Club de lluita - Chuck Palahniuk

Palahniuk, Chuck. Club de lluita.
Barcelona: Empúries, 2005









Fight Club
Traducció de Jordi Cussà
Colecció Narrativa, 266

>> Que en diu la contraportada...
Un clàssic underground des que es va publicar el 1996, Club de lluita és actualment una novel·la reconeguda com una de les més originals i provocadores de la literatura contemporània. Portaveu d’una generació inconformista que vol viure al marge, i adaptada al cinema per David Fincher amb gran èxit de taquilla, Club de lluita és una magistral novel·la que narra els avatars d’uns joves oficinistes que els caps de setmana es barallen a cops de puny i el dilluns tornen a les seves feines amb els ulls morats i una sensació embriagadora de llibertat, omnipotència i superioritat. Aquestes reunions clandestines són part del pla amb el qual Tyler Durden, cambrer, projeccionista i geni anàrquic, pretén venjar-se d’una societat malalta pel consumisme desfermat.

>> Com comença...
Tyler em troba feina de cambrer, i després d’això el mateix Tyler m’està ficant una pistola dins la boca i dient-me, el primer pas cap a la vida eterna és que has de morir. Durant molt temps, però, Tyler i jo vam ser amics inseparables. La gent sempre em demana si el coneixia bé, Tyler Durden.
Amb el canó de la pistola encastat contra la meva gargamella, Tyler em diu:
- Nosaltres en realitat no morirem.

>> Moments...
(Pàg. 54)
Les persones que conec que solien asseure’s al bany amb una revista pornogràfica, ara s’hi asseuen amb el catàleg de mobles d’Ikea.

(Pàg. 60)
Potser l’autosuperació no és la resposta.
Tyler no conèixer el seu pare.
Potser l’autodestrucció és la resposta.

(Pàg. 61)
Els gimnasos on vas estan plens d’individus que s’esforcen per semblar homes, com si ser home signifiqués tenir l’aparença que dicta un escultor o un director artístic.
Com diu Tyler, fins i tot els suflés semblen inflats.

(Pàg. 69)

(...) Tot plegat és culpa meva. A vegades, t’equivoques al fer una cosa i te la foten. A vegades són les coses que no fas la causa per la qual te la foten.

(Pàg. 77)
- ¿Saps què? El condó és la sabateta de vidre de la nostra generació. Te’l poses quan coneixes un desconegut. Balles tota la nit i després el llences. El condó, vull dir. No el desconegut.

(Pàg. 81)
Tyler diu que jo estic molt, molt lluny de tocar fons, per ara. I que si no em precipito fins al capdavall, no em podré salvar. Jesús ho va fer a través de la crucifixió. No m’hauria de limitar a deixar de banda els diners, les propietats i l’educació. No es tracta d’un retir de cap de setmana. Hauria de fugir corrents de l’autosuperació i llançar-me cap al desastre.

(Pàg. 123)
Res no és estàtic.
Tot es va fent miques.
Jo ho sé perquè Tyler ho sap.

(Pàg. 126)

- Jo sóc una immundícia –va dir Tyler-. Sóc una immundícia i una merda i segons vostè i aquest puto món estic boig -va dir Tyler al president del sindicat-. A vostè tant li fa on visc o què sento, què menjo o com alimento els fills o com pago el metge si em poso malalt, i és veritat sóc un estúpid, fastiguejat i feble, però continuo sent responsabilitat seva.

(Pàg. 134)
Quan Tyler va inventar el Projecte Pandemònium, Tyler va dir que l’objectiu del Projecte Pandemònium no tenia cap relació amb la gent. A Tyler li era igual si algú prenia mal o no. L’objectiu era ensenyar a cada home membre del projecte que tenia el poder de controlar la història. Nosaltres, cada un de nosaltres, podria apoderar-se del govern del món.

(Pàg. 137)
- Reciclar i limitar la velocitat és merda pura –va dir Tyler-. És com deixar de fumar una estona abans de morir.

(Pàg. 154)
- Si ets mascle i cristià i vius en aquest país, com a model de Déu tens el teu pare. I si mai no vas conèixer el pare, si el pare t’abandona o es mor o no és mai a casa, ¿què n’has de creure de Déu?

(Pàg. 159)
Sóc imbècil i l’únic que faig és voler coses i necessitar coses.

(Pàg. 162)
- Hi ha una classe d’homes i dones valents que volen donar la vida per alguna cosa. La publicitat fa que aquesta gent es dediqui a perseguir cotxes i robes que no necessita. Generacions senceres han estat treballant en feines que detestaven, només per poder comprar coses que en realitat no necessiten.

(Pàg. 166)
Escolta’m, ara, moriràs, Ray-mond K.K.K. Hessel, aquest mateix vespre. Potser moriràs d’aquí a un segon o potser d’aquí a una hora, tu ho decideixes. Així que digue’m mentides. Explica’m la primera cosa que et passi pel cap. Inventa alguna cosa. No m’importa una merda. Jo tinc la pistola.

(Pàg. 170)
Et despertes a O’Hare i agafes el tren d’enllaç fins a Chicago.
Avança el rellotge una hora.
Si pots despertar-te en un lloc diferent.
Si pots despertar-te en un temps diferent.
¿Per què no pots despertar-te sent una persona diferent?

(Pàg. 179)
-Recordi això –va dir Tyler-. La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba i li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i ho sabem tot, de vostè. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d’assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
- Som els fills mitjans de la història, educats per la televisió per creure que un dia seríem milionaris i estrelles de cine i estrelles de rock, però no ho serem. I ens n’acabem d’adonar –va dir Tyler-. De manera que més val que no ens doni pel sac, a nosaltres.

(Pàg. 190)
Després dels trets de la policia, el miracle increïble de la mort.

>> Altres han dit...
Error reporting(0), Aristòcrata i obrer, Barcelona Review, ¿Quién me mandaría a mí?


>> Enllaços:
Chuck Palahniuk, Ozymondias, una mica de pedagogia, Comite Incendiari, Comité d'Assalt, Comité de Dolenteries, Comite de Contrainformació, ai la publicitat !!!, Déu no fa cas, Projecte Pandemonium,
Vaig sortir amb un paio que tenia doble personalitat, nihilisme, Tuinal, la religió moderna, Haikus, Col.lagen, guanya't la vida amb el sabó,



.

Comentaris

  1. Moltes felicitats per la entrada i també moltes gràcies. D'aquesta manera, com ens ho expliques i presentes ja sabem de que i de quina manera parla el llibre.

    T'agafo l'idea! jeje (espero que no et sàpiga greu)

    Records ;)

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  2. Gràcies Jordi.
    El que intento és contemporitzar el llibre amb la realitat que l'envolta (completament mediatitzada per mí, és clar). A vegades ho aconsegueixo bé, i altres vegades no tant, depen de l'obra.

    En quant a la idea...tu mateix.
    A veure si em fas algun enllaç.

    Espero retrobar-te a lleixes més sovint.
    Salutacions

    ResponElimina
  3. Sóc un dels milions de lectors que va descobrir la novel·la gràcies a la pel·lícula.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli