Folies Bergère - Zidrou i Porcel

 

"¿Alguna vez ha visto un milagro, padre (...)?

 

Zidrou i Porcel. El Folies Bergère
Barcelona: Norma Editorial, 2013

Les Folies Bergère, traducció d' Eva Reyes

::: Què en diu la contraportada...
Viviendo en el barro, comiendo basura y durmiendo en el frío suelo de las trincheras, aunque llames Folies Bergère a tu compañía y trates de levantar el ánimo de tus soldados, la muerte, la desesperación y la locura se apoderarán de sus almas y precipitarán el triste fin de la guerra.

El guionista Zidrou se alía esta vez con el artista granadino Francis Porcel para reproducir de la forma más cruda y real posible un drama macabro en las trincheras de la Primera Guerra Mundial.

::: Com comença...

::: Moments...

(Pàg. 3)

(Pàg. 6)




(Pàg. 7)




(Pàg. 29)

(Pàg. 30)




(Pàg. 41)




(Pàg. 47)



(Pàg. 66)




(Pàg. 80)




::: Què en penso...

Folies Bergère, de Zidrou i Porcel, és una immersió en el deliri bèl·lic: un relat que no explica la guerra, sinó que la fa respirar. Entre el fang i la boira, entre el crit i el murmuri, l’àlbum desplega la bogeria que va devorar les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No hi ha heroisme, ni èpica, ni redempció: només homes atrapats en un espai que els desfà.

La narració avança com un pas mal ferm sobre el fang, alternant la reraguarda i el front, com si el món oscil·lés entre dos pols que no es toquen mai. La por —a l’enemic, al comandament, a un mateix—, la ironia com a últim refugi, la camaraderia que salva instants però no destins, i la bogeria que s’escola lentament per les esquerdes de la ment formen un ritme narratiu irregular, gairebé febril. És una respiració trencada, i el lector hi entra sense adonar-se’n.

Porcel dibuixa aquest infern amb un traç que sembla fet amb la mateixa mà que tremola dins la trinxera. No hi ha bellesa, però hi ha veritat: rostres esgotats, cossos que s’enfonsen, espatlles que ja no recorden què vol dir estar dretes. La gestualitat és un llenguatge: un coll que cau diu més que un crit. Un ull mig tancat és un epitafi.

El color és una condemna. Els grisos, els sèpies, els blancs i negres són la matèria d’aquest món exhaust, un paisatge que sembla respirar boira i sang. I quan apareix el vermell, ho fa com una ferida que s’obre de cop: sexe, mort, vida, destrucció, tot en un mateix esclat. No és color: és un símptoma. Allà on hi ha vermell, hi ha un record que encara crema. Allà on no n’hi ha, només queda la guerra.

L’estructura gràfica segueix aquest mateix batec fosc. Les panoràmiques són respiracions profundes, com si el llibre necessités aire abans d’enfonsar-se una mica més. Les vinyetes petites, fragmentades, són el pols accelerat del pànic. La graella es contrau i s’expandeix com un organisme viu, com si el relat tingués un cor que batega sota el paper.

Zidrou construeix un món de tensions: joves i vells, comandaments i soldats, reraguarda i front. Però la crítica política no es diu: supura. És en la indiferència dels superiors, en la burocràcia absurda, en la manera com els homes són convertits en matèria fungible. No cal denunciar res: n’hi ha prou amb mirar.

I enmig d’aquest realisme cru, s’obre una esquerda sobrenatural. Un fantàstic de trinxera que no vol meravellar, sinó mostrar allò que la realitat ja no pot sostenir. Un soldat afusellat que es nega a morir. Déu i el Diable passejant entre els morts com dos funcionaris perduts. No és fantasia: és la forma que pren la ment quan la lògica s’ha trencat. Són espasmes, sacsejades, com si la història mateixa patís febre.

Tot plegat converteix Folies Bergère en un al·legat contra les grans paraules —honor, pàtria, glòria, obediència— i en una defensa mínima, fràgil, obstinada, de la moral del gest petit: compartir una ració, aguantar un company, tapar un cos. No salva res, però resisteix. I en un món així, resistir és l’únic que queda.

És un llibre que no es llegeix: s’hi cau. Un llibre que deixa un gust metàl·lic, com de sang antiga. Si l'horror abstracte de La rialla roja d’Andréiev et va fer estremir, Folies Bergère t’hi farà tornar, però més endins, més fosc, més a prop del punt on la ment comença a trontollar. Si el traç de Tardi retratant la guerra t'agrada, no et defraudarà el de Porcel. ::: Altres n'han dit... Historia y cómic, Komic, ¿Cómo quieres que cuente estrellas?, Dans la bibliothèque de Noukette, Sin City, Bunt Blogt.

::: Enllaços: Zidrou (Benoit Drouise), Francis Porcel, en parla el dibuixant, en parla el guionista, alguns detalls tècnics i contextuals.