dijous, 28 de juliol de 2011

Una història avorrida - Anton Txékhov


Txékhov, Anton. Una història avorrida.
Barcelona: Editorial Minúscula, 2010





СКУЧНАЯ ИСТОРИЯ
Traducció de Àngels Llòria
Col·lecció Microclimes, 4





>> Què en diu la contraportada...
Una història avorrida recull les notes d’un dels personatges més entranyables de Txékhov: el vell professor de medicina i reconegut científic Nikolai Stepànovitx, que, víctima de l’insomni, ja no és capaç de copsar el sentit de la seva via. Tot i que si mira enrere la veu “com una bella composició realitzada amb talent”, no pot evitar que una malenconia silenciosa i gairebé imperceptible s’apropiï dels seus últims dies i el faci dubtar de la seva visió del món. Relat d’humor subtil en què el distanciament irònic i el dramatisme íntim s’imposen sobre qualsevol possibilitat de rebel·lió, aquest conte del 1889, que inicia l’etapa de maduresa de l’autor, és un mirall de l’univers txekhovià i de l’època. En paraules de Thomas Mann, “Una història avorrida, per mi la més preada d’entre les creacions de Txékhov, és una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no té parangó en tota la literatura”.

>> Com comença...
A Rússia hi ha un reconegut professor, en Nikolai Stepànovitx, de cognom X, que és conseller d’Estat i cavaller. Posseeix tantes condecoracions russes i de l’estranger que, quan li cal posar-se-les, els estudiants l’anomenen iconostasi. El seu cercle d’amistats és d’allò més aristocràtic. Podem dir com a mínim que en els últims vint-i-cinc o trenta anys no hi ha hagut cap científic famós que ell no hagi conegut de prop.

>> Moments...
(Pàg. 12)
“(...) És possible que aquesta dona vella, grossa i maldestra, sempre preocupada per nimietats i atemorida pel futur, amb la mirada enterbolida de tant pensar en deutes i necessitats, que només parla de despeses i somriu si abaixen els preus, és possible que hagi esta un dia aquella Vària esvelta de qui em vaig enamorar apassionadament per la claredat de la seva intel·ligència, per la puresa del seu esperit, per la seva bellesa i, com de Desdèmona Otel·lo, per la manera que tenia d’entendre la meva professió? És possible que aquesta sigui la meva Vària, la mateixa que un dia em va donar un fill?”

(Pàg. 22)
Em puc imaginar el seu futur amb claredat. Al llarg de la vida elaborarà centenars de preparats impecables, escriurà una gran quantitat de treballs freds i correctes i farà més d’una dotzena de traduccions escrupoloses, però no inventarà la pólvora. Per inventar la pólvora fa falta fantasia, inventiva i imaginació i en Piotr Ignàtievitx no té res de tot això. En resum, que no és un mestre de la ciència, sinó un peó.

(Pàg. 25)
Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes. Només a les classes he pogut lliurar-me totalment a la passió i entendre que la inspiració no és només un invent dels poetes, sinó que existeix en realitat.

(Pàg. 38)
A mi em sembla que si una obra de teatre és bona, no hi ha necessitat d’importunar els actors perquè ens produeixi la impressió deguda; ens podem limitar únicament a llegir-la. Si una obra és dolenta, en canvi, cap representació no farà que sigui bona.

(Pàg. 48)
La virtut i la puresa no divergeixen gaire del vici si no estan lliures de sentiments roïns.

(Pàg. 61)
Dins meu hi passa alguna cosa que només és digna d’un esclau: nit i dia em ronden pel cap mals pensaments, i al meu cor hi fan niu sentiments que desconeixia fins ara. Odio, menyspreo, m’indigno, m’encenc, i fins i tot tinc por. M’he tornat desmesuradament sever, exigent, irascible, poc amable i desconfiat. Fins i tot el que abans em donava peu a fer encara un joc de paraules més i a riure sense malícia, ara em provoca un sentiment llastimós. M’ha canviat fins i tot la lògica; abans tan sols menyspreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables: abans odiava la violència i l’arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que no ens sabem educar uns als altres. Què significa això? Si aquests nous pensaments i sentiments són el resultat d’un canvi de conviccions, què el pot haver motivat, aquest canvi? És que ara el món és pitjor i jo millor? O és que abans era cec i indiferent? (...)

(Pàg. 70)
Al llarg de la vida he vist molts estudiants i joves científics dels seus, molts actors, etcètera. I què? Ni una vegada n’he trobat cap que fos, no ja un heroi o un talent, sinó senzillament una persona interessant. Tot és gris, mediocre i carregat de pretensió.

(Pàg. 72)
Es lliuren a la influència dels escriptors més actuals, i no sempre dels millors, però en canvi senten una total indiferència per clàssics com Shakespeare, Marc Aureli, Epictet o Pascal. I aquesta incapacitat a l’hora de distingir el que és gran del que no ho és revela, per sobre de tot, una absència total de sentit pràctic a la vida.

(Pâg. 73)
En Mikhaïl Fiódorovitx maldiu, la Kàtia l’escolta, i cap dels dos no s’adona a quin profund abisme els arrossega lentament aquest entreteniment seu, a primera vista innocent, que consisteix a reprovar els altres. No noten com, de forma gradual, una simple conversa es va transformant en burla i escarni, ni com tots dos comencen a permetre’s fins i tot el recurs de la calumnia.

(Pàg. 80)
Exceptuant dos o tres vells, no em fa l’efecte que la literatura actual sigui literatura, sinó una mena d’indústria artesanal que existeix només amb la finalitat de ser enaltida, però els producte de la qual són consumits amb desgana. Ni el millor dels articles d’artesania pot ser qualificat d’excel·lent ni ser elogiat sincerament sense un però. El mateix cal dir de totes les novetats literàries que he llegit els últims deu o quinze anys: no n’hi ha ni una d’excepcional, i no pots passar sense un però. O són intel·ligents i nobles però sense talent, o bé tenen talent i són nobles però no són intel·ligents, o, finalment, tenen talent i són intel·ligents però no són nobles (...) Hi ha premeditació, cautela i segones intencions, però no la llibertat i la valentia d’escriure com es vulgui, i per tant no hi ha creació artística.

(Pàg. 82)
El to altiu i condescendent dels pròlegs, l’abundància de notes del traductor, que m’impedeixen de concentrar-me, els signes d’interrogació i els sic entre parèntesis que el pròdig traductor escampa per tot l’article o el llibre, em semblen un atemptat a la personalitat de l’autor i a la meva autonomia com a lector.

(Pàg. 92)
- En realitat... no m’agraden aquestes converses sobre art! – continua nerviosa-. No m’agraden! Prou que l’han tornat vulgar! Ja en tinc prou, d’això.
- Qui l’ha tornat vulgar?
- Els uns, amb les seves borratxeres; els diaris, amb el to familiar amb què en parlen, i la gent intel·ligent, amb la filosofia.
- La filosofia aquí no hi té res a veure.
- Sí que hi té a veure. Quan algú filosofa, vol dir que no comprèn

(Pàg. 106)
Diuen que els filòsofs i els veritables savis són indiferents. No és cert. La indiferència és la paràlisi de l’ànima; és una mort prematura.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

1 comentari:

  1. Només per poder-ne contemplar la portada ja val la pena d'aconseguir aquest llibre. Si, a sobre, l'interior és de Txèkhov, no es pot demanar res més. Salut!

    ResponElimina