Guerra - Louis Ferdinand Céline

 

 

"(...) És puta el passat, es fon en el somieig. Pel camí es fa seves melodies petites que ningú li havia demanat."

Céline. Guerra.
Barcelona, 2023 – Editorial Proa.

Guerre. Traducció de Joan-Lluís Lluís.
Col.lecció A tot vent, 783


https://www.grup62.cat/llibre-guerra/370187




::: Què en diu la contraportada...
El brigadier Ferdinand, greument ferit, recupera la consciència al camp de batalla, i les seves vicissituds al poblet de Flandes on és traslladat, trufades de violència i de sexe, il·luminen amb la seva llum més crua un temps brutal de desencís i presa de consciència, al qual l’autor no s’havia apropat mai en forma de narració literària autònoma. A cavall del relat autobiogràfic i l’obra d’imaginació, Céline hi aixeca el vel sobre l’experiència central de la seva existència: el trauma físic i moral del front.

Escrit el 1934 i totalment inèdit fins ara, Guerra és el primer dels manuscrits recentment reapareguts de Céline —sostrets del seu domicili parisenc el 1944— que es publica. Joan-Lluís Lluís ha traslladat al català la inconfusible radicalitat estilística céliniana d’una obra descarnada i salvatge, cridada a ser una novel·la de referència sobre la Gran Guerra i la publicació de la qual és un esdeveniment literari de primera magnitud.

::: Com comença...
Ém dec haver quedat allà encara una part de la nit següent. L’orella esquerra estava tota enganxa a terra amb sang, també la boca. Entre l’una i l’altra hi havia un soroll immens.

::: Moments...
(Pàg. 36)
Tinc l’ànima més dura, com un bíceps. Ja no crec en les facilitats. He après a fer música, son i perdó i, ja ho veieu, també bella literatura, amb trossets d’horror arrabassats al soroll que no s’acabarà mai.

(Pàg. 37)
Sentia que de vida encara me’n quedava un munt per dintre, que es defensava, si ho puc dir aixins. Mai hauria pensat que era possible si m’ho havien explicat.

(Pâg. 39)
Ja no hi veia gaire clar però tot era ben vermell per damunt. M’havia dividit en parts tot el cos. La part xopa, la part borratxa, la part del braç que era atroç, la part de l’orella que era esgarrifosa, la part de l’amistat per l’anglès que era ben consoladora, la part del genoll que semblava pirar a l’atzar, la part del passat que, me m’enrecordo prou bé, volia aferrar-se al present però ja no podia més –i també esclar el futur que em feia més por que tota la resta, i finalment una part estranya que per damunt de les altres em volia explicar una història. Ja ni se’n pot dir desgràcia de tot plegat, fet i fet era divertit.

(Pàg. 42)
Deuen haver passat dos dies, amb més dolor i sorolls enormes dins el meu cap tan gros que vida vera. És curiós com me’n recordo d’aquell moment. NO és tant el fet de ballar-la negra el que recordo, més aviat de ja no ser responsable de re, com un pobre gamarús, ni de la meva carnassa. Era més que esfereïdor, era una vergonya. El ridícul en aquell moment era la persona tota que us donen i que hem defensat, el passat incert, atroç, ja endurit, quan es desbarata i corre rere els bocins. La mirava jo la vida, mentre quasi em torturava. Quan em faci l’agonia de debò, li escopiré als morros aixins. És ben ximple, segons com, i que ningú m’enganyi, la conec bé prou. L’he vista. Ja ens trobarem. Tenim un compte ella i jo. Me li repixo.

(Pàg. 62)
(...) No havia vist o sentit mai re més immund que mon pare i ma mare. Els va semblar que m’adormia. Van marxar, ploriquejant cap a l’estació.

(Pàg. 66)
Dels altres paios de la sala n’hi havia per tots els gustos, ferits a totes les superfícies i profunditats, sobretot reservistes però babaus en conjunt. Per molts era un simple entrar i sortir, cap a la terra o cap al cel.

(Pàg. 68)
A les cartes de mon pare hi havia tota la meva puta joventut morta. No em sabia greu re, no era més que fems pudents, anguniosos, un horror, però tot i això era el meu modest passat de brivall podrit el que mon pare em feia veure amb les seves cartes passades per censura, amb frases ben equilibrades i ben fetes.

(Pàg. 69)
Som com som. A fer nyec ens hi podem posar però el que esgota la poesia és tot el que ve abans, totes les carnisseries, les bavalles, les torturacions que precedeixen el singlot final. Així que hem de ser o molt breus o molt rics.

(Pàg. 89)
Són cansaments sense nom els que ens venen de l’angoixa. Sabem prou bé què hauríem de fer, dormir per tornar a ser un home com els altres. Però és que estem massa cansats per tindre l’empenta de matar-nos. Tot és cansament.

(Pàg. 103)
A la llum del dia el cel es posava a cremar tant que encara teníem els ulls plens de vermell en tancar les parpelles.

(Pàg. 118)
En realitat tots parlaven una llengua estranya, una gran llengua d’imbècils.

(Pàg. 119)
Jo estava massa malalt, no era prou instruït sobretot en aquell temps per determinar fent ús de la meva ment molt zumzejaire la ignomínia del comportament dels meus vells i de totes les esperances però ho sentia això damunt meu a cada gest, cada cop que vaig malament, com un pop ben pegós i feixuc com la merda, el seu optimisme enorme i la nècia, podrida ximpleria, que apedaçaven malgrat tantes evidències a través de les vergonyes i dels suplicis intensos, extrems, sagnosos, que xisclen sota les mateixes finestres de la sala a on ens estàvem afartant, en el meu drama personal del qual ni tan sols acceptaven totes les decrepituds atès que reconèixer-les seria desesperar un poc del món i de la vida i que no volien desesperar de res costés el que costés, ni tan sols de la guerra que passava sota les finestres (...).

(Pàg. 131) 
A tants anys passats, el record de les coses, si ha de ser precís, és un esforç. El que ha dit la gent quasi ha virat en mentida. Cal malfiar-se. És puta el passat, es fon en el somieig. Pel camí es fa seves melodies petites que ningú li havia demanat.

(Pàg. 147)
(...) no tenia salut, diners, re. Feia venir basques d’haver vist durant mesos combois d’homes i de tots els uniformes desfilar pels carrers com salsitxes, caquis, reserves, blau horitzó, verd poma, ajudats per les rodetes que porten la xixina fins a sota el picó dels idiotes. Se n’hi van recte, cantussegen, trascolen, tornen ajaguts, sagnen, trascolen més, ploriquegen, xisclen, ja podreixen, una ratxa de pluja i ja tenim el blat que creix, altres idiotes arriben en vaixell que mugeix, li triga que desembarquin, per l’aigua fa giragonses el gran bufador, ensenya el cul, bell navili al moll, i ja el tenim que se’n va fendint les ones escumejants per anar a cercar-ne mes... Sempre contents els idiotes, sempre de gresca. Més n’esclafen més creixen les flors, dic jo. Visca la merda i el vi bo. Tot per no re!


:::Què en penso...
La prosa de Guerra de L.F. Céline és una prosa fragmentada, d'estructura caòtica, sense cap esquelet formal que la sustenti, només la provocació, l'estil directe i l'excés. Sembla més una primera redacció, pendent de ser millorada i corregida, que no una versió final, volgudament escandalosa. 

Sigui com sigui a Guerra trobem els trets claus que defineixen l'obra de Céline: una narrativa violenta, sovint molesta, farcida de nihilisme, misogínia, misantropia i vulgaritat. La forma en que s'expressa tota aquesta rancúnia dota a la novel·la d'una potent veu literària, una rauxa desfermada però amb moments lírics destacadíssims i molt potents. Una veu, en tot cas, que per això mateix ara -tenint en compte els extremismes dels nostre temps- retruny amb una nova vitalitat.

M'ha semblat que hi ha moments en que la redacció de Céline s'apropa al concepte d'escriptura automàtica, en d'altres estones assimila a un mirall d'oralitat, tot i que també hi ha escenes que són pures enumeracions de conceptes sense lligams evidents.

Queda clar que a l'autor li interessa el sentiment, l'emoció, despertar passió o rebuig, busca la reacció del lector davant la brutalitat o el contrast, no tant la formalitat ni l'academicisme. La prosa -el registre usat- ràpidament connecta amb un lector que -no ens enganyem- juga al fet i amagar amb la morbositat.

La literatura de Céline és una literatura d'antítesi. D'oposició. Molesta. Perepunyetes. Sobrepassa el fet veritable i juga a barrejar-lo amb el fet fictici. Així, Guerra pot ser entesa des de múltiples angles: bèl·lica, antiburguesa, picaresca... en tot cas, el fil constant que agrupa les diferents escenes és la del supervivent en cerca d'un espai vital, l'eros i el tànathos desfermat.  L'epifania de l'antiheroi que es pixa en el patriotisme. 

:::Altres n'han dit...
Libro sobre libro, Encuentros de lecturas,  Caras y caretas, El Cultural (R. Narbona), Un libro al día (J.G.B.), Revista Otraparte (J.F. Comperatore), Diario de Sevilla (I.F. Garmendia), El Periódico de España (R.M. Salmón), The Point Magazine (M.W.Clune), Chicago Review of Books (E. Vanderwall), The Conversation (V. Duché), La Repúblique des Livres.

::: Enllaços:
Céline, perfil, Céline, personatge històric, la curiosa història d'un manuscrit robat, per què encara llegim a Céline?

::: Llegeix-lo:
Italià (e-book)