dissabte, 9 d’abril de 2011

El carter sempre truca dues vegades - James M. Cain


Cain, James M. El carter sempre truca dues vegades.
Barcelona: Edicions 62, 2009







The postman always rings twice

Traducció de Manuel de Pedrolo
Col·lecció La Cua de Palla


>> Què en diu la contraportada...
No hauria passat res de nou si els xofers no haguessin expulsat Frank Chambers de llur camió carregat de palla. La taverna tenia un rètol on es llegia “Twin Oaks” i l’amo era un grec llardós i amical, fàcil d’acontentar. Ella es deia Cora i feia la mena d’olor que han de fer les dones. Ja n’hi havia prou.
Un gat, que ho pagà amb la pell, va salvar-los la primera vegada, però el segon cop la víctima era humana, i els policies –de l’Estat i de la companyia d’assegurances- es mostraren desagradablement obstinats.
Sí, el carter va trucar dues vegades; una de massa.

>> Com comença...
Cap a migdia, van expulsar-me del camió carregat de palla. M’hi havia enfilat la nit abans, prop de la frontera i vaig adormir-me tan aviat com em vaig trobar sota la lona. Després de les tres setmanes que havia passat a Tia Juana tenia molta son, i encara dormia quan van aturar el vehicle en un costat de la carretera per tal que el motor es refredés. Van veure un peu que sobresortia i van estirar-me cap a fora.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Se m’atansà i es posà a ajudar-me amb l’aleta de la capota. Érem tan a prop l’un de l’altre, que podia sentir la seva olor. A tocar de l’orella, vaig mormolar-li:
- Com és que us vau casar amb aquest grec?
Va saltar com si l’hagués fuetejada.
- Que potser us interessa?
- Sí. I molt.
- Ja està, això.
- Gràcies.
Vaig sortir. Havia aconseguit els meus propòsits. M’havia llançat a fons, l’havia agafada desprevinguda, i la cosa li havia fet mal. D’ara endavant, podríem anar al gra. Potser no em diria que sí, però no podria fer-se la desmenjada. Sabia què em proposava i que m’havia fet càrrec de la mena de dona que era.

(Pàg. 19)
- Cora, per què no ens n’anem?
- Ja hi he pensat.
- Podem abandonar el grec i desaparèixer.
- I on aniríem?
- A qualsevol lloc. Quina importància té?
- A qualsevol lloc... Sap on és, això?
- On vulguem.
- No és veritat. Qualsevol lloc és un cafè de mala mort.

(Pàg. 47)
- Es diverteixen, oi?
- Massa, pel meu gust.
- No els deixeu tocar el volant, senyoreta, i tot anirà bé.
- Bé hi confio. Ja sé que no havia d’embolicar-me amb un parell de borratxos, però què hi podia fer? Els he dit que no volia anar amb ells, però aleshores se’n volien anar sols.
- Haurien pres mal.
- Ja ho sé. Per això m’he avingut a conduir. No podia fer res més.
- De vegades n’hi ha prou amb això, amb fer el que hem de fer (...).

(Pàg. 103)
- (...) Vaig girar-me contra teu. Tots dos ens vam trair.
- Molt bé, doncs ara estem en paus.
- Sí, estem en paus, però mira’ns! Ho havíem aconseguit tot, el millor que es pot obtenir. Aquella nit érem al cim de la muntanya, vam tocar el cel. No sabia que es pogués sentir d’aquella manera, amb tanta d’intensitat. Ens vam besar, convençuts que res no canviaria per malament que anessin les coses. Érem les persones més felices, més riques del món. I aleshores tot s’enfonsà. De primer vas cedir tu, després jo. Sí, estem en paus, perquè tots dos, junts, hem tocat fons. Hem abandonat les altures i ja no ens resta res d’aquell cel...
- Què carall! Seguim junts, oi?
- Sí, això sí (...).

(Pàg. 131)
-(...) Tornem a trobar-nos al punt de sortida.
- No ben bé.
- Et dic que sí.
Ara vaig ser jo qui es posà a sanglotar amb el cap contra la seva espatlla.
- Sí, som on érem. Ens podem enganyar tant com vulguem i riure'ns dels diners i fer broma amb el diable, dient que és un bon company de llit, però la veritat és que som on érem. Vaig escapar-me amb aquella noia, Cora, i volíem anar a Nicaragua a caça feres. Però vaig adonar-me que em calia tornar. Estem encadenats l'un a l'altre, Cora. Ens pensàvem que érem al capdamunt de la muntanya, i no era veritat. La tenim al damunt nostre, la hi tenim des d'aquella nit.
- Només vas tornar per això?
- No. Per tu i per mi. No hi ha ningú més. T'estimo Cora. Però l'amor, quan es barreja amb la por, ja no és amor. És odi.(...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada