La incapacitació - Honoré de Balzac

"(...) A París, la virtut més pura és objecte de les pitjors calúmnies."

De Balzac, Honoré. La incapacitació.
Barcelona: Editorial Alpha, 2012

L’Interdiction. Traducció de Anna Casassas
Col·lecció Clàssics de Tots els Temps, 6




::: Què en diu l’editorial...
La marquesa d'Espard, una de les dames més elegants i en voga de tot París, decideix emprendre accions legals perquè el seu marit sigui declarat incapaç: sosté que el marquès ha dilapidat bona part de la seva fortuna d'una manera inexplicable, com ara en la publicació d'una magna i absurda història de la Xina. L'encarregat de dur el cas serà el jutge Jean-Jules Popinot, un magistrat estranyament íntegre en una ciutat de corrupteles i misèries. Deixant-se portar per aquest home murri i tendre, el lector s'endinsarà en un món on la caritat i la justícia prenen les formes més extravagants.

::: Com comença...
El 1828, cap a la una de la matinada, dues persones sortien d’una torre situada al carrer Faubourg-Saint-Honoré, a propr de l’Élysée-Bourbon; una era un metge cèlebre, Horace Bianchon; l’altre, un dels homes més elegants de París, el baró de Rastignac, amics des de feia temps.

::: Moments...
(Pàg. 30)
Un home pot tenir raó en equitat, culpa en justícia, sense que es pugui acusar el jutge de res. Entre la consciència i el fet, hi ha un abisme de raons determinants que el jutge desconeix, i que condemnen o legitimen un fet.

(Pàg. 33)
La benvolença necessita entrenament igual que els vicis. La Caritat devora la bossa d’un sant igual que la Ruleta es menja els béns del jugador: gradualment.

(Pàg. 52)
(...) estava molt de moda a París, on la Moda eleva i enfonsa successivament personatges que, un dia grans i un dia petits, és a dir, alternativament notoris i oblidats, més tard esdevenen personatges insuportables, com ho són tots els ministres que han caigut en desgràcia i totes les majestats destronades.

(Pàg. 57)
Tenia la cintura d’una dona jove. Segons li convenia feia una veu harmoniosa i fresca, clara, dura. Posseïa en alt grau els secrets de l’actitud aristocràtica per la qual una dona esborra el passat. Coneixia molt bé l’art de posar un espai immens entre ella i l’home que es considera amb drets a la familiaritat després d’un feliç atzar. La seva mirada imposant sabia negar-ho tot. Quan parlava, els sentiments grans i bells, les determinacions nobles semblaven brollar naturalment d’una ànima i un cor purs; però en realitat en ella tot era càlcul (...).

(Pàg. 76)
De tant en tant, als vells barris de París es troben edificis en els quals l’arqueòleg reconeix un cert desig d’embellir la ciutat, i l’amor per la propietat que porta a fer construccions duradores.

(Pàg. 78)
Qualsevol persona que entrés al pis no podia evitar un sentiment agradable de serenitat, inspirat per la calma profunda que hi regnava, per la modèstia i la unitat del color, donant a l’expressió el sentit que li atribueixen els pintors. Una certa noblesa en els detalls, l’exquisida netedat dels mobles, un acord perfecte entre les coses i les persones, tot feia venir als llavis la paraula suau.

(Pàg. 80)
Hi ha botiguers que aprecien els clients que el paguen malament, quan hi tenen relacions constants, mentre que en detesten d’excel·lents que es mantenen en un lloc massa elevat per permetre’ls certes confiances, locució molt expressiva. Els homes són així. Pràcticament en totes les classes socials, concedeixen als col·legues o a les persones vils que els afalaguen les facilitats i els favors que refusen a la superioritat que els fereix independentment de la manera com es reveli.

(Pàg. 81)
¿Cal que l’educació inculqui les idees que la natura inspira als grans homes a qui ha posat una corona al front abans que la seva mare hi hagi pogut fer un petó? Aquestes idees i aquesta classe d’educació ja no són possibles a França, on des de fa quaranta anys l’atzar s’ha atorgat el dret de fer nobles pel procediment d’esquitxar-los amb la sang de les batalles, de daurar-los de glòria, de coronar-los amb l’aurèola del geni (...).

(Pàg. 83)
La seva veu fresca com el cristall tenia el do de commoure i aquella dolçor que sedueix tant; en fi, tenien la veu que una dona hauria volgut sentir després de rebre la flama dels seus ulls.

(Pàg. 98)
A París, la virtut més pura és objecte de les pitjors calúmnies.


::: Què en penso...
A La incapacitació  -una altra baula de la Comèdia Humana-, Balzac escodrinya temes molt concrets de la societat. En aquesta ocasió ho fa sobre la justícia i sobre les forces que l'atien i que sovint la deixen en entredit: el poder polític i la cobdícia. 

Balzac ho aprofita tot. Observador punyent, detalla minuciosament relacions, comportament, escenaris, motivacions i judicis d'opinió. Tot al servei d'un retrat gairebé antropològic de fets i gent que en aquesta ocasió l'autor ofereix a un dels seus personatges recurrents: el jutge Popinot, personatge que representa  el contrapunt entre bondat, justícia i realitat.

I la realitat és escruixidora, fatalista, gens poètica. Per això La incapacitació, que el lector llegeix amb un tarannà indulgent, simpàtic i amb una sensació agredolça, té finalment un component força devastador, encara del tot realista.

A La incapacitació Balzac confronta cobdícia amb honestedat, mentida amb bonhomia i corrupció amb justícia. Tot plegat vesteix una narració de trama interessant i lectura intensa que faràs bé en llegir.

::: Altres n'han dit...
Llegim (E. Sòria).

::: Enllaços:

Honoré de Balzac,  el poder del personatge.

::: Llegeix-lo:
Francès (facsímil. Paris: Charpentier, 1839)
Francès (facsímil. Paris; A. Houssiaux,1842)
Francès (pdf)
Italià (facsímil. Torino: Editrice Torinese, 1946)
Anglès (html)