dijous, 18 d’octubre de 2012

Tu, meu - Erri De Luca




"Sabem reconèixer els peixos del mar, els estels del cel, ¿i hem d’ignorar les persones de la terra?."


De Luca, Erri. Tu, meu.
Barcelona: Editorial Empúries, 2000



Tu, mio. Traducció de Jordi Gàlvez
Col·lecció Narrativa, 122



>> Què en diu la contraportada...
Un estiu dels anys cinquanta, en una illa italiana de la mar Tirrena, un adolescent coneix el Nicola, un jove pescador que li parla de la guerra que encara recorda amb sofriment, i la Caia, una noa jueva que acaba d’arribar a l’illa per passar les vacances. Tots dos li fan descobrir el món a marxes forçades. A Tu, meu, una història plena de tendresa, l’autor descriu l’anhel adolescent de buscar respostes, i l’abandó, amb patiments i desenganys, de la infantesa.

>> Com comença... 
El peix és peix quan és a la barca. No es pot cridar que l’has agafat quan només ha picat l’ham i sents com s’agita el seu pes a la mà que sosté la llinya. El peix només és peix quan és a bord.

>> Moments... 
(Pàg. 11) 
Hi havia guerra com hi havia el llebeig, la sequera, l’estació sense tonyines. Hi havia: un sol verb aguantava tot el bé i el mal que esdevenia als homes.

(Pàg. 21)
No entenia gaire per què la virilitat havia d'ignorar el dolor. Veia que s’aplicava als homes i jo mirava de reproduir-la quan m’arribava el torn. Entenia que això no era el refús de tenir un cos, sinó la paciència de suportar-lo (...).

(Pàg. 24) 
(...) aquell era el punt essencial de la pregunta: el nom. Tot venia d'allà  de l’accident que acompanya una persona durant tota la vida i que és més que una ombra, perquè en la foscor l’ombra desapareix i el nom, en canvi, no. I vol esdevenir part d'una persona, pretén explicar-la, presentar-la: “jo sóc” i després ve el nom, com si es pogués ser un nom, en lloc de tenir un nom.

(Pàg. 38) 
Però, ¿quina guerra era aquella, Nicola, contra les dones, les criatures menudes, quina guerra va ser la teva? “¿Què vols saber tu, que vas venir al món quan ja no hi havia res, ni alemanys, ni jueus? Tu només has vist americans, contraban, mercat negre, tot el comerç dels dòlars. Encara que parlés fins demà per dir-te com va ser la guerra que vaig veure, tu no podries saber-ne res. S’ha de saber amb els ulls, amb la por, amb la panxa buida, no amb les orelles o els llibres. Teníem vint anys, ens van esclafar com les olives, i com les olives no vam fer soroll (...)”.

(Pàg. 55)
La Caia anava amb un noi de la mà. Quan em va veure es va apropar per dir-me “No em jutgis, sóc una noia i som a l’estiu”, en veu baixa, repenjant-se sobre meu.

(Pàg. 57)
D’entrada em va dir que buscar respostes en els altres és com posar-se al peu la sabata d’un altre, que les respostes se les ha de donar un mateix, a mida. Les sabates dels altres són incòmodes.

(Pàg. 71)
Li vaig fregar el palmell de la mà, suaument, els ulls se li van entelar, “¿No et fa mal?”, “No”. “Aleshores no estiguis trista.” “No estic trista”, i li van caure les dues primeres llàgrimes, que anaven aparellades, i d’això els poetes han après les rimes.

(Pàg. 74)
Sé que hi ha moments en què algú que he perdut s’acosta i agafa el cos d’una persona desconeguda, un moment tan sols, per saludar-me darrere del seu cos, amb un gest o una paraula inconfusibles, un senyal i prou. Ho sé des de fa tant de temps que no m’han deixat sola. Pots dir que són fantasies, que és la necessitat que tinc de creure, pots tenir raó. Però jo em sento protegida per aquesta multitud de mínims senyals.

(Pàg. 77)
Era una tarda d’alegria continguda, que espetegava de tant en tant, no pas coral, ni progressiva, sinó nerviosa, embolicada (...).

(Pàg. 84)
Sabem reconèixer els peixos del mar, els estels del cel, ¿i hem d’ignorar les persones de la terra?.

(Pàg. 105)
”En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha la ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida”.

>> Altres n'han dit...
Leer por leer, 10,15 Saturday night

>> Enllaços:
Erri De Lucaautoretrat, Reencarnar-se, Nèmesi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada