Vulcano - Max Besora
"(...) No som res més que la projecció del que vam ser una vegada. Cossos oblidats, llançats aqui per una mà invisible, en aquest poble, sota la pluja, esperant alguna cosa, absolutament bojos i rabiosos."
Besora, Max. Vulcano.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2021 (4a. ed.)
Col·lecció Cicuta, 23
Il·lustracions de Nino Cabero.
::: Què en diu la contraportada...
Sant Pancraci del Paradís trontolla a la falda de Vulcano i és evacuat. Un home de ment al·lucinada, elegant com un vampir i amb aires d’Errol Flynn, contempla la destrucció del poble al mateix temps que atura el tempo de la seva ànima en plena rebel·lió quasi extàtica. El deliri, la solitud, el fatalisme, l’humor, el desamor, el caos i una difusa esperança de redempció l’acompanyen en un viatge sense retorn cap a l’infern. En un món on el temps s’atura sota tota mena d’atacs —reals o imaginaris— el protagonista improvisa una vida nova, una calma estranya. En un desvari de lava que retrona amb xispa i estil s’aproxima a la tragèdia que neix dins seu.
A cavall de la literatura irada i escandalosa d’Osvaldo Lamborghini i la poètica inconformista d’El diari d’un boig de Lu Xun, la literatura de Max Besora resulta pertorbadora: una batalla sense treva entre la raó i la follia, entre la paraula i el caos. Una aproximació inquietant a la fi del llenguatge.
Quan es compleixen deu anys de la primera erupció de VULCANO, aquesta edició definitiva, i il·lustrada, celebra un ball de paraules on fer esclatar un moviment constant al servei de la imaginació comme il faut. Ni molt més ni molt menys. Un llegat caníbal. Lava mental. Un volcà literari.
::: Com comença...
ESTAT D’EMERGÈNCIA
ES RECOMANA EVACUAR
SANT PANCRACI DEL PARADÍS
... IMMEDIATAMENT!
Tot això comença acabant-se. Eren al voltant de les... –bah, què importa l’hora en aquest lloc-, quan uns bombers penjaven aquest cartell a l’entrada del poble.
::: Moments...
(Pàg. 14)
S’ha de reinventar la paciència. El temps passa massa lentament a Sant Pancraci del Paradís. Els rellotges s’han aturat en la inaudita hora pancraciana. Un la pot palmar d’avorriment en aquest poble, sabeu? El temps està aturat, tot està aturat, excepte dins el meu cervell, disseny industrial d’última generació rodolant a mil per hora. Allà dins, tot sempre va a mil per hora, com si m’hagués d’explotar d’un moment a l’altre el cony de cervell. Els batecs del cor repicant a la paret i aquesta pluja gloriàtica que cau a sobre el porxo . Fa setmanes que plou prò semblen més aviat dècades, el sol, la llum, records del futur.... el temps és dilata o s’escurça sengons l’estat d’ànim de cada u (...).
(Pàg. 15)
(Pàg. 27)
No espero res del futur, davant meu només hi veig un enorme femer, no espero res, ni res m’afecta, simplement sé positivament que seré salvat quan tot això voli pels aires amb un pet espectacular (...).
(Pàg. 30)
Quina mosca et va picar? Quins volcans se’t van encendre terrendins? No et minaré la moral, no t’explicaré patarres, prò mira que tristes poden acabar sent les coses quan es fan d’una manera tan barroera. Podries, podries, podries haver-ho planejat una mica més tot plegat, fer-ho amb més tacte, amb xispa i estil. Donar una mica la sensació que et sabia greu almenys, ser igual de deshonesta prò sense lluir cap màscara de mentides finalment barrades pel vent del nord. Cada futur planejat sempre se’m estavella conta una plantofada de realitat.
(Pàg. 33)
Alguna cosa fot pudor de mort. Ens han desconnectat els uns dels altres, solitud, pells torrades per impossibles astres solars que han explotat –amb una explosió, es clar fa milions d’anys. No som res més que la projecció del que vam ser una vegada. Cossos oblidats, llançats aqui per una mà invisible, en aquest poble, sota la pluja, esperant alguna cosa, absolutament bojos i rabiosos.
(Pàg. 37)
(...) l’amor és una bogeria! No. Retiro el que acabo de dir. Afirmo que l’amor s’hauria d’abolir! Només porta maldecors! No. Un moment, retir el que acabo d’afirmar. Quan un s’escolta massa a si mateix de sobte vénen ganes de no dir res més i callar per sempre.
(Pàg. 39)
Ningú sap, ningú pregunta, prò és evident que n’està a punt de passar alguna. Serà debritat això del volcà? Serà una misteriosa pesta tebesiana? Abocaments tòxics al riu Antuvi? Pudé una hecatombe nuclear? El món es desenfoca (...).
(Pàg. 41)
(Pàg. 58)
La Gran Onada s’ha ha emportat tot: cotxes de llauna, arbres de fusta, cabanyes de palla, persones de carn i ossos. S’ho ha emportat tot. Ja sol passar això: de tant en tant ve una onada i s’ho emporta tot. Ve una onada i s’emporta els dies feliços, ve una altra onada i la persona que estimaves desapareix, ve una onada i s’emporta les ganes d’anar al cine, ve una onada i s’emporta els teus pensaments molt lluny d’aquí. Hi ha moltes onades de diferents mides i maneres que constantment s’emporten tot de coses a tot arreu, així funciona.
(Pàg. 86)
A la ràdio sempre t’espanten de tot amb les seves notícies psicòtiques, t’horroritzen amb catàstrofes naturals, tsunamis, incendis, cadàvers calcinats i coses aixins, prò no en tenen ni idea de l’espectacle que s’ofereix aquí, mireu-me bé, tinc seient a primera fila , tinc seient a primera fila per veure l’espectacle des del meu balcó privilegiat o des de sota la taula coberta de sofre i cendra amb els ulls injectats de sang i puc canviar d’emissora fm quan em doni la gana si vull, tinc seient a primera fila per veure els focs d’artifici d’aquest prodigi de la naturalesa, aquesta força superior, hauríeu de tenir-me enveja desgraciats, ningú se sent tan sol i tan privilegiat com jo davant l’erupció. Enveja! Enveja!
(Pàg. 97)
(...) no estàs pas mort, oi? I doncs, perquè estàs tan trist? potser no li trobes sentit a res, sí deu ser això, deu ser que t’adones que la teva vida no val ni un duro i per això estàs tan trist, deu ser això, perquè ets jove i vas perdut com un gos sense amo i això et posa frenètic, catastròfic, antropomòrfic, geostròfic, estàs molt trist, què et passa? estàs molt trist, no t’agrada re del que fas i odies la gent en general i els amics en concret, també els odies, prò això és perquè estàs trist, acostuma a passae quan un està tris odia a tothom, ja sol passar això, estàs molt trist, els abstemis són la gent més trista del món, i què me’n dius dels morts? Els morts també semblen tristos sempre, tan blancs de cara i tan seriosos a ca la funerària, prò tu no estàs mort, tu no estàs pas mort, oi que no capderuc? ...oi?...oi?...oi!?
(Pàg. 102)
A vegades la realitat es filtra per entre els plecs de grassa del meu cervell. No sé qui ha inventat la literatura o la poesia prò si que sé qui ha inventat Vulcano. He estat jo, suposo. M’he inventat un poble i tot la patuleia que vivia a Sant Pancraci del Paradís: pixatinters, biliosos, paràsits, menopàusiques, hidròpics, fètids, inútils en massa, tota la gran tèrbola de masoquistes. Potser m’ho he inventat tot, totes les onades d’assassins de la intel·ligència palmant davant els meus ulls en tromba, matí i vespres, tot un poble ple de cadàvers i un protagonista de cabells despentinats i barba de tres dies que bàsicament és un suïcida en potència i que contínuament es pregunta a si mateix: qui sóc? Amb qui parlo, sisplau? Les típiques preguntes que l’ésser humà porta tota una existència preguntant-se i que no hi ha manera d’esbrinar, perquè el creador de totplegat està de vacances pagades.
(Pàg. 105)
(...) I si tot el que veus o experimentes no és sinó un somni, una presó abstracta? Després de vint minuts de contemplar civilitzacions cremant com teies més enllà de la carn d’olla de l’univers m’adono que la realitat és una simple projecció de la ment. Ni aquest volcà està aquí, ni la meva mà esquerra escriu aquestes línies, ni la donzella dels meus somnis existeix realment. Som una nota a peu de pàgina en la història de Sant Pancraci. Ningú va dir que fos fàcil imitar la realitat.
(Pàg. 115)
(Pàg. 122)
(...) No, no hi ha res a entendre. Parlo sol, ensopego, recupero l’aplom. Quanta tonteria...
(Pàg. 133)
(...) No decideixis encara el meu destí, oh Potència Total, si vols estimaré tots els déus, em faré el carnet de totes les religions, prò no em destrueixis, noncara, noncara. La meva fe és paquidèrmica, reciclable, quants déus hi ha si és que n’hi ha? Per què sempre (algú m’ho podria respondre?) aquest etern preguntar? Arrels que no arrelen , ulls que no ullem, col·lectivitats fantasmals perdudes en teoremes malalts. Estic perdut en el pur raonament sense snetit. I d’aquí no passo: oracle de la dualitat, d’allò que no sé si sóc, com si hagués malbaratat la vida sencera, que quasi, i si no, prefereixo fer-ho buscant una nova espiritualitat, noves línies de conducta per a una nova humanitat.
(Pàg. 143)
(Pàg. 147)
Potser no era tant bona idea quedar-me aquí fent costat al volcà, em sento sol. Les paraules desapareixen quan et sens sol, la veu desapareix quan no parles amb ningú (...).
::: Què en penso...
Vulcano és el graffity irrespectuós al mur del cànon literari, la pixaradeta emprenyadora a la soca de la norma lingüística, l’escopinada ressentida a la lògica narrativa que -sigui per bé, sigui per mal- sempre hem mamat. En definitiva, Vulcano sembla fruït de l’hora del “recreu” d’en Max Besora.
De fet Vulcano ofereix dues possibles lectures: la -diguem-ne- divertida, que intercala sàtira exagerada amb humor barroer, tot proposant un desenvolupament argumental a cavall del nihilisme, l’exhabrupte i la pose antisistema típica d’aquesta mena d’adultescència que tot ho infesta.
La segona lectura és la de l’artefacte pseudoacadèmic que estudia i posa a prova els mecanismes de la literatura outsider, de la literatura emprenyada. Aquesta és una lectura més tècnica, més de detall. Una lectura que posa al descobert que Besora recull múltiples influències i precedents i els materialitza al lloc oportú al moment just (que ja és molt, d’altra banda).
En tot cas, i alternant les dues lectures, la sensació que em queda de Vulcano és la d’avorriment. I no és un problema del meu esforç lector davant una tècnica disruptiva, ni davant una estructura fragmentària, ni de la interpretació d’un llenguatge sintàctica i ortogràficament desbordat. No.... el problema és més nuclear. El problema és la pròpia història (i la intecionalitat exemplificadora que hi ha al seu darrera).
Vulcano és una novel·la pessimista. La seva lectura també. Encara que de tant en tant, hom pot trobar frases, paràgrafs, moments i sensacions que, com aigua al desert, impel·leix al lector a continuar. Però és en va: talment un barruf. Quan més s’avança en la lectura de Vulcano, més t'emprenyes davat la pèrdua de temps que representa.
Què és Vulcano? Què hi pots trobar? (a banda de les il·lustracions de Nino Cabero en l'edició del 2021) Doncs escenes, moments, quadres existencials, sovint en forma d’interpel·lació directe, que reflecteixen diversitat d’emocions, sensacions, dèries, i fins i tot, al·lucinacions, tot amb un denominador comú: l’afartament vital, el rebuig a l’status quo contemporani.
Relat? Novel·la? Dietari? En tot cas, text anàrquic que potser és el concepte que millor defineix la proposta de Max Besora. Des d’aquesta literatura al marge de tot i de tothom, des d’aquesta balconada solipsista, l’autor es centra en les angunies interiors d’un personatge (una alteritat?) acabat.
El volcà és la catarsi que ho esborra tot. És el final absurd contra el món establert. L’ídol pagà i irreverent que es cobra el sacrifici de la voluntat i del voler ser. El The End del convencionalisme.
La repetició continuada, l’exageració, la puntuació heterodoxa, la primera persona, l’apel·lació constant al lector, l’ortografia subvertida -al servei d’un monòleg interior diarrèic, per moments senzill i bast, per moments delicat i complex-, construeixen la forma del relat, que recorda molt la literatura a les xarxes socials.
L’absurd, el surrealisme, la cruesa, .... també salpebren Vulcano igual que els ecos del Malcon Lowry de Sota el volcà, o de Dante i la seva Divina Comèdia.
En tot cas, Vulcano és aquell llibre que llegeixes quan la teva pila de pendents s’exhaureix i no tens més opcions. O el llibre que t'entra pels ulls (gran coberta) però, com una llepolia, es desfà a la primera de canvi.
I sí. Tot i que Vulcano pot haver representat una càrrega de profunditat en el panorama literari contemporani, no deixa de ser un exercici redundant, un divertimento intel·lectual malaguanyat. En definitiva, literatura minoritària per entusiastes del barrufet emprenyat.
::: Altres n'han dit...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada