dijous, 14 de juliol de 2011

Ferragus - Honoré de Balzac


Balzac, Honoré de. Ferragus.
Barcelona: Edicions de 1984, 2003







Ferragus, chef des Dévorants

Traducció de Ferran Esteve
Colecció Mirmanda, 22




>> Què en diu la contraportada...

Novel·la negra amb tots els atributs romàntics, on les passions arriben fins al paroxisme. És el primer episodi de la trilogia La història dels Tretze que, dins de la Comèdia humana, forma part de Les escenes de la vida parisenca. En aquesta narració, Balzac ens endinsa en el món de Ferragus, caps dels Devorants, una associació perversa d’obres esgarrifoses de la que en desconeixem els instruments. París, qualificada per Balzac com “el més deliciós dels monstres”, escenari escollit per aquesta narració, se’ns presenta no com la ciutat de la llum, sinó com la dels espectres, la de Père-Lachaise, la dels molls obscurs del Sena, la ciutat de la conspiració. Racó a racó ens descobreix els seus misteris, la seva magnètica atracció, la seva olor, fins la seva llum de plom.

>> Com comença...
HISTÒRIA DELS TRETZE
PREFACI

Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels a una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven.

>> Moments...
(Pàg. 12)
(...) la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i de poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir al diable. Va ser terrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible.

(Pàg. 15) 
A París hi ha carrers tan deshonrosos com pot ser-ho qualsevol culpable d’infàmia; hi ha carrers nobles i carrers simplement honestos; joves carrers d’una moralitat que el públic encara no coneix prou per opinar, i carrers assassins; carrers més vells que les vídues més velles; carrers dignes d’estimació, carrers sempre nets i carrers sempre bruts; carrers obrers, feiners, mercantils.

(Pàg. 18) 
(...) és una llàstima explicar una història a un públic que no en sap apreciar tot el mèrit local. Però, qui es pot vantar mai d’haver estat prou comprès? Tots morim en l’anonimat. És el destí de les dones i el dels autors.

(Pàg. 21)
És ella? No ho és? Preguntes de vida o mort per a un amant. I l’amant esperava. Es va estar en aquell indret tot un segle de vint minuts.

(Pàg. 25) Què hi ha de més contrari a la naturalesa d’una dona que un amor tranquil i perfecte? Volen emocions, i una felicitat sense tempestes ja no els sembla felicitat. Les ànimes femenines prou fortes per portar l’amor fins a l’infinit són excepcions angelicals i entre les dones vénen a ser el mateix que entre els homes de bon cor. Les grans passions són rares, com les obres mestres. Fora d’aquest amor, només hi ha arranjaments, irritacions passatgeres, menyspreables, com tot allò que és petit.

(Pàg. 40) 
Humils i terribles, d’una intel·ligència profunda que es nota en els seus ulls i que sembla fruit d’un contrasentit. Alguns d’aquests vagabunds desvergonyits tenen el rostre color marbre, esquerdat per les arrugues o per les venes, el front cobert de rugositats i uns cabells escassos i bruts, com els d’una perruca llençada en un racó de pont. Feliços en la degradació i degradats en la seva felicitat, marcats pel segell del desvergonyiment, projecten el silenci com si fos un retret, amb una actitud que revela pensaments esfereïdors. A cavall dels crim i de l’almoina, han oblidat què són els remordiments i giren i giren al voltant del cadafal sense caure-hi, innocents enmig del vici i viciosos en la seva innocència. Sovint provoquen la rialleta, però sempre fan pensar. L’un representa la civilització atrofiada i ho sap tot: l’honor de la presó, la pàtria, la virtut; però també la malícia del crim vulgar i la finor d’una malifeta elegant. L’altre és un resignat, mim impenetrable però estúpid. Tots tenen vel·leïtats d’ordre i de treball, però són retornats al fang per una societat que no vol saber res del poeta, del gran home, de l’intrèpid o de les magnífiques organitzacions que hi pot haver entre els captaires, aquest bohemis de París. Poble sobiranament bo i sobiranament pervers, com totes les masses que han sofert; acostumats a suportar mals inaudits i sotmesos a un poder fatal que els manté arran del fang. Tots tenen un somni, una esperança, una alegria: el joc, la loteria o el vi.

(Pàg. 67) 
I així és la vida. Una dona sempre és vella i poc agradable als ulls del marit, però sempre anirà estalzinada, elegant i ornada per a un altre, per al rival de tots els marits, per al món que calumnia o destrossa les dones.

(Pàg. 122)
Mai cap religió humana no ha aconseguit mostrar amb tanta passió la por de l’ànima violentament arrabassada del cos i tempestuosament agitada en presència de la fulminant majestat divina. Davant d’aquell clamor de clamors, els artistes i les seves composicions més apassionades s’humilien.

>> Altres n'han dit...
Golem - Memorias de lecturas,  La Comedie Humanie by Balzac,

>> Enllaços:

>> Llegeix-lo
Francès (eReader / e-pub / html)
Anglès (diferents formats)
Anglès (diferents formats)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada