dimecres, 15 d’octubre de 2008

El salze cec i la dona adormida - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida
Barcelona: Empúries, 2008

Blind willow, sleeping woman
Traducció: Albert Nolla
Col·lecció: Narrativa, 316

>> Què en diu la contraportada...
El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un pròleg que és tota una declaració d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital. Entre personatges estrambòtics, com ara corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada casual a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemes i sensacions com ara la pèrdua, la distància o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d’exterioritzar.

>> Com comença...
Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge complet que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent. (Introducció)

>> Moments...
(Pàg. 17)
A casa, la meva habitació estava tal com l’havia deixat. Els llibres que havia llegit encara eren a les prestatgeries, el llit on havia dormit continuava al seu lloc, l’escriptori on havia estudiat no s’havia mogut i els vells discos que havia escoltat estaven intactes. to el que hi havia a l’habitació s’havia assecat i feia temps que havia perdut l’olor i el color. El temps s’hi havia acumulat de manera sorprenent. (El salze cec i la dona adormida)

(Pàg. 29)
Sortien junts des de l'institut. El motiu de la baralla havia estat una fotesa, però de cop i volta la conversa s’havia enverinat i havien acabat per treure tots els drapets al sol, de tal manera que li semblava que tots els lligams que els havien unit havien quedat tallats irreparablement. Dintre seu s’hi havia format una cosa dura que s’havia acabat morint. Després de la baralla, ell no li havia trucat i ella no tenia ganes de trucar-li. (Birthday girl)

(Pàg. 43)
Els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els rockers als vint-i-quatre. Ja has passat el mític Revolt de la Mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni rocker. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures del dentista perquè desgraven. Què hi vols fer, ha en tens vint-i-vuit... (La catàstrofe minera a Nova York)

(Pàg. 60)
Continuava joguinejant amb la cullereta del cafè. Va mirar el rellotge que hi havia penjat a la paret. En fer-ho, va passar un altre tren.
Va esperar que acabés de passar abans de continuar.
-A vegades penso que el cor de les persones és com un pou molt fondo. Ningú no sap què hi ha al fons. Només t’ho pots imaginar per les coses que de tant en tant pugen surant fins a la superfície. L'avió (o com parlava sol com si recités poesia))

(Pàg. 69)
Als anys seixanta hi havia alguna cosa especial. M’ho sembla ara que miro enrere, però també m’ho semblava llavors, quan em trobava enmig d’aquella voràgine. En aquesta època hi ha alguna cosa especial, pensava. Ara: si em pregunteu què era concretament allò tan especial que ens van aportar aquells anys, em temo que només podré tòrcer el coll o mormolar alguna resposta inintel·ligible. Ben mirat, potser no vam ser més que testimonis d’aquella cosa que només va passar.(El folklore de la nostra època (o la prehistòria del tardocapitalisme))

(Pàg. 127)
Als meus companys els va sorprendre que plegués, però cap no va intentar fer-me canviar d’opinió. Un cop vaig fer el pas, em vaig adonar que no era tan difícil com em pensava. Si t’ho planteges seriosament, al món no hi ha gaires coses que no puguis deixar. De fet, potser no n’hi ha cap. I un cop comences a deixar coses, et vénen ganes de deixar-les totes. (Els gats menjahomes)

(Pàg. 140)
De la mateixa manera que en cada prestatgeria hi ha un llibre que fa temps que ningú llegeix, i que en cada armari hi ha una camisa que fa temps que ningú no es posa, en cada casament hi ha una tieta pobra.
Ningú no la presenta a ningú, i ningú no se li acosta a parlar-li. Ningú no li demana que faci un discurs. S’asseu a la taula que li toca i no se’n mou, com una ampolla de llet caducada. Es pren el consomé xarrupant discretament, es menja l’amanida amb els coberts del peix, no sap pescar les mongetes i és l'única que no té cullera a l’hora del gelat. Amb una mica de sort, el seu regal es quedarà al fons de l’armari. I si la sort se li gira d’esquena, quan la parella es traslladi el regal farà cap a la brossa juntament amb els trofeus empolsegats que ningú no sap qui va guanyar.
I també surt a l’àlbum de fotos, és clar, amb un posat com si acabés de morir ofegada.
¿Quí és aquesta? Si, home, aquesta dona amb ulleres que hi ha a la segona fila...
Ah, ningú, respon el marit jove. Una tieta pobra.
No té nom. No és més que una tieta pobra. (El conte de la tieta pobra)

(Pàg. 179)
El setè home va callar i va mirar els assistents. Ningú no va dir res. No es va sentir ni un sospir. Ningú no va canviar de postura. Tothom esperava el final de relat. A fora el vent s’havia aturat i no se sentia cap soroll. El setè home es va tornar a tocar el coll de la camisa, com si busqués les paraules adients per concloure la seva història.
- Diria que l'única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa - va dir al cap d'uns moment-. La por existeix, és clar... Pot adoptar diverses formes i ens pot deixar aclaparats. Però el que ens ha de fer més por de tot és tancar-hi els ulls i girar-nos-hi d’esquena. Si ho fem, agafem la cosa més preciosa que tenim a dins i la sotmetem a una altra cosa. (El setè home)

(Pàg. 241)
Al juny ella va fer vint anys. El fet que arribés als vint era una mica estrany. Em semblava més lògic que tant ella com jo no ens moguéssim d'entre els divuit i els dinou. Després dels divuit vindrien els dinou i, després dels dinou, altra cop els divuit. Però ella en va fer vint, i jo els faria a l'hivern. Només els morts es quedaven per sempre als disset. (La cuca de llum)

(Pàg. 326)
Evidentment, encara que es quedés momentàniament sense nom continuava sent ella, i com que recordava la seva adreça i el seu número de telèfon, era impossible que la seva existència quedés reduïda a zero. El seu cas era diferent dels casos d’amnèsia total que apareixien a les pel·lícules. Amb tot, el fet de no recordar el seu nom era incòmode i inquietant. Trobava que una vida sense nom era com un somni del qual no et podies despertar. (El mico de shinagawa)

(Pàg. 328)
Les empreses eren així. El departament de vendes era una cosa i les oficines n’eren una altra. Un cop entraves en un dels dos llocs, era gairebé impossible sortir-ne. A més a més, ella no era prou ambiciosa per augmentar les seves responsabilitats i fer carrera dins de l’empresa. S’estimava més treballar de nou a cinc, aprofitar els dies de festa i gaudir de la vida privada. (El mico de shinagawa)

>> Altres han dit...
Llibres i més llibres, Llibròfags, l'home cactus

>> Enllaços
Haruki Murakami, Murakami him self, fantasia, r
ockers, The Doors, amnèsia, busques un nom?, antroponimia, por, jazz blanc (p.e.), Shinagawa, generacions, format, paciència

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada