dijous, 22 de setembre de 2011

I els hipopòtams es van escaldar vius - William S. Burroughs i Jack Kerouac


Burroughs, William S., Kerouac, Jack. I els hipopòtams es van escaldar vius
Barcelona:  La Magrana, 2010






And the Hippos Were Boiled in Their Tanks

Traducció d’Ernest Riera
Colecció Les ales esteses, 288


>> Què en diu la contraportada...
El 14 d’agost de 1944, Lucien Carr, un amic de William S. Burroughs, va assassinar David Kammerer clavant-li una navalla i va llençar-ne el cos al riu Hudson.
Kammerer pretenia Carr des de feia temps, tot fent avenços que no semblaven molestar el jove. Però al cap dels anys, o bé en Carr ja n’estava tip o bé es va veure obligat a actuar en defensa pròpia. El mateix dia, abans d’entregar-se, Carr va veure’s amb Burroughs i Kerouak. La història, que els recordava Verlaine i Rimbaud, va fascinar els beats. Burroughs i Kerouac van decidir novel.lar els fets. En capítols alternats, Burroughs escrivia sota el nom de Will Dennison, un cambrer amb connexions amb el submón criminal, i Kerouac, sota el de Mike Ryko, un mariner borratxo. En aquell moment, els escriptors no eren pas famosos. Quan van proposar la novel·la a editors, va ser rebutjada per tothom, i així ha romàs inèdita durant dècades.
I els hipopòtams es van escaldar vius és un artefacte excepcional sobre els primers dies de la generació beat, una fascinant porta d’accés a les vides de dos escriptors mítics. Al començament de les respectives carreres. Es tracta, finalment, d’una molt bona novel·la, un descens hipnòtica a la luxúria i a l’obsessió, les drogues i l’alcohol, l’art i els somnis desmesurats.

>> Com comença...
WILL DENNISON

Els bars tanquen a les tres de la matinada els dissabtes a la nit, o sigui que vaig arribar a casa cap a tres quarts de quatre després d’esmorzar al Riker’s, a la cantonada de Christopher Street i la Setena Avinguda. Vaig deixar el News i el Mirror al sofà, em vaig treure l’abric de crespó de cotó i el vaig deixar al damunt dels diaris. Me n’anava directament al llit.

>> Moments...
(Pàg. 28)
- (...) ¿No estàs segur de voler què?
- D’anar enlloc amb ell. Em fa por que tingui una reacció i que al final no aconsegueixi res de res.
Vaig anar cap a la llar de foc i vaig clavar una manotada a la lleixa.
- O sigui que ara vols esperar. Demà i l’endemà i l’endemà... Esperaràs fins que et moris. ¿Saps que penso? Penso que tot aquest teu complex amb en Philip és com el cel dels cristians, una il·lusió nascuda d’una necessitat, que flota en algun lloc platònic nebulós i emboirat que no existeix enlloc, que sempre és just a la cantonada, igual que la prosperitat, però que mai no és ni aquí ni ara (...).

(Pàg. 31)
El lloc on treballava es diu Continental Café. A l’estiu la façana s’obre del tot, les portes es pleguen. Hi ha tot de taules on es pot seure i mirar la vorera, si vols. Hi ha unes quantes cambreres/acompanyants que et deixen convidar-les a beure. A dins, hi ha els cromats, el cuiro vermell i les bombetes habituals en aquests llocs.

(Pàg. 45)
Cap a les tres, anàvem tots ben pets de Pernod.

(Pàg. 51)
(...) va tenir una aventura amb una dona de més edat a París. Aquesta aventura va sumir-la en l’angoixa i la convicció del pecat. Típica puritana moderna, era capaç de creure en el pecat sense creure en Déu. De fet, trobava que hi havia alguna cosa massa tova i pecaminosa en el fet de creure en Déu. Rebutjava aquesta mena d’indulgència com si fos una proposta indecent.

(Pàg. 87)
Des del sofà jo podia veure el pati del darrere, on hi havia una paret vella enguixada i coberta d’heura amb una gran esquerda que es veia preciosa amb aquella llum clara de la tarda. Vaig dir a en Phil:
- Mira aquella paret d’aquí fora, i aquelles fulles d’heura tan exòtiques. Segur que Montmartre és així.

(Pàg. 89)
En Dennison em recordava un cowboy, en certa manera. Però no pas el cowboy que es veu a les pel·lícules, dalt d’un cavall blanc amb un barret Stetson de color gris perla i unes cartutxeres dobles generosament ornamentades. En Will és el cowboy que porta una armilla discreta i un “mig” Stetson, que sempre és assegut en una taula del saló jugant a cartes i que s’escapoleix silenciosament amb els seus diners quan el bo i el dolent comencen a repartir trets.

(Pàg. 91)
- L’Agnes no vol venir a sopar perquè no té ni cinc. Hi ha gent que sap què és tenir orgull.
En Phillip va dir:
- Hi ha gent molt ximple.
- Sí –vaig dir jo-, però tu ets un artista. Tu no creus en la decència ni en l’honestedat ni en la gratitud. ¿On anem a sopar?

(Pàg. 93)
Vaig començar a tenir una sensació que em resultava familiar de la meva època de bàrman: la de ser l’única persona que no estava boja enmig d’un manicomi.

(Pàg. 94)
Vaig tenir la impressió que, a tot Amèrica, discussions tan estúpides com aquella tenien lloc a totes les cantonades i a tots els bars i a tots els restaurants. A tot Amèrica hi havia gent que treia credencials de la butxaca i les entaforava als nassos d’algú altre per demostrar que havien estat en algun lloc o havien fet alguna cosa. I vaig pensar que algun dia, a Amèrica, tothom saltaria de sobte i diria “No em toquis els collons!” i començaria a empènyer i a maleir i a esgarrapar l’individu que tingués al costat.

(Pàg. 144)
- Danny, ¿t’interessa cremar una casa per dos-cents dòlars?
La cara se li va animar, i va dir:
- Sona molt bé, això.

(Pàg. 149)
- (...) ¿Em deixes la teva pistola? Em suïcidaré. Tens una pistola, ¿oi que sí?
Jo vaig dir:
- Sí, tinc una pistola.
- Però no tens bales, ¿oi que no?
Ell sabia perfectament que sí que en tenia. Vaig dir:
- No, no en tinc.
En Phillip es va aixecar per anar-se’n i va enfilar cap a la porta. Jo m’hi vaig acostar i em vaig quedar al seu costat. Vaig pensar que si allò que havia dit era veritat, li hauria de posar la mà a l’espatlla i dir alguna cosa amable per animar-lo. Però llavors vaig recordar que sempre em demanava diners.
Vaig dir:
- Adéu, Philip -fredament
Ell va dir adéu i se’n va anar.
Jo vaig tancar la porta.

(Pàg. 154)
Em vaig beure el meu Calvert i llavors em vaig adonar que en Phillip mirava al buit i que dues llargues llàgrimes li rodolaven galtes avall. Jo em sentia molt avergonyit, perquè mai no havia vist plorar en Phillip. Li volia posar la mà a l’espatlla, i al final ho vaig fer.
- “Hi ha temps per a tota mena de coses” –vaig dir-, “temps fins i tot per a l’assassinat.” Saroyan.
Em va mirar fixament, amb tota la cara humida.
- Sembla de T.S. Elliot –va dir.
Vam riure una mica, i després li vaig donar un cigarret. Jo vaig començar a pensar en l’època en la qual m’esforçava per imaginar com devia ser, matar una persona, i com escrivia milers de paraules per crear aquella pauta d’emocions. I ara tenia en Phillip al meu costat, i ell ho havia fet de debò.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada