El quadern de Fritz Kocher - Robert Walser





"Sí, germà, l’art és una gran cosa, i plena de dolçor, però és difícil com un dimoni. Si ja n´hi hagués prou amb tot allò que t’imagines que és, podries dominar-la amb calma i comoditat. Ah, però hi ha l’habilitat manual, l’ofici, que, entaforat entre la idea de l’art i la seva realització, hi fa nosa." 




Walser, Robert. El quadern de Fritz Kocher.
Barcelona: Quaderns Crema, 2000


Fritz Kocher Ausfsätze. Traducció de Teresa Vinardell
Col·lecció Mínima Minor, 87





>> Què en diu la contraportada...
«Si tots plegats fóssim tal com hauríem de ser, és a dir, tal com Déu mana, seríem infinitament feliços. Per desgràcia, ens entretenim amb passions inútils, que massa aviat ens minen el benestar i posen fi a la nostra felicitat.»
Fritz Kocher, el noi que diu aquestes paraules, mor al cap de poc temps d'haver deixat l'escola. Des de la perspectiva de la infantesa, se'ns presenta una visió aparentment ingènua de la vida i de les experiències humanes, però que és en realitat la descripció intensa i colpidora d'un món ambivalent que els adults no volen -o no saben- entendre.

>> Com comença...
L’autor d’aquestes redaccions va morir al cap de poc temps d’haver deixat l’escola. Em va costar prou esforços de poder convèncer la seva mare, una senyora amable i digna d’admiració, que me les cedís per publicar-les. Com és comprensible, ella sentia un gran afecte per aquests fulls, que devien ser-li un record dolç i melangiós del seu fill.

>> Moments...
(Pàg. 11)
Si tots plegats fóssim tal com hauríem de ser, és a dir, tal com Déu mana, seríem infinitament feliços. Per desgràcia, ens entretenim amb passions inútils, que massa aviat ens minen el benestar i posen fi a la nostra felicitat. L’home sempre ha d’estar per damunt de la seva col·lega, la bèstia, i hi ha d’estar per damunt en tot.
(L'HOME)

(Pàg. 25)
M’estimo més ser odiat que menyspreat; millor no ser estimat que ser-ho com s’estimen aquells que no es tenen en compte.
(AMISTAT)

(Pàg. 34)
Voler parlar sobre la utilitat del que resulta necessari, és superflu, ja que tot el que cal és útil per força.
(L’ESCOLA)

(Pàg. 35)
Quin horror, si la gent passés de llarg sense saludar-se, o si ja no calgués treure’s el barret en entrar en una casa, o si es pogués donar l’esquena als pares o als mestres quan parlen amb tu! Probablement no es podria suportar. Sense cortesia no hi hauria societat, i sense societat, cap mena de vida.
(CORTESIA)

(Pàg. 38)
Ningú no està obligat a ser cortès, però cal que el benestar de qualsevol inclogui la facultat de ser atent envers els altres amb fluïdesa i espontaneïtat.
(CORTESIA)

(Pàg. 56)
(...) Oblido, però, que tot just sóc un alumne de segon A. Com em deleixo per sortir d’aquesta joventut somorta i entrar a la vida pública escrita amb majúscules, amb les seves grans exigències, els seus temporals, les seves idees i accions. Estic ajagut com si m’haguessin encadenat. Em sento com una persona adulta i enraonada, i tan sols el mirall, que em mostra el meu reflex, em convenç de la meva joventut insignificant.
(LA PÀTRIA)

(Pàg. 64)
Cada hivern, durant dos mesos, ens visiten actors de fora. Tenen molt bones maneres, parlen un alemany molt refinat i duen posat el barret de copa. Quan vénen, sempre me n’alegro,i quan els nostres conciutadans parlen amb menyspreu d’”aquella gentussa”, no hi col·laboro pas. És possible que no paguin els seus deutes, que diguin impertinències, que s’emborratxin, que vingui de mala família, però ¿per què són artistes, si no? A un artista, has de ser prou generós per passar-li per alt aquestes coses.
(LA NOSTRA CIUTAT)

(Pàg. 216)
Sí, germà, l’art és una gran cosa, i plena de dolçor, però és difícil com un dimoni. Si ja n´hi hagués prou amb tot allò que t’imagines que és, podries dominar-la amb calma i comoditat. Ah, però hi ha l’habilitat manual, l’ofici, que, entaforat entre la idea de l’art i la seva realització, hi fa nosa.
(A TALL DE REDACCIÓ)

(Pàg. 248)
M’agradaria morir escoltant una peça de música. M’ho imagino fàcil i natural, això, i és clar que, d’altra banda, és ben impossible. Naturalment. Les notes són punyalades massa fluixes. Les ferides que en resulten couen, és veritat, però no són purulentes. En comptes de sang, regalimen malenconia i dolor.
(MÚSICA)

(Pàg. 81)
No s’ha de voler copsar un art, ni apreciar-lo. L’art se’ns vol abraçar. És un ésser pur en extrem, i tan satisfet amb ell mateix que, quan algú s’esforça massa a acostar-s’hi, s’ofèn.
(MÚSICA)

(Pàg. 87)
La nostra aula és el món en petit, en estret. I és clar qu entre trenta persones poden produir-se tots els sentiments i totes les passions, igual que entre trenta mil. Entre nosaltres, l’amor i l’odi, l’ambició i el desig de venjança, el caràcter més noble i el més roí fan un paper rellevant. Tenim pobresa i riquesa, saber i beneiteria, èxit i fracàs en totes les oscil·lacions i els matisos possibles, fins i tot els més subtils. Sovint sorgeix l’oportunitat de representar a classe l’heroi, el traïdor, la víctima o el màrtir. Si mai un poeta donés un cop d’ull a les nostres interioritats, trobaria un material molt ric per a més d’una obra emocionant.
(LA CLASSE)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli