dissabte, 18 d’octubre de 2008

El cavaller inexistent - Italo Calvino


Calvino, Italo. El cavaller inexistent
Barcelona: Edicions 62, 1993

Il cavaliere inesistente
Traducció: Francesc Vallverdú
Col.lecció: El Cangur, 147

>> Què en diu la contraportada...
"El cavaller no féu cap gest; la seva mà dreta, enguantada amb una manyopla de ferro ben articulada, estrenyé més fort l'arçó, mentre l'altre braç, que aguantava l'escut, era com sacsejat per un tremoleig. - Us ho dic a vós, ei, paladí! -insistí Carlemany-. Com és que no ensenyeu la cara al vostre rei? La veu sortí clara del gorjal. - Perquè no existeixo, senyor."
Amb aquestes paraules ens presenta Calvino el seu estrany personatge: "El cavaller inexistent". La sàtira de Calvino ens afecta directament, interesa l'home d'avui, perquè les situacions que hi descriu són ben actuals. I és que enmig dels fets grotescos, de batalles, duels i naufragis, no tardem a descobrir la seva força:una moral activa i una actitud irònica i melangiosa, una aspiració a la plenitud de la vida, a la humanitat total.

>> Com comença...
L'exèrcit de França era arrenglerat sota les vermelles muralles de París. Carlemany havia de passar revista als paladins. Feia més de tres hores que eren allà; feia calor; era una tarda de començament d'estiu, una mica tapada, núvol; dins les armadures bullien com en unes peroles a foc lent. No se sap si algun en aquella fila immòbil de cavallers havia ja perdut els sentits o s'havia abaltit, però de tota manera l'armadura els aguantava tots drets a la sella. De sobte, tres tocs de trompa: els plomalls de les cimeres se somogueren en l'aire quiet com per una bufada de vent, i callà de seguida aquella mena de bramul marí que fins aleshores s'havia sentit: eren, es veu, els roncs dels guerrers enfosquits pels gorjals metàl·lics dels cascos.

>> Moments...
(Pàg. 7)
Es feia fosc. Les cares, darrera la ventalla i la bavera, no es distingien tampoc gaire bé. Cada paraula, cada gest era ja previsible, i així tot en aquella guerra de tants anys, cada encontre, cada duel, portat a terme sempre segons unes regles, de manera que avui ja se sabia qui devia guanyar demà, qui perdre, qui devia ésser heroi, qui traïdor, qui havia de quedar esventrat i qui sortir-ne ben parat amb una desensellada i una culada a terra.

(Pàg. 19)
Havien tocat diana. El camps, a l'alba, zumzejava d'armats. Rambald hauria volgut mesclar-se en aquella munió que de mica en mica prenia forma d'escamots i companyies arrenglerades, però li semblava que aquella fressa de ferro era com un fimbreig d'èlitres d'insectes, una crepitació de clofolles seques. Molts guerrers s'havien ficat dins el casc i la cuirassa que els tapava fins a la cintura i sota els faldons i les ronyoneres sortien les cames en calces i mitges, perquè per a posar-se els cuixals, les genlleres i els gamberes, esperaven ésser a la sella. Les cames, sota aquell tòrax d'acer, semblaven més primes, com unes potes de grill; i la manera que tenen de moure, tot enraonant, els caps rodons i sense ulls, així com la d'aguantar els braços engavanyats per guardabraços, braçals i manyoples, era també de grill o de formiga; i per això tot aquell renou semblava un zumzeig indefinit d'insectes.

(Pàg. 31)
Encara era confús l'estat de les coses del món, a l'Edat en què aquesta història es desenrotlla. No era estrany de trobar-se amb noms, pensaments, formes i institucions que no corresponien a res d'existent. I d'altra banda arreu del món pul·lulaven objectes, facultats i persones que no tenien nom ni al capdavall distinció. Era una època en què de la voluntat i l'obstinació d'ésser-hi, de marcar una emprempta, de contrastar amb tot el que és, no se'n feia gaire ús, ja que molts no hi donaven importància -per misèria o ignorància o perquè tot els sortia bé igualment-, i per tant una certa quantitat acabava perdent-se en el buit.

(Pàg. 51)
Gurdulú arrossega un mort i pensa: "Apa, que engegues uns pets més pudents que els meus, cadàver. No sé pas per què tothom et plany. Què et fa falta? Abans et movies, ara el teu moviment passa als cucs que alimentes. Feies créixer ungles i cabells: ara escolaràs unes secrecions que faran créixer més altes al sol les herbes del prat. Et tornaràs herba, després llet de les vaques que menjaran l'herba, sang del nen que haurà begut la llet, i així tot. ¿Veus com ets més apte per a viure tu que jo, oh, cadàver?".

(Pàg. 55)
(...) l'art d'escriure històries està a saber treure d'aquell no-res que hem entès de la vida tota la resta; però acabada la plana reprenem la vida i ens adonem que allò que sabíem és ben bé no-res.


(Pàg. 59)
-S'entén que quan una dona ja no té cap desig pels homes existents, l'únic desig que li queda pot ser només el d'un home que no hi és per res...

(Pàg. 61)
- Però l'exèrcit imperial -objectà Rambald, la descàrrega d'amargor del qual havia estat ofegada per la fúria de negacio de l'altre, i ara mirava de no perdre el sentit de la proporció per tornar a trobar un lloc per als propis dolors-, l'exèrcit imperial, val a dir, lluita sempre per una santa causa i defensa la cristiandat contra l'infidel.
-No hi a defensa ni ofensa: no té cap mena de sentit -va dir Torrismon-. La guerra durarà fins a la fi dels segles i ningú no guanyarà ni perdrà: estarem plantats els uns davant els altres per sempre. I sense els uns els altres no serien res i ara, tant nosaltres com ells, hem oblidat per què lluitem...

(Pàg. 111)
-Visca! Ens has salvat! -i els pagesos s'aplegaven al voltant de Torrismon-. Ets cavaller però generós! Al final n'hi ha un que ho és! Queda't amb nosaltres! Demana el que desitgis: t'ho donarem!
-Ara... el que vull... ja no ho sé...-balbucejava Torrismon.
-Nosaltres tampoc no sabíem res, ni tan sols ser persones humanes, abans d'aquesta batalla... I ara ens sembla que podem... que volem... que ens cal fer-ho tot...Encara que sigui dur... -i es tombaven per plorar els morts.

(Pàg. 121)
Si és infeliç l'enamorat que invoca besos dels quals no sap el sabor, ho és mil vegades més el qui ha gustat a penes aquest sabor i després li és negat.

>> Altres han dit...
la2revelacion.com


>> Enllaços
Italo Calvino, Carlemany, enamorament, Bradamant, Els nostres avantpassats, armadura, Sant grial

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada