El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba - Graham Greene

 



"No  és mai tard per escopir a Déu Totpoderós. Viu pels segles dels segles, amén. I ens ha transformat en el que som."





Greene, Graham. El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba.
Barcelona: Edicions 1984, 2018

Doctor Fischer of Geneve or the Bomb Party. Traducció de Josep Alemany.
Col·lecció Mirmanda, 166.



::: Què en diu la contraportada...
L’Alfred Jones, un vidu de més de cinquanta anys, s’enamora perdudament de la dolça Anna-Luise, una noia trenta anys més jove que ell que és la filla de l’excèntric doctor Fischer, l’home que organitza unes misterioses festes a la seva sumptuosa mansió dels afores de Ginebra. Però, realment, ¿qui és el doctor Fischer? ¿Per què odia els seus congèneres? ¿És perquè és ric, immensament ric, que tothom faria qualsevol cosa per assistir a les seves festes i seguir-li la veta?

El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba és una de les novel·les més intenses de Graham Greene, una obra peculiar en què l’amor i la passió es barregen amb la maldat i en què la comèdia negra es converteix en una sàtira fosca i cruel que retrata una societat corrompuda per la cobdícia en la qual els diners manen per sobre de tot i on qualsevol cosa, fins i tot les persones, té un preu.

::: Com comença...
Jo detestava el doctor Fischer més que a cap altre home de tots els que he conegut, així com estimava la seva filla més que a cap altra dona al món. 

::: Moments...
(Pàg. 15)
Dubto que puguem deixar d’estimar, però podem deixar d’estar enamorats amb la mateixa facilitat amb què superem l’admiració per un escriptor idolatrat durant la infantesa. 

(Pàg. 49)
“Tots els meus amics són rics, i els rics són els més avariciosos, perquè el seu orgull es basa en la quantitat de diners que acumulen. Amb els pobres sí que cal anar amb compte.”

(Pàg. 69)
- (...) trobo que la teologia és un joc intel·lectual molt divertit. Albert, Mrs. Montgomery s’ha acabat el porridge. Ja li pots treure el plat. ¿Què deia?
- Que Déu és cobejós.
- Ah, sí! Els creients i les ànimes sensibles diuen que cobeja el nostre amor. Si haig de jutjar pel món que, segons diuen, ha creat, m’inclino a pensar que Déu cobeja la nostra humiliació. ¿I com la pot satisfer, si és una cobejança infinita? El món esdevé cada vegada més desgraciat mentre Déu va collant el cargol sens fi. De tant en tant, però, ens envia alguns regals, així evita el suïcidi universal, que desbarataria els seus plans, i suavitat les humiliacions que ens imposa: càncer del recte, angina de pit, incontinència. Vostè per exemple, és pobre (...).

(Pàg. 72)
(...) la mort, com vaig al·legar més tard, anul·la les promeses. Les promeses es fan a les persones vives, i una persona morta no és la mateixa que hem conegut quan era viva.  Fins i tot l’amor canvia de contingut. Ja no és sinònim de felicitat, sinó que es transforma en un dolorós sentiment de pèrdua. 

(Pàg. 107)
Em van venir al cap unes frases del senyor Steiner sobre la mare de l’Anna-Luise: “Després de la seva mort, durant molts anys vaig buscar les seves faccions a la cara d’altres dones. Al final ho vaig deixar estar”. Les paraules més esfereïdores eren “durant molts anys”. Durant molts anys, vaig pensar... És possible aguantar durant molts anys?

(Pàg. 116)
- (...) Jo no tinc amics –va dir, repetint les paraules del seu criat Albert. I va afegir-: Aquella gent són coneguts. Tothom coneix algú o altre. És inevitable. No us penseu pas que aquella gent em desagrada. Ens desagraden els nostres iguals. A ells els menyspreo.

(Pàg. 117)
- (...) Li repeteixo perquè quedi ben clar: vostè no menysprea, sinó que odia. El menyspreu és el resultat d’una gran decepció. La majoria de la gent (i a vostè l’incloc en aquesta categoria) no és capaç d’una gran decepció. Des del principi no esperen gran cosa. Menysprear, Jones, és com tenir una ferida profunda i inguarible, és el començament de la mort.  I un s’ha de venjar de la ferida mentre hi és a temps (...). 

(Pàg. 119) 
- (...) Tot es redueix a una qüestió de diners, ¿oi, doctor Fischer? Ell no era prou ric per posar-li banyes.
- Els diners són un factor important, és veritat. Algunes persones estan disposades a morir pels diners. Això de morir per amor només passa a les novel·les. 

(Pàg. 142)
- (...) Li prometo que jugaré. Agafaré l’últim regal. Així, el divisionnaire tindrà més probabilitats.
- Quin home més talòs i avorrit! –va exclamar el doctor Fischer-. No és cap mèrit triar la mort quan un desitja morir (...). 

(Pàg. 152) 
- ¿(...) No creus que la teva acció arriba una mica tard?
- No  és mai tard per escopir a Déu Totpoderós. Viu pels segles dels segles, amén. I ens ha transformat en el que som.
- Potser ell sí, però no el doctor Fischer.
- Em va transformar en el que ara sóc (...). 

(Pàg. 155)
- (...) No he odiat mai tant un home.
- Tu l’odies i jo suposo que també. Però l’odi... no és important. No és contagiós. No s’encomana. Es pot odiar un home, i la cosa no passa d’aquí. Però quan es comença a menysprear com el doctor Fischer, s’acaba menyspreant a tothom (...)

( Pàg. 157)
La monotonia de la vida quotidiana ens ensopeix el cervell i ens esmorteeix el coratge.  D’altra banda, la desesperació s’aguditza tant, dia rere dia, que al final la mort queda desproveïda de tot sentit.  

::: Què en penso...
Novel·la de lectura àgil que podria passar per un entreteniment sense pretensions atenent el seu peculiar estil i argument però que, en canvi,amb la càrrega de fons temàtica que ofereix es converteix en una novel·la punyent i força crítica, digne de ser tinguda en compte.

El doctor Fischer de Ginebra és una novel·la que no atén a una elaboració tècnica ni formal sofisticada, ni a un desenvolupament extens dels personatges. El seu objectiu principal és una altre: posar en relleu la roïnesa de la naturalesa humana.

La història, relatada pel mateix protagonista es basa en dos conceptes: el de la pèrdua i el de la moral.

Sobre la pèrdua, durant tot el relat son diferents els personatges i les situacions que ho tracten: la pèrdua (amputació) d’una mà, la pèrdua (suïcidi) d’una mare, la pèrdua (accident) d’una amant, la pèrdua (per la cobdícia) de la dignitat personal i sobretot, la pèrdua (per l’egoisme) de l’amor paternofilial.

Però també és una història amb rerefons moral tot i que simplificat amb una pàtina d’humor negre que esquematitza les mancances i els defectes humans (humiliació, empatia, desesperació) gairebé fins a la paròdia.

Greene també carrega contra la religió: així, els seus personatges s’interroguen sobre la tinença o no 
d’ànima per argumentar els seus actes; fins i tot alguns opten per renegar de Déu.

La prosa ràpida i simple és prou efectiva per convertir la lectura en quelcom magnètic de manera que és molt probable que vulguis llegir-la d’una seguda. A més a més Greene s’ho fa venir bé per generar una mena d’intriga al voltant de la figura del doctor Fischer i les seves festes.

Una gran part del relat és destinat introduir els personatges i les motivacions que els mouen/caracteritzen. Aquí la novel·la és un veritable retrat –potser estereotipat però incisiu- del comportament i les passions humanes que a la vegada defineixen els personatges (de fet, arquetipus de  classe alta).

Aquests, de mica en mica, conflueixen en un clímax que és la pròpia festa de la Bomba. L’objectivitat que caracteritza la novel·la tot d’una desapareix. La narració de la festa, tot i ser la part més atractiva, també és la més grotesca i fabulosa. S’allunya de la credibilitat i opta per convertir-se en una caricatura.

De caràcter atemporal, El doctor Fischer de Ginebra és una novel·la atractiva que ofereix una lectura plaent, farcida d’ironia i sàtira, sobre els nostres comportaments i sobre els dimonis que els atien.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli