dilluns, 8 de febrer de 2010

La pedra de paciència - Atiq Rahimi


Rahimi, Atiq. La pedra de paciència
Barcelona: Empúries, 2009









Syngué Sabour
Traducció de Imma Estany
Colecció Narrativa, 346


>> Que en diu la contraportada...
Guanyadora del prestigiós premi Goncourt, La pedra de paciència explora la tensió i l’angoixa que minen les hores nocturnes d’una dona al costat del seu marit, ferit fatalment a la guerra. L’home jeu, moribund, al llit de casa seva. A fora, les bombes cauen pertot arreu i la guerra, esgarrifosa, pren una rere l’altra les vides dels veïns, els amics de la família, els nens del barri. A poc a poc, en la solitud de la vetlla, la dona li parla i anem descobrint els horrors que bateguen rere una vida aparentment normal. Maltractada, ignorada, deixada de banda durant tots els anys de matrimoni, la dona vomita lentament la ràbia, el ressentiment i tots els secrets que ha mantingut callats tot aquest temps, en un apassionant crescendo literari que atrapa completament al lector. Escrita amb mà mestra, l’esplèndida i commovedora La pedra de paciència és el retrat realista, duríssim, d’una vida infeliç, feta malbé.

>> Com comença...
La cambra és petita. Rectangular. És asfixiant malgrat les parets clares, de color blau verd, i les dues cortines amb motius d’ocells migradors immobilitzats en emprendre el vol sobre un cel groc i blau. Foradades aquí i allà, deixen penetrar els raigs de sol per acabar sobre les ratlles apagades d’un kilim. Al fons de la cambra hi ha una altra cortina. Verda. Sense cap motiu. Amaga una porta condemnada o una habitació dels mals endreços.

>> Moments...
(Pàg. 24)
“Déu, fes que torni a la vida!”. La seva veu es torna greu. “De fet, ha lluitat durant molt de temps en nom teu. Pel gihad!”. S’atura, i de seguida continua: “I tu, tu el deixes així?! I les seves filles? I jo? No pots, no, no tens dret a deixar-nos així, sense home!”.

(Pàg. 29)
(...) es dirigeix cap a la porta. Amb llàgrimes i ràbia als ulls, desapareix en la foscor del corredor, mentre que el quinqué fa tremolar l’ombra de l’home a la paret, fins que s’acaba de fer de dia i els raigs del sol entren pels forats del cel groc i blau de la cortina per condemnar el llum a la incertesa.

(Pàg. 36)
En fi, imagina’t, estar promesa durant gairebé un any i casada durant tres anys amb un home absent, no és cosa fàcil! Vivia amb el teu nom. Ni tan sols no t’havia vist, sentit, ni tocat, abans. Tenia por, por de tot, de tu, del llit, de la sang. Però al mateix temps era una por que m’agradava. Ja coneixes aquella mena de por que no t’allunya del desig, sinó al contrari, que t’excita, et dóna ales, encara que et pot cremar. Era aquesta mena de por la que tenia.

(Pàg. 45)
Vet aquí que es fa de nit a la ciutat, i tota ella cau en l’abaltiment de la por. Però ningú no dispara.

(Pàg. 59)
Es repenja a la paret, i deixa passar una estona –potser unes deu voltes de rosari, com si el passés al ritme de la respiració de l’home-, per reflexionar, anar als racons de la seva vida, i tot seguit tornar amb records (...)

(Pàg. 98)
L’avia s’aturava en aquest punt de la història. Li demanàvem que ens expliqués com continuava, i ella ens deia: “Ai, nenes, no conec el final d’aquesta història. I fins ara, ningú no la coneix. Es diu que l’home o la dona que la trobi tindrà una vida preservada de tota desgràcia”. Però tota convençuda, llavors jo li deia que si ningú no coneixia el final d’aquella història, no es podia saber quin final seria el bo. Ella reia tristament i em feia un petó al front: “Això és el que se’n diu misteri, bonica. Qualsevol final és possible, però saber quin és bo i just...Aquí és on radica el misteri”.

(Pàg. 100)
(...) “Per tenir final feliç, filla meva, aquesta història, com la vida, exigeix un sacrifici. En altres paraules, la desgràcia d’algú. No ho oblidis mai: cada felicitat engendra dues desgràcies”. “I per què?”, em vaig sorprendre ingènuament. Amb aquestes senzilles paraules em va respondre: “Filla, per desgràcia, o per sort, no tothom pot accedir a la felicitat, ja sigui a la vida o en una història. La felicitat dels uns genera la desgràcia dels altres (...)”.

(Pàg. 131)
“(...) Tant bon punt posseïu una dona, de seguida us convertiu en monstres”.

>> Altres han dit...
Capeando el temporal, El placer de la lectura, Letras en tinta, Carme J. Huertas, El Periódico

1 comentari:

  1. L'acabo de llegir, m'ha semblat brillant amb una prosa senzilla i magnífica. Colpidora.

    ResponElimina