Lítica - Lucia Pietrelli

 


"(...) Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses."
 





Pietrelli, Lucia. Lítica.
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2019


Col·lecció Distorsions, 61.

::: Què en diu la contraportada...
Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d’aquesta història s’emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l’altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s’infiltra en les relacions d’una família feta de dones.
La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d’una altra mena d’amor. Perquè la roca té el privilegi de la constància, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no està condemnada a la precarietat d’un cos de carn i ossos.
Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardarà molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d’aquesta novel·la.

::: Com comença...
Tot comença en un poble petit sempre envoltat de boira, als peus d’un turó que el corona i vigila des de dalt. Cap rierol, però un bosc immens que roba l’alè i taca de verd els passos. Una plaça petita amb una font i als voltants una enramada de carrerons a mig asfaltar. Cases baixes i poc hàbils: massa fredes en temps de neu i massa calentes quan el sol es fa lleó. El cartell que anuncia l’entrada al poble fa molt que s’ha destenyit i un nouvingut ja no pot desxifrar el nom.

::: Moments...
(Pàg. 17)
Les hores s’esgarrinxaven i tremolava el llindar entre imaginar i perseverar, el pas de vianants que e es ratlla entre una interpretació i una altra de la mateixa paraula (...).

(Pàg. 19)
Vaixells de solitud navegaven dins dels seus ulls mentre es banyava la mà i em somreia, idiota i blava de llunyania.

(Pàg. 26)
Les ànimes del poble volien saber i escoltar lo bo perquè la cara dolenta d eles coses ja se l’haurien inventada entre elles xafardejant després, o això ens pareixia a nosaltres que vivíem a la frontera entre el poble i el camí del bosc i que per això, segons la germana, érem diferents.

(Pàg. 32) 
Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses. Abans creia que hi havia més possibilitats de fusió, més renglons subterranis per on escapar-se sense sentir-se culpable, fins i tot degustant la connivència legítima amb un estat de rebel·lia.

(Pàg. 35)
L’ombra humana és com un camp d’imatges cremades, però l’estàtua era de pedra i la seva ombra desconeixia el fum de la derrota.

(Pàg. 39) 
Què queda dret quan la mort bufa a les altures?

(Pàg. 45)
“Que a tots dos ens rebenti el pensament”. I blasfemava, perquè cardar tampoc no li bastava, perquè la pell era una altra frontera, perquè el plaer era anestèsia i ruixat, però al final el cap tornava sec cap a casa.

(Pàg. 55)
Segons la meva germana havíem de cavar dins de cada paraula per xocar de morros amb la seva arrel, però a mi em feia por que l’arrel fos finalment un mirall.

(Pàg. 59)
(...) llegir era una segona possibilitat en un altre món.

(Pàg. 65)
Els punts suspensius s’alternaven. Mai no aconseguien l’acord, i si ell estrenyia el mànec de les paraules, Ella relliscava sobre el fil del silenci (...).

(Pàg. 66)
La germana plorava quan jo tancava el llibre de les llegendes passades i la restituïa al present.
“Hi ha massa pensaments surant pel món”, em deia mentre s’esmicolava la pell al voltant de les ungles dels dits. “Saps quants pensaments s’amaguen darrere cada paraula que has llegit? Universos sempre en zel, a punt de parir, però només a punt, i per això eternament desconeguts per a nosaltres.”

(Pàg. 83)
Mentre resava amb la padrina, pensava que volia fer-se monja. Després dels primers frecs amb els companys de l’escola, va pensar que era millor fer-se puta. Ara, quan ja res no pot ser, crec que allò que més li vindria de gust seria ser les dues coses alhora, i així ajuntar les vores del temps.

(Pàg. 90)
“(...) Només et vull conèixer, estar segura de tu. El temps va cap endavant, pareix una roda que ha descobert que cap terra no és plana... i tanmateix només roman la boira, la penombra. Jo t’arrencaria la pensa amb tant d’amor... entre els records, els anys... quanta pena, Gael...”

(Pàg. 99)
“A l’encaix entre les arestes de dos cossos, hi caben les tres busques del temps. Però a l’encaix entre les arestes de dos pensaments, no hi queda cap fissura, ja hi alena la perfecció”, Ella torna, una vegada i una altra, arrossegant el drap de la memòria.

::: Què en penso...
Lítica sorprèn. Perquè és una novel·la més de forma que no pas de fons. Perquè és un relat de dones i sobre les dones, on l’home és només ombra. Perquè la temàtica bascula entre el drama íntim i un ego dual gairebé malaltís.

A Lítica la Lucia Pietrelli "orfebreja" les paraules: juga amb la significació i amb les seves connexions. El resultat? una prosa amb un fort (i suggerent) component poètic que no deixa indiferent.

La narració -una investigació sobre la identitat pròpia però també un plany fraternal- s’abraona sobre el lector amb un inesgotable degoteig de suggeriments metafòrics i de jocs semàntics.

Ara bé, Lítica també sorpren perquè es basa en una estructura molt poc canònica, en uns personatges principals que confonen voluntàriament realitat i desig, en una atmosfera prenyada amb un suspir d’incertesa i un grapat d’angúnia.

Tot plegat genera una tensió esquiva, subtil, que acompanya de manera silenciosa el lector de principi a fi de la novel·la de la Lucia Pietrelli.

I és que Lítica és la veu d’una germana petita (narradora) que ens parla primer amb devoció, després amb retret, de la seva germana gran qui, poc a poc, va perdent el contacte amb la realitat i es submergeix en un món abstracte de somieigs.

La narradora descriu aquesta evolució (aquestes evolucions, de fet –tant la de la seva germana com la seva pròpia-) amb pinzellades de realitat i amb reflexos onírics. En ambdós casos el denominador comú, el nexe d'unió entre els dos mons -i entre els personatges- és la natura.

Així, el bosc, les heures, les ombres, la pedra, la boira... elements fonamentals per dotar a la narració – i a la relació entre les dues germanes – d’un to entre inquietant i hipnòtic, molt d’acord amb aquest món interior al caire de la demència que la narradora ens mostra.

Temes? La fugacitat de la vida i dels records, la manca de permanència, la cerca d’un jo propi, el complex fratern... i finalment, la dissolució de la personalitat davant la pertorbació mental.

Justament en alguns passatges, a cavall entre personatges, atmosfera i sensacions, m'ha semblat sentir l’eco de la narrativa de dues escriptores que també es mouen entre la marginalitat dels mons interiors i la tensió psicològica: Magdalena Tulli i Fleur Jaeggy. Ja em direu si us quadra a vosaltres aquesta versemblança.

 En definitiva, una novel·la punyent sobre l'eros i el thanatos en una relació fraternal. 

::: Altres n'han dit...
Llibres i amics, La lectora (A. Isarch), Encuentos y desencuentos, Catorze (M. Cano)VilaWeb (M.Serra), La Vanguardia (M.Camps).

::: Enllaços:
Lucia Pietrelli.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli