El diable i altres relats - Marina Tsvetàieva
"(...) tota la teva lluita contra Déu és un combat per la solitud, que és l’únic poder."
Tsvetàieva,
Marina. El diable i altres relats.
Barcelona: Edicions de 1984, 2012
Traducció de Miquel Cabal.
Col.lecció Mirmanda, 98
::: Què en diu l’editorial...
Durant la dècada de 1930 —la dècada de la misèria i de la prosa—, en
apartaments foscos de diverses ciutats franceses, Marina Tsvetàieva va
escriure les peces que formen part d’aquest volum: El diable, La mare i la
música i La casa del Vell Pimen. Tres relats que fan sortir a la llum els
llocs amagats de la infantesa de Tsvetàieva. El seu món, dominat
per les tres emes (la mort, la mare i els mots), és un món profundament
sensorial i desconegut, del qual acabarà brollant tota la seva poesia.
Prohibida a la Unió Soviètica fins a vint anys després de la seva mort, Marina
Tsvetàieva (1892-1941) és una de les grans poetes de la història de la
literatura russa. Va escriure poesia, teatre i prosa i va malviure tant a
l’exili com en un Estat soviètic que la va aïllar i la va maltractar fins a
fer-la desaparèixer. En aquest volum, l’autora parla amb vivor d’allò que és
mort, d’allò que és enterrat en els records d’una memòria amb filtre infantil.
Els relats que aquí publiquem formen part, sens dubte, dels més fascinants i
personals de la literatura russa del segle XX.
::: Com comença...
El diable vivía a l’habitació de la meva germana Valéria –al pis de dalt, just
al cap de l’escala-, en una habitació vermella d’un domàs de ras tornassolat,
amb una columna de sol torta i eterna on una pols gairebé immòbil
s’arremolinava sense parar.
El diable.
::: Moments...
(Pàg. 20)
(...) el primer trets dels preferits d’Ell és l’aïllament absolut, de tot arreu
i des de sempre: l’exclusió.
El diable.
(Pàg. 29)
Hi ha una sola cosa que el Diable no m’ha tornat mai: jo mateixa.
El diable.
(Pàg. 30)
Entre Déu i el Diable no hi havia ni la més mínima escletxa per introduir-hi la
voluntat, ni la més mínima separació per poder-hi ficar la consciència com si
fos un dit, i, d’aquesta manera, prevenir aquest entroncament terrible. Déu, d’on s’havia envolat el Diable, el
Diable, que estava gravat a Déu (...)
El diable.
(Pàg. 35)
(...) L’amor és invariablement una segona persona, que fins i tot dissol la
primera. És l’objectivació de l’estimat, allò que no existeix.
El diable.
(Pàg. 37)
(...) Per a mi, Déu era la por.
En tota la meva infantesa, no vaig sentir res a l’església; res, fora del
fastig més mort, fred com el gel i blanc om la neu. Res, fora d’un desig
melangiós: ¿quan s’acabarà?, i d’una consciència desesperançada: mai.
El diable.
(Pàg. 48)
Déu no pot pensar malament de tu, justament vas ser el seu àngel preferit! I
els que et veuen com una mosca, com el Senyor de les mosques, com una miríada
de mosques, són mosques que no hi veuen més enllà del nas.
El diable.
(Pàg. 49)
(...) tota la teva lluita contra Déu és un combat per la solitud, que és l’únic
poder.
El diable.
(Pàg. 50)
(...) Si se t’ha de buscar, ha de ser per les cel·les solitàries de la Revolta
i per les golfes de la Poesia Lírica.
De tu, que ets el mal, la societat no n’ha abusat.
El diable.
(Pàg. 57)
A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més
fosques siguin les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura,
més immutablement hi actuaran: “Pare nostre que esteu en el cel...”.
La mare i la música.
(Pàg. 59)
Oh, com s’afanyava la mare amb les notes, amb les lletres, amb les Ondines, amb
les Janes Eyres i els Antons Goremikas, amb el menyspreu del dolor físic, amb
Santa Helena, amb l’un contra tots, amb l’un sense ningú, com si sabés que no
havia de tenir temps, que no havia de tenir temps per a tot, que no havia de
tenir temps per a res, o sigui que almenys això, i això també, i encara això i això
altre... Perquè tinguéssim alguna cosa que ens la recordés! Per alimentar-nos d’un
cop per a tota la vida! Del primer a l’últim minut ens en donava –i fins ens
ofegava!-, sense deixar que se sedimentés, que s’assentés (que ens tranquil·litzéssim),
ens inundava i ens embotia fins a vessar una impressió sobre una altra
impressió, un record damunt d’un record, com si ho fiqués en un bagul on ja no
hi cabia res més (i que, per cert, va resultar que no tenia fons), ¿sense voler o expressament? Embotia al fons
de tot el que era més valuós, per protegir-ho de la vist al màxim de temps, com
a reserva per al cas extrem en què “tot s’ha venut” i, per agafar l’últim que
queda, es fa una capbussada al bagul i resulta que encara hi és tot. Perquè el
fons, a l’últim minut, sigui el qui doni. (Oh, la inesgotabilitat del fons
matern, la constància de l’ofrena!) Era ben bé que la mare s’havia enterrat
viva dins nostre per a la vida eterna.
La mare i la música.
(Pàg. 60)
(...) i quina sort que tot plegat no fos ciència, sinó Lírica, allò que sempre
és poc, dues vegades poc: com poc és tot el pa del món per a qui té gana (...).
La mare i la música.
(Pàg. 70)
El clac del metrònom. A la meva vida hi ha unes quantes alegries immutables. No
anar a l’institut, despertar-me en algun lloc que no sigui Moscou l’any 1919 i
no sentir el metrònom.
La mare i la música.
(Pàg. 71)
tic-tac, tic-tac.... Era justament la Mort, dreta damunt de l’ànima, d’una
ànima viva que pot morir: la Mort immortal (ja morta). El metrònom era una taüt
i la mort hi vivia. Amb l’horror del so arribava a oblidar-me i tot de l’horror
de l’aspecte: la barreta d’acer que sortia com un dit i que es gronxava darrere
d ela meva esquena amb una totxesa de maníac.
La mare i la música.
(Pàg. 101)
¿(...) què és l’art, sinó la troballa de coses perdudes, la immortalització de
la pèrdua?
La casa del Vell Pimen.
(Pàg. 112)
(...) És un envelliment que s’alimenta a la vora de la joventut de les filles i
que els pesa com una llosa. Jo m’he ofegat: doncs tu tampoc no respiris.
La casa del Vell Pimen.
(Pàg. 116)
(...) ja fa temps que se sap que la fe és un fermall molt més fort que cap
cadena. Si és impossible d’enganyar el qui confia, ¿com es pot enganyar el qui
no dubta, el qui mai no ha dubtat?
La casa del Vell Pimen.
(Pàg. 135)
No només s’ha acabat la meva època,
sinó tota aquella època. L’explico perquè és un deute impagable del meu cor.
La casa del Vell Pimen.
(Pàg. 140)
¿Què és el més important en l’amor? Saber i amagar. Saber coses de l’estimat i
amagar-li que l’estimes. De vegades amagar
(la vergonya) és més fort que saber (la passió).
La casa del Vell Pimen.
::: Què en penso...
El diable i altres relats de Marina Tsvetàieva és una proposta de lectura que s’instal·la en un espai difícil de delimitar, a mig camí entre el talent poètic, la narració autobiogràfica i una exploració de la nostàlgia per un passat irrecuperable.
Els tres relats d'aquest volum funcionen com un retorn a la infantesa, però no pas per reconstruir-la, sinó per mostrar com el passat condiciona —i de vegades condemna— l'esdevenir futur. Tsvetàieva juga amb una ironia personalíssima i amb un simbolisme dens i complex per transcriure aquest imaginari infantil del passat amb veu adulta del present.
De tot plegat Tsvetàieva en fa poesia amb estructura narrativa i li atorga forma de relat. D'alguna manera escriu protestant -contra la narració lineal, contra la fidelitat del passat-. Per això la seva sintaxi és una mena de coreografia convulsa que prescindeix deliberadament de convencions narratives i força la sintaxis fins al límit, com si la memòria només pogués ser invocada en fragments: frases que s’aturen, que s’encavalquen, que s’estripen. És la manera que té l'autora de dir que la memòria no és mai un relat net. El resultat és una escriptura lúcida i poètica, però també desorientadora.
Els temes que travessen aquests relats són, sobretot, els de l’individu en tensió amb la família, amb la llar, amb l’ordre imposat. Cada relat articula aquesta lluita des d’un angle diferent: El Diable explora la transgressió que la mena directament cap a la vocació literària. El primer acte de desafiament a l’ordre familiar i religiós; La mare i la música (ja ressenyat en aquest bloc) aborda la disciplina com a forma d’educació i com a sediment artístic, amb una ambivalència que oscil·la entre l’amor i la imposició; La casa del vell Pimen posa en escena el pes de la genealogia i la llar com a espai que determina, protegeix i empresona a parts iguals.
Així, El diable i altres relats configura una proposta exigent, que demana un lector disposat a deixar-se arrossegar per una prosa que no busca agradar, sinó mostrar una experiència interior tensionada. No és un llibre per a tothom, doncs la seva lectura demana atenció. Recomanable si acceptes que la proposta de la Tsvetàieva també pot ser un repte.
::: Altres n'han dit...
Núvol (I. Alerm), Replicante (E. Alfaro), El País (V. Alonso), En el campo de lavanda.
::: Enllaços:
Marina Tsevetàieva, el diable i la literatura, llegir Tsevetàieva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada