dimarts, 16 d’octubre de 2012

La rebel·lió - Joseph Roth





"¿Quina mena de Déu ets Tu? Si la teva crueltat és saviesa que nosaltres no entenem, què imperfectes que ens has creat!(...)”


Roth, Joseph. La rebel.lió
Barcelona:  Ensiola Editorial, 2008

Die Rebellion. Traducció de Judith Vilar
Col·lecció Ensiola Narrativa, 11


>> Què en diu la contraportada...
Amb la llicència corresponent a la butxaca, una condecoració al pit i un orgue de maneta, l’Andreas Pum finalment ha pogut deixar el barracó número 24 de l’hospital militar, el dels mutilats, i ha sortit al carrer disposat a guanyar-se la vida honradament com a músic ambulant. És una persona d'ordre  un patriota. No com aquests altres desesperats, ganduls, malfactors o borratxos que no fan altra cosa que propiciar la maleïda subversió.
A ell, des de la seva cantonada preferida, el que més li agrada de tocar són, òbviament, l’himne nacional i les marxes militars.
Són temps d'imminència però encara no ho sap. Com no ha entès tampoc que ell, i la majoria dels qui l’envolten, és fill d'un règim que ja ha anunciat la seva dissolució, el de l’imperi austrohongarès, i que ben aviat la seva patètica figura es veurà esquitxada per una ombra amenaçadora que per a ell se sintetitza en la paraula revolució.


>> Com comença...
Els barracots de l’hospital de guerra número XXIV eren als afores de la ciutat. Un home sa hauria trigat una mitja hora caminant a bon pas per anar de l’última parada del tramvia a l’hospital. El tramvia duia al món, a la gran ciutat, a la vida. Però els estadants de l’hospital de guerra número XXIV no podien anar fins a l’última parada del tramvia.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Lang parlava com un pagà, però també com un sacerdot. Potser perquè era un home culte. Però sempre tenia la raó. Un tenia ganes de contradir-lo i no trobava arguments. Si un no podia contradir-lo devia ser que tenia raó.
Al vespre l’enginyer, que jeia vestit al llit, va dir:
- Quan tornin a obrir-se les fronteres, marxaré. A Europa ja no hi haurà res a fer.
- Mentre la guanyem nosaltres, la guerra... –va dir Andreas.
- La perdrem tots –va respondre l’enginyer. Andreas Pum no ho va entendre, però assentí respectuós com si li donés la raó a Lang.

(Pàg. 18)
Andreas Pum tenia un lloc per dormir, però no pas un habitatge. El món funciona de manera que un només pot gaudir d’allò que pot pagar.

(Pàg. 29)
Tenia cinc anys; era una persona en aquella edat en què un encara és un déu omniscient, davant de la qual l’oculta bondat dels altres és visible com els còdols de colors en l’aigua clara d’un rierol.

(Pàg. 34)
Res no cau del cel. Només els rebels pensen així. S’equivoquen. Sempre cauen a la trampa.

(Pàg. 34)
Sentim una justificada desconfiança envers els metges. Un es posa malalt, en les seves sales d'espera  Mentre busca la nostra malaltia amb les seves mans, els seus instruments i el seu enteniment, aquesta ens escomet, tot i que no n'havíem patit mai. Les ulleres del metge, la seva bata blanca, l’aroma que desprèn, l’horrible netedat dels seus potets i pinces ens lliuren a la mort.

(Pàg. 37)
Andreas no s’adonava de res, ja que vivia en la nova i atordidora felicitat que, com una cuirassa, ens fa insensibles a la maldat i als greuges del món i amaga com un vel bonhomiós la dolenteria dels homes.

(Pàg. 38)
Andreas Pum hauria pogut viure els molts o pocs anys que el destí li reservava amb aquest menyspreu al cor, amb aquest bo i càlid benestar, amb aquesta plena harmonia amb les lleis terrenals i divines, tan a prop dels capellans com dels funcionaris del govern... si un home del tot desconegut no hagués aparegut en la seva vida per destruir-la, no pas amb la voluntat de fer el mal sinó obligat per al ceguesa de l’atzar, un mitjà ignorant en la mà del diable que de vegades interromp el govern diví sense que ho sospitem; de manera que, segurs encara que un Déu vetlla damunt nostre, li adrecem les nostres mudes súpliques i ens estranyem que no siguin escoltades.

(Pàg. 47)
¿Per a què serveixen, els advocats? Per desaparèixer tan aviat com necessitem els seus consell. ¿I els metges de capçalera? No vénen fins que ens morim, i escriuen el nostre certificat de defunció. ¿I les secretàries? Ens posen en un mal pas per una estúpida facècia. ¿I les nostres dones? Quan tenim el cor ple a vessar, no hi podem parlar en absolut; la seva eterna set de venjança l’apaga només la nostra infelicitat. ¿I els nostres fills? Tenen les seves pròpies preocupacions i els pares encara som els seus enemics.

(Pàg. 52)
Els pensaments humans són més veloços que el raig i un cervell indignat pot infantar tota una revolució en mig minut.

(Pàg. 64) 
Les grans rodes giratòries de l’Estat ja s’ocupaven del ciutadà Andreas Pum,i, sense que ell ho sabés encara, l’estaven triturant lentament i a consciència.

(Pàg. 88)
(...) Déu actuava d'una manera semblant: s’equivocava. Quan s’equivocava, Déu continuava sent Déu?

(Pàg. 97)
Potser no era un home, jo. O tenia el cor adormit. Perquè això passa. El cor dorm, batega però és com mort. El meu pobre cap no tenia pensaments propis. La natura no m’ha donat una bona capacitat de judici i el meu feble enteniment l’enganyaren els meus pares, l’escola, els meus mestres, el sergent primer i el capità, i els diaris que em donaven a llegir.

(Pàg. 100)
I malgrat ser un esguerrat de cabells blancs, no cedí en la seva obstinació. Condemnat a morir, restà amb vida per tal de rebel·lar-se: contra el món, les autoritats, contra el govern i contra Déu.

(Pàg. 115)
“Del son de la meva devota humilitat m’he desvetllat a una roja i rebel porfídia. Si fos viu i no em trobés davant Teu, Et negaria, Déu. Però ja que Et veig amb els meus ulls i Et sento amb les meves oïdes, he de fer alguna cosa pitjor que negar-Te: t’he d'injuriar! Engendres milions d'éssers com jo en la teva fecunda insensatesa, creixen, creients i caps cots, pateixen desgràcies en el Teu nom, donen la benvinguda a kàisers, reis i governs en el Teu nom, deixen que les bales els obrin ferides supurants al cos i que els clavin baionetes de tres puntes al cor, o s’esquitllen sota el jou dels Teus dies fèrtils, agres festes dominicals emmarquen amb barata esplendor les seves horribles setmanes, passen fam i callen, se'ls eixarreeixen els fills, les dones se'ls tornen falses i lletges les lleis es multipliquen en el seu camí com traïdores plantes enfiladisses, se'ls embrollen els peus en els matolls dels Teus manaments, cauen i Et preguen, i Tu no els alces.
Les Teves mans blanques haurien de ser vermelles; el Teu rostre petri, desfigurat; el Teu cos erecte, corbat com els cossos dels meus companys. A alguns que Tu estimes i nodreixes, els deixes que ens castiguin i ni tan sols no t’han de lloar. Els eximeixes de la pregària i el sacrifici, de l’honradesa i la humilitat per tal que ens enganyin. Arrosseguem els llasts de la seva riquesa i els seus cossos, els seus pecats i els seus càstigs, els llevem el dolor i l’expiació, la seva culpa i els seus crims, ens assassinem nosaltres mateixos, només cal que ho vulguin: volen veure esguerrats i nosaltres anem a la guerra i perdem les cames fins el genoll; volen veure cecs i ens deixem encegar; no volen que els sentim i ens tornem sords; volen ser els únics a tastar i olorar i llencem granades contra els nostres nassos i boques; volen ser els únics a menjar i els triturem la farina. ¿I Tu ets present i no Et commous? Em rebel·lo contra Tu i no pas contra ells. Tu ets el culpable i no els Teus esbirros. ¿Tens milions de mons i ja no saps què fer-ne? ¿Què n'és  d’impotent, la Teva omnipotència! ¿Tens mil milions d'afers i t’equivoques en alguns? ¿Quina mena de Déu ets Tu? Si la teva crueltat és saviesa que nosaltres no entenem, què imperfectes que ens has creat!(...)”.

>> Altres n'han dit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada