Los ríos perdidos de Londres - Javier Calvo

 

"(…) los mapas son artefactos mágicos."

Calvo, Javier. Los ríos perdidos de Londres.

Barcelona: Editorial Mondadori, 2005
Col·lecció Literatura Mondadori, 285





::: Què en diu la contraportada...
El año es 1880. El lugar es un almacén de especias abandonado al este de la City de Londres. La escena de un crimen. Dos adolescentes moribundas y vestidas de luto aseguran haber matado a una dama de la alta sociedad. Un inspector de Scotland Yard. No hay armas. No hay respuestas. Viajando atrás en el tiempo, la investigación se adentra en la Sociedad Científica Arthur Travers de Belgravia, una sociedad de magos victorianos cuyas enseñanzas guardan relación con los ríos desaparecidos de la ciudad. Y con una extraña dama a la que nadie más puede ver y que aparece con el viento del Este.

A través de esta historia, y de las tres que la acompañan, el autor construye un entramado de textos, alusiones y personajes que funcionan como los mapas. O tal vez como los tratados de magia. Las sociedades de magos de la época victoriana, Mia Farrow y John Cassavetes en La semilla del diablo, el mito del conjuro de muerte, adolescentes con los ojos plateados, los campeonatos escolares de natación, Mary Poppins, el doctor Who en la época de Tom Baker, la reina Victoria, la carrera de la banda The Cure en la década de 1980, la comunidad rusa en el Londres de Tony Blair, la cocaína, el opio, la heroína y los hermanos menores con problemas psicopedagógicos. Todo ello unido y girando en un vórtice cuyos temas centrales son la desaparición y la destrucción de la realidad.

::: Com comença...
2004
¿Cuál es la flecha que vuela para siempre? La flecha que ha alcanzado su objetivo. ¿Qué significan estas palabras? Alguien baja a toda prisa una escalera. Azulejos en las paredes. Una casa en la Costa Brava. El Mediterráneo en calma.
Una belleza rusa.

::: Moments...
(Pàg. 134)
Lo que aquí se cuenta es importante. Esta historia es importante. Ya saben. No importante como esas historias que le cambian a uno la vida y le hacen dejar el libro a un lado sobre la mesilla colocada junto al brazo del sofá y quedarse mirando el fuego que crepita en la chimenea. Es importante porque lo que se cuenta aquí es esencial para la compresión de la estructura del universo. Porque esta historia explica el universo. Los diferentes niveles del mismo y cómo funcionan los mundos que lo componen. Es un mapa del universo.
Rosemary.

(Pàg. 143)
En la mente de Ángela las películas antiguas son bonitas y extrañas. Es por la textura de la imagen. Es por los colores raros o por la falta de colores. En la mente de Ángela, las películas antiguas son como mundos.
Rosemary.

(Pàg. 146)
La madre de Ángela está sentada en la cocina. Con la cabeza envuelta en una nube de humo de cigarrillos. Su corona de reina de cuento de hadas. Su aureola de mujer santa de suburbio de clase obrera. Su corona de espinas personal. Su corona de volutas de humo. Esto es una regresión.
Rosemary.

(Pàg. 218)
(…) los mapas son artefactos mágicos. No por todos los lugares que nos permiten encontrar, claro, sino por todas las cosas que ya no están en ellos. Por las cosas que han desaparecido.
Mary Poppins: los ríos perdidos.

(Pàg. 249)
Esta es la historia de los Ríos Perdidos de Londres. Quienes la conozcan no aprenderán nada de ella y quienes no la conocen no entenderán una palabra.
Mary Poppins: los ríos perdidos.

::: Què en penso...
Los ríos perdidos de Londres, de Javier Calvo, és un llibre que, pel que llegeixo a la xarxa, sembla capaç de provocar adhesions fervoroses. En el meu cas, i ho avanço sense embuts, la lectura ha estat feixuga i m’ha deixat amb la sensació d’artifici.

El recull consta de quatre contes extensos —gairebé quatre nouvelles— on  Calvo hi construeix una mena de topografia de l’estranyesa, un mapa i un laberint alhora. És una idea potent, i és just reconèixer-li l’ambició de convertir l’atmosfera en matèria narrativa.

El problema, però, és l’execució. Perquè en aquests contes la forma no només pesa més que l’argument: l’acaba aixafant. Calvo sembla obsessionat amb la idea de construir un estil recognoscible, una veu outsider, críptica, pop, gòtica, postmoderna i esotèrica alhora. I aquesta voluntat de singularitat acaba convertint-se en una mena d’exhibicionisme formal que, lluny de reforçar els contes, els acaba sabotejant.

Els tres primers relats presenten històries difuminades, intranscendents. No acaben de ser res. Atmosferes sense nervi, trames que no avancen, personatges que no respiren. El darrer conte -el que dona títol al llibre— arrenca amb una proposta intrigant i prometedora, però s’ensorra ràpidament sota el pes la forma -que desgraciadament es menja el relat-, i el de les referències externes, que haurien de ser condiment i acaben sent soroll.

Calvo fragmenta el temps narratiu, juga amb salts, discontinuïtats i blocs autònoms. En teoria, això hauria de generar una lectura inquietant, un temps suspès, una sensació de desajust. En la pràctica, però, el resultat és una lectura enrevessada que no recompensa l’esforç. El fraccionament no obre cap porta nova: només dificulta l’entrada.

La repetició és un altre recurs que Calvo utilitza amb insistència. Però en comptes de construir una idea d’obsessió, per exemple,  sembla mes un tic. Conceptes, frases, estructures que tornen i tornen sense generar cap intensitat nova. És una repetició que no aprofundeix, només insisteix.

La metanarració, igualment, apareix com un gest més que com una necessitat. Quan un text parla de si mateix, ha de fer-ho per obrir una capa de lectura, no per recordar-nos que l’autor sap què és la metanarració.
Calvo té una prosa densa, material, plena de detalls físics, humitats, ombres, textures. En teoria, això hauria de reforçar l’atmosfera. Però la manca de contenció en les descripcions fa que aquestes acabin torpedinant el ritme narratiu.

Pel que fa al lèxic, el llibre exhibeix una contaminació de registres que podria ser interessant —alta cultura, cultura pop, gòtic, televisió, cinema, música— però que aquí sovint sona impostada. No és que les referències siguin inadequades; és que semblen col·locades per demostrar erudició més que no pas per construir sentit. Quan apareixen -Doctor Who, La semilla del diablo, Mary Poppins, Nabokov, Lovecraft o The Cure, entre d’altres-, sovint no les percebo ben integrades a la part orgànica del relat. I això, lluny de donar frescor, genera distància.

Els personatges, per la seva banda, són més presències que no pas figures. No tenen recorregut, no respiren. Són conductors d’atmosfera, ombres que travessen un espai que els supera. Això podria ser una aposta estètica legítima —i ho és— però no acaba de funcionar perquè el context  que habiten tampoc té una credibilitat que els pugui sostenir.

I tanmateix, seria injust negar l’esforç creatiu que hi ha al darrere. Calvo no escriu des de la comoditat. És evident que no busca complaure. No vol fer un llibre amable. Vol construir un univers propi, una poètica de la metamorfosi, del subsol, del temps suspès. Vol fer literatura que incomodi, que desplaci, que generi estranyesa. I això, encara que no m’hagi funcionat, és respectable. Escriure és difícil. Escriure amb ambició, encara més.

La pregunta final és si la intranscendència que he percebut és inherent als relats o és fruit d’una mala praxi formal. Potser una mica de tot. Potser Calvo encara estava buscant la seva veu. Potser aquest llibre és més un laboratori que una obra acabada. Potser, simplement, no és per mi.

Ras i curt: Los ríos perdidos de Londres no m’ha convençut. Però això no invalida la possibilitat que un altre lector hi trobi una proesa literària. Ni tampoc tanca la porta que, en un altre llibre, Calvo em sorprengui i m’arrossegui cap al seu món amb la força que aquí he trobat a faltar.

::: Altres n'han dit...
Miedo a la literatura, Rancho Las Voces.

::: Enllaços:
Javier Calvo.