La mort a Venècia - Thomas Mann

"(...) com pot servir per a ensenyar aquell que ha nascut amb una tendència incorregible i natural a l’abisme?"

Mann, Thomas. La mort a Venècia.
Barcelona: Proa, 2009

Der Tod in Venedig. Traducció de Joan Fontcuberta

::: Què en diu la contraportada...
La decadent bellesa de Venècia, amb la seva aparença fantasmagòrica, les gòndoles negres i el clapoteig nocturn de l'aigua pot ser un símbol de la mort. Sense saber gaire per què, un cèlebre escriptor alemany, Gustav Von Aschenbach, hi arriba tot just passada la plenitud de la vida. Se sent cansat i sense inspiració. Aviat el seu esperit vigilant i equilibrat perdrà força i caurà en un abisme del qual no es recuperarà: s'enamorarà de la bellesa angelical d'un adolescent polonès, que l'arrossegarà, amb un terrible poder d'atracció, fins a ignorar la mort.

Tot i ser una novel·la aparentment senzilla, La mort a Venècia ha generat multitud d'interpretacions. Lucchino Visconti en va fer una pel·lícula que ha passat a la història del cinema

::: Com comença...
En Gustav Aschenbach, o millor dit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d’enç+a que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l’any 19.., sota un cel gris, amb cara de mal temps, el mal temps que d’un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.

::: Moments...
(Pàg. 12)
Era deler d’evassió –ho confessava-, frisança de coses noves i llunyanes, afany d’alliberament, d’alleujament i oblit. Era anhel de fugir de la seva obra, del lloc quotidià on transcorria rígida, freda i apassionada la seva tasca.

(Pàg. 13)
És clar que, ja des de jove, en el malcontentament veia l’essència i l’intima naturalesa del talent, i així havia reprimit i refredat els sentiments, perquè sabia que aquests són propensos a acontentar-se amb un alegre “anar fent” i una semiperfecció.

(Pàg. 14)
Calia fer una pausa en la seva vida, necessitava un xic d’improvisació, d’oci, canvi d’aires i inoculació de sang novella, per tal que l’estiu esdevingués tolerable i profitós. Per tant, calia fer un viatge; el faria.

(Pàg. 18)
(...) tot el que hi ha de gran s’ha produït “malgrat tot”, s’ha esdevingut a despit d’angoixes i neguits, de misèria, d’abandó, de feblesa, de vici, de passió i d’innombrables entrebancs. I això era alguna cosa més que una observació: era una experiència; era, ni més ni menys, la fórmula de la seva vida i de la seva glòria, la clau de la seva obra.

(Pàg. 22)
(...) una decisió moral més enllà del saber, dels coneixements corrosius i dificultosos, ¿no significaria, tanmateix, una nova simplificació, una defalcació moral del món i de l’ànima i, per tant, una propensió més forta vers el mal, el prohibit, el moralment impossible’ I per ventura la forma no té dues cares? ¿No és moral i immoral alhora: moral com a resultat i expressió de disciplina, però immoral, àdhuc antimoral, per tal com inclou essencialment una indiferència moral i, més encara, tendeix per naturalesa a subordinar la moral a l’imperi altívol i despòtic de la forma?

(Pàg. 32)
Una vegada més l’Aschenbach tenia davant seu la meravellósa plaça, aquell conjunt enlluernador d’edificis que la república veneciana oferia als esguards admirats dels navegants, la senzilla majestuositat del palau i el pont dels Sospirs, les columnes amb sants i lleons als seus peus, l’ala lateral del temple fabulós que sobresortia entre els edificis veïns, la perspectiva de la portalada amb el rellotge gegantí; i mentre ho contemplava, reconeixia que arribar a Venècia per terra, en el ferrocarril, era com entrar en un palau per la porta de darrere, i que calia abordar aquella ciutat, la més inversemblant de totes, com ell ho havia fet, per mar.

(Pàg. 39)
La solitud assaona, és cert, tot el que és original, el que és agosaradament i paradoxalment bell, el que és poesia. Però fa madurar també allò que és absurd, desproporcionat, capgirat i il·lícit.

(Pàg. 48)
Estimava el mar per raons poderoses: per l’ànsia de repòs de l’artista que ha treballat feixugament i desitja sostreure’s a la munió de formes que l’atabuixen amagant-se en el si de la senzillesa desmesurada, per una propensió prohibida, diametralment oposada a la seva tasca i, per això mateix, seductora, al desordre, a la desarticulació, a l’eternitat, al no-res. Descansar en la plenitud, heus aquí el desig més ardent del qui s’afanya per assolir l’excelsitud. I no és el no-res una forma de plenitud?

(Pàg. 52)
La visió d’aquella figura plena de vida, ensems delicada i rude, de rínxols regalimants i bella com un déu nascut de les fondàries del mar, fugint dels elements, li evocava imatges mítiques: era com una poètica llegenda dels temps primitius, referida als orígens de la bellesa i la naixença dels déus.

(Pàg. 67)
El vell contemplador conegué aviat cada tret i postura d’aquell cos que s’exposava a la vista amb tanta franquesa; en saludava de bon grat la bellesa ja familiar, i l’admiració i la delectança tendre que li produïa no coneixien límit.

(Pàg. 69)
¿No està escrit que el sol desvia la nostra atenció de les coses intel·lectuals vers les sensibles? És a dir, atueix i fascina la intel·ligència i la memòria fins a tal punt que l’ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida d’admiració, resta captivada per l’objecte més bell que el sol il·lumina; i després, amb el sol ajut d’un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l’amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants inhàbils imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l’espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l’adorna amb tot l’esclat de la bellesa per tal d’ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d’esperança.

(Pàg. 71)
“(...) Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tingues-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, què fóra de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? No ens consumiríem i ens abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? Així doncs, la bellesa és el camí del sensible vers l’espiritual, el sol camí, el sol mitjà, estimat Fedre...”

(Pàg. 72)
Sens dubte és bo que el món només conegui l’obra bella i no els seus orígens ni les condicions en què ha aparegut; perquè el coneixement de les fonts d’on ha brollat la inspiració potser determinaria el desconcert i l’astorament del lector, i l’esquisitat de l’obra restaria sense efecte.

(Pàg. 77)
Res no és més singular ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d’una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials. Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d’estimació impacient. Perquè l’home estima i respecta el seu semblant fins el punt que no pot jutjar-lo, i el desig és el resultat d’una coneixença imperfecta.

(Pàg. 79)
Era més bell del que hom pugui expressar amb mots, i l’Aschenbach es planyia amb dolor, com tantes altres vegades, del fet que la paraula només fos capaç de celebrar la bellesa sensible, però no d’expressar-la.

(Pàg. 86)
Això era Venècia, la cortesana falaguera i suspecta: ciutat de fades, d’una banda, i de paranys per a estrangers, de l’altra, en l’aire podrit de la qual antany l’art florí luxuriosament i els músics trobaren temes per a melodies que bressen i amanyaguen.

(Pàg. 112)
“(...) T’adones que estem necessàriament encaminats a l’error, que romanem corromputs sense remissió i aventures del sentiment? La mestria del nostre estil és falòrnia i follia; la nostra fama, la nostra reputació, una farsa; la confiança de la gent, d’allò més ridícula; l’educació del poble i del jovent a través de l’art, una empresa perillosa que cal prohibir. Perquè, com pot servir per a ensenyar aquell que ha nascut amb una tendència incorregible i natural a l’abisme? Prou voldrien renegar-lo i guanyar dignitat: però, per més que ens hi girem d’esquena, l’abisme ens atreu. I així renunciem, per exemple, al coneixement corrosiu, perquè el coneixement, Fedre, no té ni dignitat ni rigor; és savi, comprensiu, condonador; manca de fermesa i de forma; té simpatia per l’abisme, ell és l’abisme. Per això nosaltres el rebutgem amb decisió i d’ara endavant la nostra sola aspiració serà la bellesa, és a dir, la simplicitat, la grandesa i la nova rigidesa, la nova llibertat d’esperit, la nova forma. Però forma i llibertat, Fedre, porten a l’embriaguesa i ala cobejança; menen potser l’esperit noble vers el crim esgarrifós del sentiment –crim que la seva pròpia rigidesa estètica reprova per infame-, porten a l’abisme, sí, també hi porten. I jo dic: a nosaltres, escriptors, ens hi porten perquè no podem enlairar-nos, perquè només podem esgarriar-nos. I ara me’n vaig, Fedre; tu resta, i no te’n vagis fins que ja no em vegis.”

::: Què en penso...
La mort a Venècia de Thomas Mann és una novel·la impressionat. La seva lectura demana al lector una predisposició d’ànim determinada però, a canvi, provoca una admiració irrefutable tant per la forma com pel missatge que ens ofereix.

Dos personatges i una ciutat. Venècia (el miratge del temps, l’eternitat esgotada) juntament amb l’escriptor Von Aschenbach (la decadència, la corrupció i el desig) i Tazio (la bellesa, la inspiració i la provocació), conformen el triangle protagonista de La mort a Venècia.

Ens parlen de la soledat i del decaïment (físic, intel·lectual i artístic) que segueix irremediablement a l’esplendor. Mann els embolcalla en una atmosfera angoixant, xafogosa, delimitada per un mar incommensurable per on transita el Temps i la insalubritat.

Però l’escriptor Von Aschenbach també ens parla del manoll de passions que atien als homes, i d’entre ells, als artistes. Ja sigui per l’anhel creatiu que els atia, ja sigui per la recança de la seva pèrdua.

Tot plegat confereix a la novel·la una cadència particular que, malgrat el poc dinamisme de la trama, incrementa l’interès lector de manera sorprenent, sempre i quan el lector sintonitzi amb una mena de melangia que li permetrà interpretar-la a nivell estètic, moral i emocional.

La mort a Venècia, miratge eteri en una posta de sol, es basa en un abrandat discurs interior de to moralista. Però en certs moments es pot confondre també amb un tractat filosòfic sobre l’estètica i la bellesa a partir de la mitologia grega clàssica.

És l’apel·lació tant a Apol·lo com a Dionís el que permet a Thomas Mann construir tot un món simbòlic -de múltiples interpretacions- al voltant d’una trama més realista, narrada pel protagonista principal, saltant alternativament d’una forma directa a una d’indirecta.

La mort a Venècia és una novel·la psicològica amb un discurs interior molt elaborat i complex, però també amarat d’angoixa i de patiment davant el treball de la creació, però també el que suposa acceptar la bellesa i els sacrifiquis que aquesta comporta.

Tot plegat conforma un retrat laudatori i de marcat to melancòlic sobre les actituds i la moralitat de l’artista. La mort a Venècia confronta creació amb moralitat. O dit d’una altra manera, la lluita perpètua entre Eros i Thanatos. Entre l’esperit i el cos... La bellesa a qualsevol preu i a desgrat de la moralitat.

La prosa, de caràcter delicat i molt mesurada, és una exquisidesa literària. A banda de construir atmosferes i emocions a partir de paisatges i llocs, ofereix descripcions acurades i extenses tant de l’aspecte físic dels personatges, com dels seus temperaments interiors i emocions.

La mort a Venècia és una novel·la de simbolismes. De mites. D’amor. Una obra que confronta aquella bellesa que ens mana vers a l’espiritualitat (la bellesa clàssica, la mitologia) amb la bellesa que ens adreça cap a l’abisme irremediable (les passions).

Totalment recomanable.

Lector, deixa enrere les crítiques pedòfiles que alguns li dediquen i concentrat en la delicada proposta metafòrica al voltant de la inspiració i de la creativitat. Al voltant de la perfecció formal i de la bellesa esplendorosa i captivant.

::: Altres n'han dit...
Llegir per gaudir, Bertranades, Xavier Serrahima: el racó de la paraula, Un libro al día (Jaime), Fragmentos, Atelier literario, Dejemos hablar al viento, Canal Literatura (C. Pita).

::: Enllaços:
Thomas Mann, temes i símbols, Wladyslaw Moes, context i claus interpretatives, sobre els ideals i els dogmes que mouen el relat, l'escenari ideal.

::: Llegeix-la:
Alemany (multiformat)
Alemany (facsímil: S. Fischer, 1919)
Alemany (facsímil: S.Fischer, 1922)
Anglès (multiformat)