Ulisses from Bagdad - Eric E. Schmitt

.
Schmitt, Eric-Emmanuel. Ulisses from Bagdad
Barcelona: Proa, 2009











Ulysse from Bagdad
Traducció de Glòria Farrés Famadas

Col·lecció A tot vent, 518


>> Que en diu la contraportada...
Ulisses from Bagdad és una novel·la d’aventures. El protagonista d’aquesta esplèndida narració, Saad Saad, vol fugir del caos de la ciutat de Bagdad, immersa en la guerra, i aconseguir la llibertat a Europa, on pensa començar de nou. No viatjarà sol. El seu pare, mort no fa gaire, se li apareixerà al llarg del viatge i el guiarà amb les seves converses. En el decurs d’aquest relat violent, còmic i tràgic, Saad Saad passarà tota mena de tribulacions en un viatge que no tindrà retorn. Eric-Emmanuel Schmitt reelabora en direcció inversa el viatge d’Ulisses, donant forma contemporània als grans mites de l’Odissea per crear una faula actual (aquí les sirenes són membres d’un grup de rock, Calipso és una dona siciliana…). Testimoni captivador i fraternal, Schmitt ens sedueix amb una epopeia picaresca i alhora ens interpel·la amb una pregunta inquietant: Són les fronteres el darrer bastió de la nostra identitat o més aviat l’última muralla de les nostres il·lusions?

>> Com comença...
Em dic Saad Saad, que en àrab significa “Esperança Esperança” i en angles “Trist Trist”. Al llarg de les setmanes, de vegades d’una hora a una altra o fins i tot en l’explosió d’un segon, la meva veritat llisca de l’àrab a l’anglès. Si em sento optimista, em converteixo en Saad l’Esperança, i si em sento miserable, en Saad el Trist.
A la rifa del naixement, pots treure números bons o dolents. Quan aterres a Amèrica, a Europa o al Japó, toques terra i ja està: neixes una vegada i prou, no cal tornar a començar. Mentre que quan veus la llum a l’África o a l’Orient Mitjà...
Sovint somio que he estat viu abans de néixer, somio que assisteixo als minuts que precedeixen la meva concepció: aleshores rectifico, condueixo la roda que remena les cèl·lules, les molècules i els gens i la desvio per modificar-ne els resultats. No per fer-me diferent, no Només per sortir a la llum en un altre lloc. Una altra ciutat, un país diferent.

>> Moments...
(Pàg. 35)
Vam esclafir a riuere, perquè es riu molt sota una dictadura, el riure pertany al material de supervivència.

(Pàg. 38)
(...) Espurnes. Espetecs. Fins i tot el paper gemegava de joia. De seguida, la Leila es posava la cigarreta a la boca, aspirava amb la rigorositat d’un músic, cloïa les parpelles, tirava la nuca enrere i feia la impressió que la cigarreta la penetrava; a causa d’una contracció, d’alguns espasmes –el pit s’enlairava, les espatlles es lliuraven al sofà, els genolls se separaven-, es notava que el seu cos sencer cridava el fum, l’acollia, el bevia i consentia que l’envaís. Quan tornava a obrir els ulls, amb les pestanyes papallonejant i l’iris imprecís, feia pensar en una favorita que surt, tremolosa, sorpresa, amb porpra a les galtes, d’una nit d’amor amb el sultà; s’hauria dit que per un segon ella temia no haver-se tornat a vestir. Després, la mà que aguantava la cigarreta passava davant la boca, els seus llavis atreien l’objecte, l’agafaven, i el fum li emanava de la gola, dels narius, complaent, gemegós, mandrós, d’un blanc magnífic que contrastava amb la carn fosca d’on s’escapava.

(Pàg. 45)
Qui era jo mateix? Un iraquià? Un àrab? Un musulmà? Un demòcrata? Un fill? Un futur pare? Un apassionat de la justícia i de la llibertat? Un autònom? Un enamorat? Tot això junt, tanmateix, no es conjuminava bé. Un home pot emetre molts sons segons deixi parlar una veu o una altra dins d’ell. Quina devia privilegiar?

(Pàg. 81)
Aquell matí els núvols, com que no podien impedir que el sol s’enlairés, els rebutjaven de mal humor, oposant-hi la seva inèrcia de plom, deixant traspuar una resplendor bruta, grisa, tan pobra de llum com d’ombra.

(Pàg. 82)
- En resum, la diferència entre nosaltres dos, fill, és que jo sóc un optimista que diu “demà” i tu ets un optimista que diu “en un altre lloc”. El teu optimisme el desplegues dins l’espai mentre que el meu l’he plantat en el temps.
- No minimitzis la distància entre la teva actitud i la meva. El teu optimisme sedentari és el fatalisme.- I el teu optimisme nòmada és la covardia de la fugida.

(Pàg. 96)
- (...) coneixes els manaments del perfecte terrorista?- No.- N’hi ha set. Ets capaç d’adoptar-los?- Continua.- 1) Tenir només una idea. A partir de dues idees, es comença a pensar; ara bé, el fanàtic sap, no pensa. 2) Destruir allò que s’oposa a aquesta idea. No admetre mai punts de vista diferents i, encara menys, divergents. 3) Abatre els qui s’erigeixen contra aquesta idea. Els opositors no mereixen existir perquè representen un perill per a la idea, per a la seguretat de la idea. 4) Considerar que la idea val més que una vida, compresa la teva. Ser fanàtic és haver trobat un valor que compta més que les individus. 5) No penedir-se d’usar la violència perquè constitueix la força actuant de la idea. La violència sempre té les mans netes, fins i tot si regalimen de sang. 6) Considerar que tots els objectius que has abatut amb la teva justa violència eren culpables. Si un d’ells, per atzar, estava d’acord amb tu, com el terrorista que s’immola, aleshores no és una víctima innocent, sinó un segon màrtir. 7) No deixar entrar el dubte en tu. Des del moment en què sents que s’infiltra un escrúpol, dispara: mataràs alhora el dubte i la qüestió. Fora l’esperit crític! (...)

(Pàg. 108)
- (...) No pots parlar com tothom?- No, ho evito.- I no et preocupa no ser comprès a la primera?- M’encanta. Localitzar l’imbècil, detectar l’ignorant i acorralar el mediocre ha esta sempre per a mi un dels meus plaers exquisits.- Tanmateix, pare, els mots s’han inventat perquè els homes s’entenguin.- Bestieses, els mots s’han inventat perquè els homes es distingeixin i es reconeguin entre els escollits.

(Pàg. 110)
- (...) Trobes que el meu comportament és indigne?- No, però pensava en el meu país...- Estàs equivocat. Què és un país? Un atzar al qual no dec res.

(Pàg. 154)
- (...) Saps una cosa Saad? La dictadura almenys és clara, juga net: la gent sap que hi ha un poder central, total, que exerceix arbitràriament i amb tota impunitat. A Occident això és més viciós: no hi ha dèspota, però hi ha unes administracions bloquejades, uns reglaments més llargs que totes les llistes telefòniques, unes lleis elaborades minuciosament per éssers benintencionats (...).

(Pàg. 176)
El crepuscle em semblà inacabable. El sol s’havia submergit al mar, però el paisatge tardava un temps infinit a refredar-se, a perdre els seus colors, a esborrar els seus relleus.

(Pàg. 195)
- Pare, creus que els somnis tenen un sentit?- És clar, fill. Els somnis no ens ensenyen el que passarà, sinó el que passa. Lluny de mostrar-nos el futur, ens revelen el present, amb una exactitud que no posseeix cap pensament. Els somnis et prevenen del que ets, sobretot després d’una jornada que t’ha trasbalsat, sacsejat i trossejat, que t’ha imposat unes regles o uns deures. La vida desperta ens sepulta perquè ens dispersa i ens socialitza; només el somni ens revela el que som.- Ets meravellós, tens una teoria per a cada cosa.- És el que és propi dels intel·lectuals. Encara que no sempre diguin la veritat, sempre disposen d’una ficció. Aleshores, fill, has somiat?.

(Pàg. 207)
Esvelta, amb un pit estret on unes petites indicacions mostraven unes sines més que no pas unes mamelles, aquella bellesa esclatant tenia alguna cosa d’adolescent, d’andrògina, en el llindar dels sexes, i només la gràcia exquisida dels seus gestos em convencia que no tractava amb un àngel ros, daurat i evanescent, sinó amb una dona, és a dir, amb un àngel inacabat.

(Pàg. 221)
La felicitat que s’espera sovint fa malbé la que es viu.

(Pàg. 228)
-(...) saps per què els europeus fan la guerra, maten i es maten? Per avorriment. Perquè no tenen ideals. Fan la guerra per salvar-se dels embolics, fan la guerra per escapar-se de la desesperació, fan la guerra per regenerar-se.- Exageres. Europa viu en pau des de fa seixanta anys.- Justament! S’han allunyat massa de la guerra: avui en dia els joves europeus estan a punt de suïcidar-se, els adolescents s’afanyen per trobar els mitjans per eliminar-se.- No, han canviat. En aquest moment, estan més bé.
- Sí, estan més bé perquè hi ha el cinema, la televisió, que els donen cada dia la seva petita dosi d’horror: els cadàvers, la sang, els ferits evacuats, les explosions(...)- Em sorprendria que trobessis un europeu convençut del retrat que esbosses d’ell.- Naturalment! Els europeus no saben que són així. Per què? Perquè, per estudiar-se, han inventat un mirall que deforma: els intel·lectuals. Una cosa genial: el mirall que els dóna una altra imatge d’ells mateixos! El reflex que els permet de veure’s sense veure’s! Els europeus adoren els intel·lectuals, els ofereixen la glòria, la fortuna, la influència perdeu els creïn la impressió que no són pas com són, sinó tot el contrari: pacifistes, humanistes, fraternals, idealistes.

(Pàg. 232)
- (...) Escolta, amic, l’espècie humana només té dos tipus d’homes: aquells que es fan retrets a ells mateixos i aquells que fan retrets als altres. Tu pertanys als primers: tu et llances i només et culpes a tu mateix si fracasses. Jo, per desgràcia, engreixo el grup dels darrers, els ressentits, els que critiquen la Terra sencera. Xerro molt, però actuo poc.

(Pàg. 257)
L’home lluita contra la por però, contràriament a allò que es diu sempre, aquesta por, no és la por a la mort, ja que no tothom sent la por a la mort, perquè alguns no tenen prou imaginació, uns altres es consideren immortals, i encara uns altres esperen trobades meravelloses després del seu traspàs; l’única por universal, la por de debò, la que dirigeix tots els nostres pensaments, és la por a no ser res.

(Pàg. 275)
- Vostè és optimista?- Per a vostè, sí. Per al futur del món, no. El problema dels homes és que només saben entendre’s entre ells quan estan aliats contra els altres. És l’enemic qui els uneix.

(Pàg. 296)

- Mira, pare, quan m’evoques els llibres que t’agraden, aquelles novel·les que tenen un final feliç o un desenllaç just, arribo a la conclusió que els escriptors són uns xarlatans. Intenten vendre el món com allò que no és: ordenat, equitatiu, moral. Estafadors! Els haurien de prohibir als nens, proscriure’n la lectura, tornen la vida més difícil perquè ens han persuadit primer que podria ser bella. Per culpa d’ells, cada vegada que algú fracassa en alguna cosa o que s’omple de merda, se sent culpable.

>> Altres han dit...
Lector impertinente, l’hibouquineur

>> Enllaços:
Eric Emmanuel Schmitt, quí és l'heroi?, què n'explica l'autor del seu llibre, Itàlia: punt de trobada, benvingut enlloc, el partit Baas, la història del partit Bass, quí va inspirar a Homer?, Iraq, Iraq..., terrorisme yihadista, Opi, i l'Onu fa quelcom?, Lampedusa, fronteres..., Humanisme.
.

Comentaris

  1. Bona recomanació i un blog fantàstic. Ara estic llegint "Els jugadors de whist", i auquest llibre pot ser una bona recomanació per quan l'acabi.

    Gràcies!

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli