Cartes impertinents - Maria Aurèlia Capmany

 

 

"(...) el nostre món és tan poc ordenat perquè ens ha tocat la feina de destruir tota la hipocresia acumulada per vostès, senyores àvies tan cultivades i tan femenines."

Capmany, Maria Aurèlia. Cartes impertinents
Barcelona:2009, Horsori Editorial

Col·lecció  Clàssiques Catalanes, 7.

::: Què en diu la contraportada…
Cartes impertinents parteix d’un gènere literari eminentment femení : el gènere epistolar que, en mans de Capmany, esdevé un recurs literari per convertir la veu femenina en una polifonía de veus.

Cartes impertinents és un epistolari en el que una dona escriu a una altra dona. Però, l’originalitat d’aquesta magnífica obra recau en què totes les dones hi són convocades. Hi trobem dones conegudes (com Caterina Albert) i anònimes, personatges històrics (com Madame Stäel) I literaris (Lady Macbeth o Antígona) o, en un tret del tot contemporani com és l’autoreferencialitat, hi apareix la pròpia Maria Aurèlia Capmany.

Tot això dóna com a resultat una obra creativa, divertida i d’un gran valor literari. Una obra per redescobrir.

::: Com comença...
Estimada Maria Aurèlia:

Feia temps , molt de temps, que et devia carta. Sempre t’ho deia: tot d’una que pugui t’escriuré. I ja ho veus, aquest tot d’una no arribava mai. Fins que avui, en la pau gairebé inquietadora d’un capvespre a muntanya, t’he rellegit, t’he recordat i m’he proposat pagar el vell deute (...).
D’un fill de casa bona a una catalana que exerceix

::: Moments...
(Pàg. 7)
(...) em fa una miqueta de basarda aqueix trontoll, aqueixa mena d’impudor que comporta escriure una carta -una carta de debò, s’entén-, amb aquell adjectiu inicial –“estimat” o “estimada”, “enyorat” o “enyorada”...- seguit d’un nom propi. Jo que escandint versos -i tu ho saps, perquè a vegades m’ho has retret- som capaç de totes les desvergonyes, en posar-me a escriure una carta m’entren totes les vergonyes. Es veu que només tinc coratge davant el lector anònim, sense cara ni ulls (...).
D’un fill de casa bona a una catalana que exerceix

(Pàg. 12)
(...) és un feminisme de ràbia i de coratge, però no de rancúnia i d’enveja; perquè se situa molt enfora i molt per damunt de certs subproductes feministes que tu sovint has denunciat i que es deixaten en frivolitats, en banalitats o en masclismes a l’enrevés; perquè, tant com profund feminisme és, en el més ample i abastador significat de la paraula, humanisme.
D’un fill de casa bona a una catalana que exerceix

(Pàg. 15)
Des de temps llunyà, des que van aprendre a escriure, les dones es fan passar les ganes d’escriure escrivint cartes. Els escriptors d’ofici -els homes- van concloure que les dones han nascut apte sper al gènere epistolar, com els canaris han nascut aptes per cantar, dins una gàbia penjada a la paret d’una galeria de l’Eixampla. La carta permet les expansions del cor -les dones són sentimental-, excusa el desordre -les dones no tenen capacitat de síntesi-, no cal que les llegeixi ningú, tot just el destinatari si té prou paciència.
Estimada amiga: Distingida senyora:

(Pàg. 15)
Les dones s’escriuen entre elles perquè s’odien. S’odien entre elles com els esclaus, com els servents de la gleva, com les monges dels convents de clausura. L’odi és aclaridor, lluminós, escampa la boira d’aquests horitzons de cortesia. La mirada d’una dona fita en una altra dona fa esborronar.
Estimada amiga: Distingida senyora:

(Pàg. 18)
No teníem temps de pensar en les modes, nosaltres; teníem el convenciment que la igualtat de drets amb el primer sexe no depenia de la llargada de les faldilles. Comptat i debatut, els homes que regeixen el món, a l’Audiència, a l’Acadèmia, a l’Església, porten faldilla.
D’una feminista de 1911 a Teresa, la ben plantada.

(Pàg. 23)
No et diré amiga. No t’ho diré perquè les societats filantròpiques han utilitzat tan abundantment la paraula amiga, que no sols l’han despullada de sentit, sinó que l’han fet odiosa.
D’una burgesa a una obrera

(Pàg. 24)
Quan em vegis guarnida: roba cara, model Dior, sabates italianes, portamonedes de cocodril, pells i pedres precioses, pentinada, maquillada, perfumada, quan en vegis ben guarnida, et dic, en els grans cerimonials on es donen cita política els industrials, els savis, els teòlegs, has de comprendre que jo no sóc més que una vitrina o s’exposen els senyals exteriors de riquesa dels amos del món. Jo no actuo, represento. Res del que jo faig té cap influència, ni en política, ni en la indústria, ni en la saviesa.
D’una burgesa a una obrera

(Pàg. 26)
Com que  no hi havia manera de distingir el treball femení del masculí, la solució era introduir una diferència. Una diferència important, és clar: el treball femení havia d’ésser més mal pagat. El treball més mal pagat es convertia lògicament en un treball de segona.
D’una burgesa a una obrera

(Pàg. 28) 
El més revolucionari dels teus homes et vol a casa, exactament igual que el més reaccionari dels meus homes em vol a casa.
D’una burgesa a una obrera

(Pàg. 37)
Cert que a mesura que els llibres s’abaratien i qualsevol home podia aprendre de llegir i d’escriure, qualsevol podia tenir accés a les deixalles del gran àpat de la ciència. Qualsevol desheretat de la fortuna tenia aquest dret, tant el cisteller com el paleta, com el peó de la fàbrica, com el negre de Harlem, com vostè i com jo, senyora. Però alerta, no es deixi enredar; la gent illetrada inventa corrandes, els negres converteixen els corals de Bach en blues dolorosos i vostè fa novel·les; però  a aquestes habilitats creadores no els donen veu ni vot a l’assemblea de les intel·ligències.
I si vostè observa al seu voltant veurà que no l’enganyo. La vida de vostè, senyora novel·lista, s’assembla tant a la meva! L’única diferència és que jo faig mitja i vostè fa novel·les.
D’una dona de sa casa a una intel·lectual.

(Pàg. 38)
Però en fi, ¿què li diré?, si la paraula “intel·lectual” li agrada, segueixi usant-la;  pensi només que els intel·lectuals amb títol li concedeixen el privilegi d’usar-la, perquè són benvolents de mans, i , a més, vostè no els fa cap nosa, perquè tampoc té cap influència.
D’una dona de sa casa a una intel·lectual.
 
(Pàg. 52)
(...) les conquistes d’aquest món no les faràs amb les cames, sinó amb el cap.
D’una feminista a una noia molt d’avui.

(Pàg. 59)
(...) la por és un sentiment que anul·la tota capacitat creadora. Després d’haver passat tanta i tanta por, després d’haver suportat tantes humiliacions, ja només et queden energies per a seguir vegetant.
De la viuda de Barbablau a la viuda d’un milionari qualsevol

(Pàg. 70)
(...) se sentia cansada i avorrida per endavant de la seva lluita particular i solitària, havia comprès ràpidament que per a escalar els cims cal portar un home, com un escut que et precedeixi.
De Lady Macbeth a la senyora Soler, la intel·ligent esposa del Dr. Soler.

(Pàg. 75)
(...) jo pertanyo al petit grup de dones que van aprendre d’escriure, i el que aprèn d’escriure troba un especial plaer a dirigir-se per escrit als seus semblants.
D’una soltera emancipada a una senyora de sa casa.

(Pàg. 82)
Realment, ¿vostè s’ho creu, quan els seus companys de treball li diuen que els agraden les dones intel·ligents? Ho diuen perquè saben que està de moda dir-ho, Doctora meva, però ni tan sols es prenen la pena de fingir-ho gaire estona seguida.
D’una ingènua infeliç a una dona il·lustre que presenta la seva candidatura a l’Acadèmia.

(Pàg. 84)
El sol fet d’aparèixer vostè en el cenacle mascle ja és un desafiament. Els més tranquils, els més segurs, els qui tenen menys possibilitats de dubtar de la pròpia intel·ligència, sentiran simplement una sensació de mandra, la certesa d’una inevitable pèrdua de temps. Però, ¿i els qui no estan segurs, Doctora? ¿No pensa en la quantitat immensa d’homes que no estan segurs? ¿Ni de la seva ciència, ni de la seva capacitat intel·lectual, ni tan sols de la seva masculinitat? Per a aquests, la seva presència és una broma de mal gust. Si vostè els contradiu -i és inevitable, perquè en un moment o altre vostè estarà en desacord-, se sentiran immediatament atacats; atacats personalment, vull dir.  Si vostè inicia el diàleg dient: -Sobre aquesta qüestió discrepo...-, no serà la qüestió plantejada allò que ocuparà el primer terme; la qüestió plantejada deixarà de tenir immediatament interès i descobriran que vostè posa en qüestió tot el sistema que els manté en primer pla. I tenen raó, pobrets, perquè si el sistema se’n va en orris, ells aniran a ocupar un lloc a última fila.
D’una ingènua infeliç a una dona il·lustre que presenta la seva candidatura a l’Acadèmia.

(Pàg. 95)
(...) la solteria a una dona li pot ser retreta com un insult o un mal lleig. I no sols són els homes reaccionaris els qui esgrimeixen aquesta mena d’insult, sinó les mateixes dones, que, a més, es creuen progressistes.
D’una dona casada i amb fills a una soltera.

(Pàg. 101)
Suposo que vostè seguirà somrient després d’haver llegit aquesta carta, i li doldrà que el món d’avui sigui tan desordenat, perquè vostè està convençuda que tal com era el seu món, ho era, d’ordenat. I jo només puc dir-li una cosa: possiblement el nostre món és tan poc ordenat perquè ens ha tocat la feina de destruir tota la hipocresia acumulada per vostès, senyores àvies tan cultivades i tan femenines.
D’una noia d’avui a una àvia perplexa.

(Pàg. 117)
(...) el teu món és tant petit i la teva indiferència tan gran, que pots escoltar, sense fatiga, qualsevol cosa que ell, qualsevol d’ells, vulgui explicar-te.
T’han preparat bé per a escoltar, distreta, mentre la llanxa llisca, a bots, pel mar pla, mentre el cotxe engoleix quilòmetres  d’autopista, mentre gemeguen en la foscor les veus i les trompetes dels negres, tan àgils, mentre t’empasses glops de whisky del bo.
De la noia de club a una noia normal

(Pàg. 126)
(...) entre tu i jo, tu la rebel i jo la resignada, a penes hi ha diferència. I és que els gestos modèlics serveixen de tan poca cosa, mentre la consciència col·lectiva segueix immutable... Perquè ningú no pot viure permanentment en l’heroicitat.
D’una resignada a Nora, la combativa.

(Pàg. 135)
(...) no s’espanti, doncs, estimada senyora distingida, quan li expliquin que el comportament sexual de les noies, a la segona meitat del segle XX, és una pura disbauxa; tranquil·litzi’s i pensi que no és disbauxa sinó una revenja.
D’una noia decepcionada a una senyora plena de qualitats.

(Pàg. 156)
(..) En definitiva us van tancar a casa a pany i clau durant segles, quan us van necessitar van deixar la porta mig oberta, i llavors vosaltres us vau creure que havíeu conquerit la llibertat.
D’una noia de poble a una noia de ciutat.

(Pàg. 162)
L’amor que se’t reclama no és un amor de plaers recíprocs, sinó l’acatament d’un vassallatge.
D’una dona de bé a l’assassina de l’àngel de la llar.

(Pàg. 163)
Una revolució triomfa quan precipita una substitució bona i necessària. I no en dubtis: així que haurem descobert una nova cèl·lula social més útil que la família per a la societat humana, in tòtum, la família quedarà fixada en les col·leccions de retrats, com ha quedat fixada en la Bíblia de la família-tribu.
D’una dona de bé a l’assassina de l’àngel de la llar.

::: Què en penso...
Cartes impertinents de la Maria Aurèlia Capmany és una lectura de ficció però sens dubte, inclou un fort component ideològic que l’apropa molt a l’assaig. Sobretot tenint en compte que el discurs reivindicatiu expressat sobre la condició femenina pretén obrir un espai de reflexió sobre el paper que ocupa la dona en la societat.

No cal dir que moltes de les reflexions que s’hi vessen, desgraciadament avui en dia encara no estan resoltes, pel que és una lectura força vigent i a tenir molt en compte.

A la primera de les cartes que, intitulada, funciona com una mena de presa de posicions de l’autora, es justifica l’adopció del gènere epistolar justament com una tria deliberada –i per tant activista-, doncs tradicionalment la cultura (masculina) l’ha identificat com un gènere literari propi de la dona.

D’aquesta manera la Capmany, partint d’un gènere “femení” (per intimista i per poc elaboració estilística), té la voluntat d’usar-lo com a recurs reivindicatiu i de fer-lo transcendir més enllà del món patriarcal.

A cada una de les cartes enfronta dos tipologies de dona, sempre anònimes i sempre contraposades, ja sigui ideològicament o socialment. L’autora pren la veu de diferents models de dona (la burgesa, la compromesa, l’alliberada, la mentidera, la sotmesa, l’adúltera, l’emancipada, la soltera,....) i converteix cada carta en una dissertació crítica sobre certs valors i costums:  la moda, el patriarcat,la tradició, el matrimoni, les relacions sentimentals, el paper de la dona en la cultura i en la investigació....

Com en qualsevol text ideològic, la intenció base és crear debat. La Campany vol induir al lector a la reflexió. Ho fa adoptant diferents veus i dibuixant diferents situacions (sentimentals, socials, culturals), però totes amb un denominador comí: són veus femenines i anònimes que reflexionen al voltant del què significa ser dona.

A Cartes Impertinents l’enfoc temàtic al voltant de la dona és de 360º. Així, s’obren diferents arguments socio-econòmics (l’accés de la dona al mercat de treball però també la seva retribució inferior), sexuals (alliberament i repressió sexual); o la necessitat d’emancipació de la dona respecte de l’home i de la família.

Les cartes contenen una dialèctica en el seu sí. La remitent pretén rebatre l’actitud de la destinatària. Així sovint les cartes són l’escenari de dues realitats completament oposades, antitètiques fins i tot. Idees radicals topen amb posicions conservadores. I al reves, reflexions sobre el pragmatisme s’enfronten amb la frivolitat més moderna. 

I la Capmany no té manies. Usa personatges literaris creats per grans autors canònics (De
Sade, Ausiàs March, Shakespeare, Flaubert, Ibsen...) i els enfronta a retrats realistes de la dona del moment.

És oportú redescobrir a autores de prosa incisiva i de temàtica valenta i provocativa que van marcar moments en la nostra literatura i en la nostra societat.

::: Altres n'han dit...
El vel d'Harmonia, Primavera en llibres, Catorze.

::: Enllaços:
Maria Aurèlia Capmany, perfil, el component intel·lectual i reivindicatiu de la Capmany.