'espectacle del fred que es desenvolupa a l'altre costat de les finestres, és el silenci qui ens protegeix amb una esfera, un espai de tranquil·litat tan sòlid i tan compacte que gairebé sembla que pugui tocar-se. Tothom calla, sí: tothom ha ingerit el seu cordial o la seva infusió i ara dels cossos en repòs s'eleva una mena d'unanimitat ociosa, com una polifonia muda que canta la lloança d'aquest encanteri col·lectiu, tàcit, que dimana de l'essència mateixa del benestar. I les rodes sobre les vies són com un metrònom potentíssim, que marca la pauta rítmica per a aquesta vastitud coral del silenci.

(Pàg. 94)
El desert consisteix en un sòl de roca que no es mou, que no s'erosiona, que no s'immuta, sota la tenacitat de les passes de qui camina en cercle, sense altra destinació que el ressò dels seus propis peus. El desert es realitza prescindint del cos, admetent que l'abjecció i el dolor l'han rebaixat de la seva presumpta grandesa catedralícia a la més patètica futilitat. El desert és el pes damunt l'esquena de l'aire diürn i la migranya produïda per la plaga de fred que a plena nit arrasa la pètria carcanada de l'ermàs. El desert es manifesta en le desig compulsi de contemplar un corb i una espina, a fi de meravellar-se'n. El desert s'assembla a la personalitat de Job, que ara entenc que fou el pare de tots els homes. El desert es concreta en els ulls de Pinard, que semblen haver-se buidat per tal de no pesar, i que em fitoren constantment des d'una obscuritat gairebé refrescant.

(Pàg. 111)
El mar és el silenci. L'olor del silenci és l'olor del mar, el gust del silenci és el gust del mar, la color del silenci és la color del mar. El silenci és la precipitació de la sal i del blau dins l'ànima de l'home que camina (...).

(Pàg. 113)
La imatge més fidel de la mort, per la seva vastitud i la seva incognoscibilitat, és aquesta del mar considerat com a forma de silenci.

(Pàg. 116)
la construcció d'un mirall és un treball fascinat és com edificar una imatge per a un mateix i per a tots els altres com fabricar una identitat una nova forma de mirar tots tenim una imatge a tot s ens espera al final de la nostra vida un mirall certer un mirall implacable on puguem contemplar-nos sense cap necessitat de judici ni de causa ni de partit pres a tots ens espera aquest mirall fins als més dissortats i als més miserables fins a aquells que desconeixen l'ètica se'ls reserva una imatge perquè tots sabem què és desitjar sense motiu i el motiu en el fons en el principi és sempre la pròpia imatge.

(Pàg. 124)
Aquest és el major horror que es desprèn de la visió d'aquest desert: la neta percepció de trobar-se en un lloc exclòs tant de la Creació divina com dels àmbit infernals, d'haver arribat a un indret on al vida, qualsevol casta de vida, és un fenomen senzillament impossible. Aquestes pedres no tenen la necessitat de nafrar, com les de la muntanya, perquè la seva sola presència ja representa la més gran de les ofenses.

(Pàg. 133)
Perquè a la fi entenc que en veritat no som res, Senyor, i, si ara un destorbo elevant a la vostra atenció la turpitud d'aquestes paraules, és només per agrair-vos amb tota la negror del meu cor que m'hàgeu donat l'ocasió d'entreveure l'adusta impenetrabilitat de la vostra màscara, forjada amb el rancor inestogable que us suscita la nostra existència (...) Vós ens mostrareu la vostra faç excelsa i abominable, i procedireu al judici, i fareu com qui departeix els homes i les dones pel procediment de col·locar els bons a la vostra destra i els malvats a la sinistra. I quan tot hagi acabat, resultarà que tots ens trobarem agrupats a la vostra esquerra, i que a la banda dels salvats no hi haurà res més que la vostra imatge inaccessible. I haurà conclòs la farsa.

(Pàg. 146)
I és que han estat molt escassos els homes que han tingut el coratge de descobrir i de declarar que la matèria que els configura és la matèria dels somnis. Cada vegada que un ha gosat dir això, els altres se l'han escoltat per aplicar-se després a repetir-ho com autòmates, amb els músculs facials tibats per una expressió badoca, absent, autista, que tant podia contenir la llavor de la revolta com la de l'admiració més indefensa i pueril .La tan grapejada història dels homes ha estat en essència això: una successió alternativa i arbitrària d'explosions d'ira i d'esclats de fervor, que molts han volgut enformar - no cal dir-ho, fútilment- dins una distribució cronològica tan reiterativa com inconsistent. No volen o no poden comprendre que un individu no té més temps que el temps del seu somni, és a dir, el lapse durant el qual és capaç d'equilibrar la tensió entre la quantitat de fets que els seus ulls il·luminen i la massa enorme que roman inconeguda dins la foscor. En una paraula: entre allò que estima i allò que li produeix terror.

(Pàg. 153)
Els homes han discursejat inacabablement sobre la culpa, el record, el remordiment i l'expiació, cercant, amb la invenció d'aquests fantasmes, tapar l'evidència que la matriu de tots els seus mals no és cap altra que la seva curiositat inefable. Si alguna cosa ha imposat un escarni als homes, és aquesta: la necessitat d'imaginar vols dins l'espai buit, de temptar l'abisme, de concebre correspondències, de dividir la vida entre formes i ombres, sense poder deixar d'intuir, al capdavall, que no existeix motiu que justifiqui aquest desfici. De tot això n'han dit orgull, i també caiguda, tragèdia i retorn. De tot això n'han dit pecat i perdó. Jo només sé dir-ne miratge, inconsistència, misèria. I no hi ha far ni serpent ni biblioteca a qui responsabilitzar d'aquest despropòsit. Senzillament aquesta és la veritat i la seva naturalesa. Tot és imponderable.

(Pàg. 164)
- ¿Qui estimes més, caminant enigmàtic?, digues. ¿El teu pare, la teva mare, la teva germana o el teu germà?
- No tinc ni pare, ni mare, ni germana, ni germà.
- ¿Els teus amics?
- Acabes de fer servir una paraula el sentit de la qual m'ha estat desconegut fins avui.
- ¿La teva pàtria?
- Ignoro a quina latitud es troba.
- ¿La bellesa?
- Deessa i immoral, de bon grat l'estimaria.
- ¿L'or?
- Mes ben odiós, tant com Déu pugui ésser-ho per a tu.
- I doncs, ¿què estimes, caminant extraordinari?
- Estimo els núvols.. els núvols que passen... allà, llunys... els meravellosos núvols!.

(Pàg. 167) 
Al cap i a la fi, la meva aparició en aquest món no ha passat de ser una simple advertència.
Si algú hagués arribat mai a saber, com ho he sabut jo, què és la por, la raça humana senzillament s'hauria abolit per pròpia iniciativa. Si el mateix Déu ho hagués sabut, s'hauria suïcidat molt abans del que ho va fer, sense ni tan sols haver pensat a construir l'univers, i el diable buidaria l'infern d'ànimes per tal de no veure's obligat a mesurar-ne la magnitud. La por és el poder, i ho és d'una forma molt més essencial que la pròpia vida. Perquè la vida sempre es produeix sota el domini de la por, i la por es produeix sota el meu domini. La por és l'única cosa prou poderosa com per desbaratar el traç de la circumferència del temps. El temps és la fita sobre la qual s'aguanta la seguretat dels homes en la vida, i és allò que el caminant ha vingut a reinstaurar (...).

è Altres n'han dit...
Ucronies.

è Enllaços:
Sebastià Alzamora, In hoc signo vinces.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada