dijous, 29 de gener de 2009

Les belles imatges - Simone de Beauvoir


de Beauvoir, Simone. Les belles imatges.
Barcelona: Edicions 62, 2008








Les belles images
Traducció: Joan Oliver
Col·lecció: Les millors obres de la literatura universal, 176


>> Què en diu la contraportada...
La vida a París d'una família de l'alta i benpensant burgesia als anys seixanta és el pretext que va triar Simone de Beauvoir per escriure una crítica novel·la sobre la "veritat", una reacció a l'espectacle del món mistificat i a les hipòcrites relacions que els prejudicis socials estableixen.
Publicada el 1966, Les belles imatges, novel·la que ara, coincidint amb el centenari del naixement de l'autora, hem volgut recuperar en la traducció de Joan Oliver, manté avui dia plenament la seva vigència.

>> Com comença...
"És un més d'octubre...excepcional", diu Gisèle Dufrène; tots assenteixen, somriuen, una calor d'estiu cau del cel gris blau - Què tenen els altres que jo no tingui?-, acaricien llurs mirades amb la imatge perfecta que han reproduït Plaisir de France i Votre Maison: la masia comprada per un mos de pa -bé, diguem, de coca- i arranjada per Jean-Charles al preu d'una tona de caviar ("amb prou feines he arribat al milió", digué Gilbert); les roses contra el mur de pedra, els crisantems, els àsters, les dàlies, "les més boniques de tota l'Ile-de-France", diu Dominique; el paravent i les butaques blaves i violetes - és una audàcia!- contrasten amb el verd de la gespa, el gel dringa als vasos, Houdan besa la mà Dominique, tota minsa en els seus pantalons negres i la brusa esclatant, els cabells pàl·lids, mig rossos, mig blancs; d'esquena li faríem trenta anys.

>> Moments...
(Pàg. 17)
Al jardí, Jean-Charles es decanta sobre la butaca de Gisèle: un petit flirt que els afalaga tots dos (i Dufrène també, em penso); tenen la impressió que podrien córrer l'aventura que no desitgen ni l'un ni l'altre. (I si per atzar la correguessin? Crec que tant se me'n donaria. Hi pot haver, doncs, amor sense gelosia?)

(Pàg. 27)
En la frescor dels llençols blancs, la camisa rellisca de nou sobre la pell, s'envola per damunt el cap; ella s'abandona a la tendresa d'un cos nu. Alegria de les carícies. Plaer violent i joiós. Al cap de deu anys de matrimoni, entesa física perfecte. Sí, però que no canvia el color de la vida. L'amor també és llis, higiènic, rutinari.

(Pàg. 31)
Em perseguia, plorava, jo cedia, ell trencava, jo sofria, buscava pertot el Giulietta vermell, em penjava al telèfon, ell tornava, suplicava: deixa el teu marit, no, mai, però t'estimo, ell insistia, m'insultava, se'n tornava, jo esperava, esperava, desesperava, ens retrobàvem, quina felicitat, he sofert tant sense tu, i jo sense tu: confessa-ho tot al teu marit, mai... Tantes anades i vingudes i sempre per recaure al mateix punt...

(Pàg. 42)
La gent vol la novetat, però sense risc; l'amenitat, però que sigui seriosa; el prestigi, però a preu mòdic... Per a ella, sempre el mateix problema: incitar, sorprendre tot tranquil·litzant; el producte màgic que trasbalsarà la nostra vida sense alterar-ne res.

(Pàg. 43)
Per què existim? No és pas el meu problema. Existim. Es tracta de no adonar-se'n, d'agafar impuls, d'anar d'una tirada fins a la mort.

(Pàg. 56)
La vaig enviar a rentar-se les mans i pentinar-se, i jo vaig entrar a la cambra de Louise. Dibuixava asseguda davant el seu pupitre. Vaig recordar. La peça en la penombra, només amb un llumet encès, els llapis de colors; darrere meu una llarga jornada sembrada de petits plaers, i el món a fora, immens i misteriós. Preciosos moments perduts per sempre. Un dia elles també els perdran. Quina llàstima! Impedir que creixin. O, si no... què?.

(Pàg. 83)
Socialistes o capitalistes, a tots els països l'home es troba esclafat per la tècnica, alienat pel seu treball, encadenat, embrutit. Tot el mal ve d´haver multiplicat les seves necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d'acontentar-se amb un mínimum vital (...) Quan començà la decadència? El dia que vam preferir la ciència a la saviesa, la utilitat a la bellesa. Amb el Renaixement, el racionalisme, el capitalisme, el cientifisme. Admetem-ho. Però ara que hem arribat on som, què farem?.

(Pàg. 95)
(...) Ningú no és amo del seu cor. Ja no estimo Dominique; estimo Patricia. Quin és el meu crim?

(Pàg. 137)
Catherine estarà contenta. Però és una altra cosa el que li voldria donar: la seguretat, l'alegria, el plaer de ser al món. És tot això el que pretenc de vendre quan llanço un producte. Mentida. Als aparadors, els objectes conserven encara l'aura que els nimbava a la imatge gravada en paper setinat. Però, quan els tenim a la mà, no veiem sinó un llum, un paraigua, un aparell fotogràfic. Inert, fred.

(Pàg. 138)
És que no sent, entre nosaltres, el pes de les coses no dites? No pas del silenci, sinó de les frases vanes; no sent la distància, l'absència, sota la cortesia dels ritus?

(Pàg. 143)
Per què havia decidit de fer el buit a la seva vida, d'estalviar el temps, les forces, el cor, quan a penses sap què fer del temps, de les forces, del cor? Una vida massa plena? Massa buida? Plena de coses buides, quina confusió!

(Pàg. 153)
I vaig saber què volia dir un mot que llegim als llibres: felicitat. Havia conegut alegries, plaers, el plaer, petits èxits, tendresa; però aquell ajust entre un cel blau i un sabor de fruita, entre el passat i el present reunits en un rostre estimat i aquella pau en mi, l'ignorava -si no era a través de records molt llunyans. La felicitat: com una raó que la vida es dóna a ella mateixa.

>> Altres han dit...
Ariadna al laberint grotesc, diferència i repetició, Llibròfags

>> Enllaços
Simone de Beauvoir, el mite de Cassandra, consumisme, Rand Corporation, els problemes de la burgesia, la boira publicitària, ètica existencialista i feminista, desitjar o estimar?

2 comentaris:

  1. Molt bon blog, David. M'encanta l'enfocament. A més, coincidim en el gust per alguns autors... Em passaré sovint.
    Salut!

    aurora.

    ResponElimina
  2. Acabe de trobar el teu bloc en "Coleccionando principios". Sempre m'he definit com a lectora "de llapissera": els meus llibres estan plens de subratllats i anotacions personals... Així que estic entusiasmada amb aquesta troballa. Compartisc el teu plantejament i molts dels títols que has anat proposant. Els lligiré. Jo vaig encetar el meu bloc el setembre passat i en ell també s'hi poden trobar algunes reflexions sobre llibres (a més de molta música i escena). T'hi he afegit.
    Fins una altra.

    ResponElimina