diumenge, 15 de gener de 2012

El temps és un cabró - Jennifer Egan


Egan, Jennifer. El temps és un cabró.
Barcelona:  Edicions de 1984, 2011







A visit from the Goon Squad
Traducció de Carles Miró
Col·lecció Mirmanda, 86


>> Què en diu la contraportada...
Benni Salazar, un antic rocker punk, s'ha convertit en un magnat de la indústria discogràfica, però la seva noblesa entra en contradicció amb el mercantilisme i el tracte comercial del seu art. Fins al punt que el despatxen de la seva pròpia discogràfica, L'Orella de la Truja, per servir als seus interventors corporatius un plat de tifa de vaca tot dient-los: «¿M'esteu demanant que a la gent els doni merda per menjar?».
El temps és un cabró és el relat d'una generació gloriosa de músics, però també d'homes valents que trien una manera de viure lliure encara que els camins siguin torts, difícils i, de vegades, equivocats i autodestructius. Perquè el temps els va fent savis per molt que a voltes ja sigui massa tard, per molt que vagin «amb aquell aire demacrat i sexi alhora que poden tenir els joves fins que ja només semblen demacrats». 
Amb en Benni, hi trobem la seva ajudant Sasha, cleptòmana i antic amor no declarat, els antics col·legues de les bandes de rock, nòvies i exs, i els companys actuals. I comencen a treure el cap els fills, que s'han fet grans amb noves maneres de comunicar-se, tan confosos com ells, crítics amb ells, necessitats d'ells.
Jennifer Egan narra la vida dels seus personatges amb una prosa àgil i vibrant, i captura els moments en què les vides interaccionen, en què el destí va canviant: la popularitat i els diners van i vénen, els estats d’ànim es van modificant. En aquesta història de pèrdua i temptació, d’autodestrucció i redempció, Jennifer Egan descriu amb senzillesa i elegància les tristes conseqüències d’haver viscut una joventut salvatge.

>> Com comença...
Va començar com sempre, al lavabo de l’hotel Lassimo. La Sasha s’estava retocant l’ombra d’ulls groga al mirall i es va fixar que a terra, al costat de la pica, hi havia una bossa de mà, que devia ser de la dona que estava orinant, si havia de jutjar pel sorollet que venia  de l’altra banda de la porta reforçadíssima d’un dels vàters. Dins de la bossa oberta hi havia, que quasi no es veia, una cartera de cuir de color verd clar. Per a la Sasha, ara que ho recordava, era fàcil reconèixer que havia vist com una provocació la confiança cega d’aquella dona (...).

>> Moments...
(Pàg. 25)
Intentava recordar l’edat que tenia l’Alex segons el seu perfil. Diria que eren vint-i-vuit anys, però semblava més jove, molt més jove potser. Va veure el seu pis tal com el devia veure ell, en un esclat de color local que s’esmorteiria quasi a l’instant en aquell remolí d’aventures que tothom té quan arriba a Nova York. La irritava pensar que ella seria una espurna en els records desdibuixats que, d’aquí un o dos anys, l’Alex s’esforçaria a ordenar:”¿On era aquell pis amb la banyera? Qui era aquella noia?”

(Pàg. 35)
Tot era massa transparent, massa net. El problema era la precisió, la perfecció; el problema era la digitalització, que xuclava la vida de tot el que es feia passar per aquella malla microscòpica. Cinema, fotografia, música: tot mort. Un holocaust estètic! Però en Bennie tenia prou seny per no dir aquelles coses a ningú.

(Pàg. 56)
Ja quasi és el 1980, gràcies a Déu. Els hippies s’estan fent vells, s’han fet volar el cervell amb àcid i ara pidolen per les cantonades de tot San Francisco. Tenen els ulls cremats i els cabells amb nusos, i els peus, descalços, són gruixuts i grisos com sabates. N’estem farts.

(Pàg. 62)
Al lavabo esquitxat de grafitis del Mab escoltem d’amagat: que en Ricky Sleeper, enmig d’una actuació, va caure de l’escenari; que en Joe Rees Target va fer una pel·lícula sencera de punk rock; que dues germanes que sempre veiem al club fan de putes per pagar-se l’heroïna. Saber tot allò ens acosta un pas més a ser autèntiques, però no del tot. ¿Quan és que un fals indi mohawk es converteix en un mohawk autèntic? ¿Qui ho decideix? ¿Com saps que ha passat?

(Pàg. 105)
La Rhea i jo estem dretes al costat del llit d’en Lou, sense saber què fer. El coneixem d’una altra època, quan això que la gent normal es morís no passava. Hi havia indicacions, pistes sobre les males alternatives a estar viu (...)

(Pàg. 116)
Treballava per al municipi com a conserge en una escola de primària, i als estius recollia deixalles al parc al marge de l’East River, a prop del pont de Williamsburg. No em feia gens de vergonya dedicar-me a aquestes activitats, perquè entenia una cosa que semblava que quasi ningú més no veia: només hi ha una diferència infinitesimal, una diferència tan petita que amb prou feines si existeix si no és com un producte de la imaginació humana, entre treballar en un edifici alt de vidre verd a Park Avenue i recollir deixalles al parc. De fet, potser no hi a cap diferència en absolut.

(Pàg. 149)
- No ho entenc, Jules –va dir la Stephanie-. No entenc què et va passar.
En Jules mirava l’esplèndid horitzó d’edificis del Lower Manhattan com si fos un paisatge que no reconeixia.
- Sóc com Amèrica – va dir.
La Stephanie se’l va mirar, desconcertada.
- Però ¿de què parles? ¿Que no et prens la medicació o què?
- Tenim les mans brutes – va dir en Jules.

(Pàg. 152)
- El disc es diu De la A a la B, ¿oi? – va dir en Bosco-. I aquesta és la pregunta que vull plantejar: ¿com he passat de ser una estrella del rock a ser un gras de merda que tant li fot a tothom? No fem veure que no ha passat.
La Stephanie estava massa sorpresa per respondre.
- Vull entrevistes, articles, de tot – va continuar en Bosco-. Omplim la vida amb aquesta merda. Documentem totes les putes humiliacions. Això és la realitat, ¿oi? Ja no tens bona pinta al cap de trenta anys, sobretot si t’han tret la meitat de les tripes. El temps és un cabró, ¿oi? ¿No ho diuen així?.

(Pàg. 165)
(...) ser un publicista consisteix a no jutjar els teus clients...

(Pàg. 201)
De tant en tant la vida ens concedeix el temps, el repòs, el dolce far niente per formular-nos tota mena de preguntes que ens passen en bona part per alt en el curs accelerat de l’existència quotidiana: ¿us recordeu bé del procés de fotosíntesi? ¿Heu sabut encabir mai la paraula ontologia en una frase col·loquial? ¿Quin és el moment exacte en què vau deixar d’estar del tot ben alineats amb la vida relativament normal de què havíeu estat gaudint fins llavors, aquella desviació infinitesimal cap a l’esquerra o cap a la dreta que us va fer emprendre la trajectòria que, en últim terme, us ha portat al lloc on us trobeu actualment, que en el meu cas és el centre penitenciari de Rikers Island?

(Pàg. 352)
- (...) Mira –va dir, posant la columna recta i dirigint-li els seus ulls blaus i més aviat severs (malgrat l’expressió amical de la seva cara) -, si crec en una cosa, hi crec. ¿Qui ets tu per jutjar per quin motiu ho crec?
- Perquè si el motiu són els diners, això no és creure, sinó que és una merda.

>> Altres n'han dit...
Tot és una mentidaButxaca, De libros y otras cosillasHotel Dilluns, El placer de la lectura,

>> Enllaços:
Jennifer Egan, què en diu l'autora, clausposicionant la novel·la, polifonia com a mètode, procés creatiuholocaust estètic, revisitant Marcel Proustels silencis com a obsessió i equilibri, nadie está libre de la destrucción del tiempo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada