L'illa dels immortals - Ròbert Lafont
" (...) I si calgués la prova de la mortalitat, la percepció i la urgència de la mort perquè l’home esdevingués més savi?".
Lafont, Robèrt.
L’illa dels immortals.
Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner Editor, 2022
Amficolpos, ò l’immortalitat.
Traducció de Joan-Lluís Lluís
Col·lecció Debiaix, 23
::: Què en diu la
contraportada…
Una misteriosa travessia marítima, viscuda per dos humanistes llibertins
i conjurats que tenen la intenció de conquerir el món, es trunca per culpa
d’una alenada universal i acaba en un naufragi que portarà els protagonistes a
un confí que no haurien somiat mai. En aquesta illa inhòspita i ufanosa, els
supervivents s’enfrontaran a tota casta d’inclemències i dilemes teològics a
través d’aventures i desventures gairebé geòrgiques. Aquest és el punt de
partida d’un volum narratiu i filosòfic, escrit amb una prosa minuciosa,
bellíssima i enigmàtica que arrossega talment una tempesta màgica i que el gran
narrador Joan-Lluís Lluís ha traduït fidelment per presentar-nos un exquisit
clàssic de la literatura occitana.
::: Com comença...
Era l’alba del vint de febrer de 1634, Dimecres de Cendra, quan es va poder
veure com eixia del port de Venècia i passava de la llacuna a la mar un
d’aquells filibots dits polonesos que l’afany i la indústria de la República
engiponaven a còpia de refer la carcassa de barques velles.
::: Moments...
(Pàg. 14)
- (...) El pitjor que ens pot passar a nosaltres és ser un accident, una osca
en la immobilitat, és néixer o morir, és ser un fremiment o un trasbals en la
mar infinita de l’ésser universal o del no-ésser, poc importa, anar o tornar.
(Pàg. 15)
- (...) no era impensable que algun dia es desembrutessin, sobretot si
s’alliberaven del terror del Cel i de la intolerància, que són els dos
beneficis que dona el fet de ser
religiós.
(Pàg. 42)
L’Amielh va emprendre la baixada i se’n va anar a contemplar el verd de la
vinya, l’argent de les oliveres que les ràfegues de vent feien fremir, l’or
movedís del blat. En Pau va envejar-lo.
(Pàg. 56)
L’isolament paradisíac, l’elisi diví, que constituïen els arguments principals
del seu epicureisme, havien pres la forma d’un presó a cadena perpètua.
(Pàg. 56)
L’obra mestra d’un immortal és un llibre sense fi: es veien condemnats a no
arribar mai enlloc.
(Pàg. 62)
Fins aleshores ho havien estat tot l’un per a l’altre; a partir d’aquell moment
van ser dos i Evafrodita, i es meravellaven d’aquella videta que es començava a
remoure en la serenor de la seva eternitat. La primera feina va ser de salvar
aquella vida que ja no era sinó un fil incert, i van haver de lluitar durant
dues hores fent-li fregues i aplicant-li pedres calentes al cos per fer que en
aquell silenci gelat tornés a germinar una respiració.
(Pàg. 67)
Les espatlles encara primetes eren d’un color morat que deien mossegueu-me, una
ombra lleu al llavi superior anunciava com en seria de moreneta, els cabells
cenyits al front amb fulles de clemàtide que li voleiaven lliurement per
l’esquena eren una mar de nit en la qual era fàcil tenir ganes de nedar.
(Pàg. 69)
Durant dos o tres anys van sospesar de proposar-li d’escollir entre la clausura
dels déus o la llibertat amb els homes.
(Pàg. 74)
Van adonar-se que la pitjor desgràcia de la condició d’immortal no és no morir
sinó veure morir.
(Pàg. 99)
- (...) hem d’admetre que som immortals perquè som presos, i viceversa. En un
sentit com en l’altre, el que ens reté és la immortalitat. I potser és ella,
també, que ens idiotitza. I si calgués la prova de la mortalitat, la percepció
i la urgència de la mort perquè l’home esdevingués més savi?
(Pàg. 99)
- (...) Si el principi de la bestiesa rau en la immortalitat, cal admetre que
la mort és el llevat de la intel·ligència.
(Pàg. 122)
- (...) sense la mort present a cada moment, el rellotge de la vida no corre;
sense el descans de la consciència, no pot existir cap consciència; sense el
repòs, no hi ha moviment; sense la caiguda deliciosa cap al no-res, no hi ha
escales que ens permetin pujar fins al pinacle del plaer; sense la conclusió
consoladora de la mort, no existeix cap temps viscut.
L’autor occità ens proposa una mena de faula en la que per mitjà de dos protagonistes solitaris en una illa ens fa un inventari dels delits, les necessitats i la trascendència que embolcalla l’experiència humana.
En alguns moments la prosa de Lafont s’eleva intel·lectualment amb grapats de referències cultes i al moment posterior retorna a una proposta planera, senzilla però efectiva per aguantar el tremp de la narració, que en cap moment decau.
Al contrari, L’illa dels immortals recupera des d’un punt de vista més contemporani la forma de fer de les aventures clàssiques de la tradició literària anglosaxona.
Però en aquesta ocasió Lafont remou consciències. Diria que L’illa dels immortals té un punt de ressaca, de manera que quant menys t’ho esperes, et retorna a la ment i et fa estremir. Una proposta interessant que crida a la reflexió crítica. No us el perdeu.
CAOC - club de lectura, CAOC - col·loqui, Ara (P.A.Pons).
::: Enllaços:
Robèrt Lafont, perfil, la immortalitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada