diumenge, 28 de febrer de 2010

El crit del peresós - Sam Savage


Savage, Sam. El crit del peresós
Barcelona: Columna, 2009












The cry of the sloth. A complete account

Traducció de Josefina Caball
Col·lecció Clàssica

>> Què en diu la contraportada...
Andrew Wittaker, que sobreviu a base de llaunes, pastisseria industrial i vodka, és l'editor d'una revista literària modesta però molt cuidada, Soap: A Journal of the Arts. A través d'aquesta revista, espera atiar el foc de l'excel·lència literària publicant relats de viatges com Els vàters d'Annapurna o la poesia invertida de Wildercamp..., però la vida no és fàcil quan t'empaiten els deutes, una exmuller exigent, uns autors desesperats, uns llogaters sonats i la pròpia manca de perspectives.
Lligat de mans i peus per la seva falta de recursos econòmics, decideix establir un festival literari per donar una empenta a la debilitada revista. Esdevindrà aquest fet el seu moment de glòria o serà més aviat el seu Waterloo personal?
El crit del peresós és un retrat conmovedor i una brillant dissecció del món de la literatura en tota la seva esplendor -i decadència-!

>> Com comença...
Senyor Fontini,
Li faig saber que l’instal·lador de plaques de guix ha presentat la factura corresponent a la reparació del sostre de la cuina. Com ja deu saber, era un tros de sostre molt gros, de fet, més gros que el sostre que malauradament molta gent té a la sala d’estar. A més a més, ja és el segon cop, per la qual cosa m’és dues vegades més difícil fer-me càrrec d’aquest pagament. A mi no em sobren els diners, no puc trametre a l’empresa que va reparar el sostre més de tres-cents dòlars de la meva butxaca. Li adjunto còpia de la factura perquè l’examini. Li prego que m’enviï els diners juntament amb el proper lloguer.
Atentament,
Andrew Whittaker
Societat Whittaker

>> Moments...
(Pàg. 19)
Sempre he cregut que el motiu pel qual la gent s’avorreix és que no es fixa en els detalls.

(Pàg. 22)
Senyora Lessep,
Gràcies per haver-nos deixat llegit de nou Les sabatetes de vesc. Després d’haver-ho considerat detingudament, hem arribat a la conclusió que aquest treball no reuneix els nostres requisits. Lamento que no entengués bé la frase “de moment no reuneix els nostres requisits” i es pensés que l’havia de presentar de nou. En el món editorial “de moment” en realitat vol dir “mai”.
A. Whittaker,
Director de Soap

(Pàg. 31)
Sóc plenament conscient que fa molt de mal que et rebutgin un treball. Sobretot és dolorós la primera vegada, quan encara no tenim la cuirassa tan necessària del cinisme.

(Pàg. 36)
(...) Llegir aquest nou material ha sigut com caminar sobre una pila de plaques de guix xopes. Quan acabes de llegir una frase interminable, sense cap verb ni subjecte en perspectiva, i arribes finalment a la tranquil·litat relativa del punt i a part, penses que no tindràs prou energia per a la frase següent, que no tindràs prou força de voluntat per aixecar la bota empastifada d’aquesta porqueria enganxosa per fer un pas endavant i endinsar-la en més porqueria encara, fins que realment no pots més i decideixes no fer-ho, i aleshores deixes que tot plegat et rellisqui de la falda i caigui a terra.

(Pàg. 43)
Capità Barrows,
Com vostè, estic consternat pel panorama actual de les lletres nord-americanes. És ben cert que, es miri com es miri, només es veu cinisme i mofa i que hem perdut de vista la magnífica tradició humanista, que no sé ben bé que era. A més a més, com diu vostè, la majoria de la gent fa moltes faltes gramaticals, cosa que diu poc a favor dels seus pares i dels seus professors, fossin qui fossin. Tanmateix, personalment no hi puc fer res.
Atentament,
Andrew Whittaker

(Pàg. 54)
No ha estat fins aquesta nit, mentre m’estava al llit sense poder dormir, que m’he adonat que no només molts dels meus records són com fotografies, aïllats i immòbils, sinó que, a més, són records de fotografies, d’aquestes mateixes fotografies, que, ja de gran, dec haver vist moltes vegades a casa la mare, cada Nadal, de fet. A part d’això, no tinc gairebé res.

(Pàg. 56)
Hem de triar quan som massa joves, sense pràcticament gens d’informació, i després, cadascú fa la seva vida i l’hem d’aguantar tant sí com no. Tot plegat és depriment. Ens tanquem dins d’una capsa i en acabat ja no en podem sortir.

(Pàg. 78)
Fa un munt de dies que no parlo amb ningú. Aquest matí al supermercat, quan he arribat a la caixa i he demanat a la noia un paquet de cigarrets, m’ha sortit un gall. He mirat de fer-hi broma, però ella no m’ha seguit la veta. I me n’he anat.

(Pàg. 90)
Tinc la ràdio sobre una pila de la vora i fa un moment l’he engegada amb l’esperança absurda i remota de sentir Billie Holiday cantar Am I blue. M’he dit a mi mateix que si l’arribava a sentir voldria dir que el món anava bé. Però, és clar, el que he sentit ha sigut una cançó estrident de rock and roll.

(Pàg. 96)
En la depriment corrua d’adjectius relacionats amb la vida, “mort” segueix amb funesta regularitat l’adjectiu “vell”. No hi ha pensat mai en això?.

(Pàg. 116)
En quina decissió em vaig equivocar? O potser ven ser cinc decisions, o mil? A la gent li agrada dir que a cada moment la trajectòria de la nostra vida es bifurca i hem de triar. Sec darrera l’escriptori en comptes d’estar-me vora la finestra, on potser hauria rebut l’impacte d’un totxo, o en lloc d’anar a fer tombs pel parc, on potser trobaria una dona bonica, un atracador, un venedor d’assegurances, o ningú. Quan vaig a la botiga, trenco per un carrer en comptes d’un altre i tot ha canviat per sempre. T’has preguntat mai si passa el mateix en l’altra direcció?

(Pàg. 177)
No sé com continuar aquesta carta, ni tan sols sé si l’hauria de continuar. No sé si no valdria més que l’emmatxuqués, com totes les altres, i la tirés al muntet piramidal del racó. Quan cadascú dels fulls arrugats aterra al capdemunt de la pila i baixa rodolant fins al capdavall de tot, penso que és una bona metàfora de la meva vida, que des del capdamunt baixa rodolant cap al fons de tot, inexorablament.

(Pàg. 192)
(...) estic bastant cansat de mi mateix. No has desitjat mai ser una altra persona? M’agradaria molt ser una persona que es digués Walter Fudge.

(Pàg. 195)
La veritat és que ja no en tinc més ganes. Tot el que m’envolta sembla podrit o capgirat. Tant de bo pogués sortir de mi mateix, de la mateixa manera que un surt de casa.

(Pàg. 208)
La part més tràgica de tot plegat és que, quan realment aconsegueixo memoritzar una idea o escriure-la, gairebé mai no té cap mena de valor i l’aura de brillantor que tenia no és sinó un engany de l’estat semiconscient en què els actes cognitius més estúpids i banals semblen productes d’un geni.

(Pàg. 213)
Fa temps que em dic a mi mateix: “Potser hi haurà algú que vulgui”. Però llavors em pregunto: “Hi ha algú que pugui?”. Fa estona que cau alguna cosa del cel. Podria ser neu. Podrien ser llàgrimes.

(Pàg. 217)
Al capdavall, l’objectiu de tot plegat hauria de ser arribar a algun lloc; si no, per què embrancar-se? I això és el que em plantejo una vegada i una altra. Per què emprendre cap viatge?.

>> Altres han dit...

2 comentaris:

  1. pinta molt bé. i, si no li fa res, a part d'apuntar-me'l, en robo un fragment!

    ResponElimina
  2. Vladimir,
    no puc pas oposar-m'hi, endavant i benvingut.

    A banda d'apuntar-se'l però, li recomano linki alguns dels enllaços de "Altres han dit" i vegi les opinions que desperta en altres lectors.
    Després no digui que no l'he avisat.

    Salut i gràcies per passar de nou per aquí.

    ResponElimina