Un cert somriure - Françoise Sagan

  "(...) l’amor: aquella obsessió, aquella insatisfacció dolorosa."

Sagan, Françoise. Un cert somriure.
Barcelona: Viena Edicions, 2022

Un certain sourire. Traducció de Josep M. Pinto
Col·lecció Petits Plaers

::: Què en diu l’editorial...
Un relat que explora una de les emocions més impredictibles: l’amor no correspost.
La Dominique estudia dret a París i s’esforça per no morir-se d’avorriment. A la universitat coneix en Bertrand i comencen a sortir. Ell és un bon noi, sembla que s’entenen bé i fins i tot podria dir-se que s’estimen. Un dia entren a un cafè i es troben amb l’oncle d’en Bertrand, en Luc, un seductor que voreja la quarantena i que, tot i ser casat, té una merescuda fama de frívol i inconstant. De mica en mica, en Luc i la Dominique comencen a coincidir, conscients que l’atracció mútua que senten és cada cop més intensa, i també que la relació serà tan efímera com dolorosa. Però com resistir-s’hi?

::: Com comença...
Havíem passat la tarda en un cafè del carrer Saint-Jacques, una tarda de primavera com qualsevol altra. Jo m’avorria una mica, modestament; caminava de la màquina de discos a la finestra, mentre que en Bertrand parlava sobre una classe del matí.

::: Moments...
(Pàg. 15)
(...) m’agradava força llegir, però parlar de literatura m’avorria.

(Pàg. 21)
Aquella absència d’emocions veritables em semblava la manera més normal de viure. Viure, en el fons, era arranjar-s’ho per estar com més contenta millor. I no era pas tan fàcil.

(Pàg. 33)
Potser havia de deixar córrer els llibres, les converses, les passejades a peu, i recalar a les ribes dels plaers dels diners, de la futilitat i d’altres distraccions absorbents. Poder permetre-m’ho i esdevenir un objecte bonic (...).

(Pàg. 40)
(...) en fi, si més no quan som joves, en aquesta llarga trampa que és la vida, no hi ha res que sembli més desesperadament desitjable que la imprudència.

(Pàg. 59)
(...) En Bertrand havia esgotat els petons molt de pressa: el desig els hi feia de seguida inútils; no eren sinó una etapa cap el plaer, no una cosa inesgotable, suficient, com en Luc m’havia fet entreveure.

(Pàg. 66)
Ens agrada que les persones a qui hem fet mal estiguin alegres. No incomoda tant.

(Pàg. 99)
(...) va fer lliscar les cames entre les meves, jo li vaig passar les mans per l’esquena; vam sospirar plegats. I aleshores ja no el vaig veure, ni el cel de Canes. Em moria, anava a morir i no moria, m’esvaïa. Tota la resta era vana: com podia ser d’altra manera?

(Pàg. 101)
Anàvem al mateix pas, teníem els mateixos hàbits, el mateix ritme de vida. Ens agradàvem, tot anava bé. I jo no podia lamentar que ell no fes aquell esforç trasbalsador que cal dur a terme per estimar algú, per conèixer-lo, per esquinçar la seva solitud. Érem amics, amants.

(Pàg. 102)
(...) em feia descobrir el meu cos, me’n parlava amb interès, sense indecència, com d’una cosa preciosa. I no obstant això, la sensualitat no era el que donava el to a les nostres relacions, sinó una altra cosa, una mena de complicitat cruel en la fatiga de les comèdies, la fatiga de les paraules, la fatiga, ras i curt.

(Pàg. 109)
Era molt jove, molt vulnerable, molt bo, aquest home que m’havia proposat una aventura sense futur i sense sentimentalisme. Era honest.

(Pàg. 114)
Potser la felicitat, entre persones com jo, no és sinó una mena d’absència, absència de preocupacions, absència confiada. Ara conec bé aquesta absència (...).

(Pàg. 125)
Mai no havia hagut de retrobar París; l’havia descobert d’una vegada per totes. Em va sorprendre pel seu encant i per aquesta espècie de plaer que vaig tenir passejant pels carrers, encara animats, de l’estiu.

(Pàg. 144)
- ¿(...) Què faries si t’estimés de debò?
- Però si m’estimes de debò –va dir, amb els ulls tancats.
- Vull dir: si em fossis indispensable, si et volgués amb mi tota l’estona...?
- Estaria molt molest. Ni tan sols afalagat.
- I què em diries?
- Et diria: “Dominique, mmm... Dominique, perdona’m” (...).

(Pàg. 157)
Em vaig adonar que, decididament, no estava feta per ser la còmplice alegre d’un home casat. L’estimava. Caldria haver-hi pensat, si més no pensar que podia ser allò, l’amor: aquella obsessió, aquella insatisfacció dolorosa.

(Pàg. 161)
- (...) He estat molt feliç amb tu. Ja passarà, saps? Tot passa. Donaria qualsevol cosa per...
Va fer un gest d’impotència.
- Per estimar-me? –vaig dir.
- Sí.
La seva galta era suau, càlida per les meves llàgrimes (...).

::: Què en penso...
Un cert somriure - segona novel·la escrita per Françoise Sagan amb 21 anys-, agafa el tema de l’amor irreflexiu, passional, arrauxat i l’explica des del punt de vista femení a partir de la reflexió interior i d'un component emocional però també força desinhibit.

És una lectura ràpida per una història de tempo lent.  A primer cop d’ull pot semblar una lectura banal per alguns, o massa rosa per els altres. En tot cas, en passar pàgines t’adones que t’enfrontes a un retrat psicològic detalladíssim i molt emotiu que fa qüestionar moltes coses (imagineu-vos als anys 50 del segle passat quan es va escriure).

De fet aquest és el mèrit principal de la Sagan: escriure sobre la vida, sobre l’amor, d’una forma directe i gairebé descarada. Rebutjant tabús i esquivant hipocresies. La Sagan, com un Peter Pan, ho aconsegueix amb el frescor de la seva edat i amb un esperit franc, però a la vegada també amb la serietat amb que aborda la seva escriptura.

D'aquesta manera la prosa de la Sagan és austera i senzilla. En cap moment pretén assolir cap mena de sofisticació o d’elegància. Podríem dir-ne -permeute-me la llicència- que és una escriptura econòmica, estalviadora, continguda. Amb tot és una prosa força singular degut a la intensitat que sap imprimir a una història –segurament- força banal.

Les descripcions físiques de llocs, objectes o persones són minses i irrellevants. Els diàlegs els justos i necessaris per fer avançar la història. És el punt de vista en primera persona el que fa assolir a la narració una vivesa sorprenent.  Converteix el lector en un voyeur. En un testimoni mut de la idiosincràsia de la protagonista, del que pensa, del que sent, del que l’angoixa, o del que desitja.

Com un quadern de bitàcola introspectiu, a Un cert somriure coneixem de primera ma sentiments, decepcions, contradiccions i esperances d’una jove narradora desitjosa d’experiències i de ganes de viure. Però també conscient de la possibilitat del fracàs.

I tots aquests elements diversos confereixen a aquesta prosa -que hem titllat de sòbria-, un lirisme enlluernador i emocionant que contrasta de forma brutal amb el missatge –el conflicte interior, el patiment- que ens transmet la protagonista.

Amb tot, no hi ha judici, no hi ha cap requesta moral. Aquesta es deixa en mans del lector. Que sigui ell qui jutgi, si és que té dret a fer-ho. Aquest és un altre dels trets moderns que diferencien a la Françoise Sagan. Les coses es prenen tal com passen. Són el resultat d’una exploració; s’accepten. Madurar significa justament això. 

Si un cas només –“nomes”- hi ha certa recança en la caracterització dels personatges masculins.  Un, el jove promès, dibuixat com un cagamandúrries possessiu i pusil·lànime. L’altre, l’amant madur, dibuixat com un home interessat només per les seves necessitats i despreocupat del mal que pugui provocar als altres.

En definitiva, Un cert somriure és una història vella explicada d’una manera innovadora (moderna pel 1953, quan es va publicar) i que avui segueix fent vibrar al lector que cerca en la prosa àgil de la Françoise Sagan, la capacitat de retratar d’una manera molt acurada i única el sentiment i l'emoció. 

Un cert somriure és doncs, un retall de vida -sempre fresca, excitant, nerviosa, però amb un deix amarg- transformat en literatura. Bet aquí el principal mèrit de la Sagan. El de plasmar negre sobre blanc amb una sinceritat i franquesa espatarrant el que és la vida, l’amor, l’amistat, però també el desencant i la traïció.

::: Altres n'han dit...
Lecturas de Undine, Sopa de libros, Núvol (T. Costa-Gramunt), Fantasticmag.

 ::: Enllaços:
Françoise Sagan, l'escriptora revolucionària, fons i forma.