El Número U - John Dos Passos

 

"No vull continuar; només tinc ganes d’anar-me’n cap a l’estació, agafar un tren i fotre el camp (...). 

Dos Passos, John. El Número U.
Martorell: Adesiara Editorial, 2018

Number One.  Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció d’ací i d’allà, 65

::: Què en diu la contraportada...
En Homer T. Crawford és un polític populista sense escrúpols que, servint-se d’una oratòria abrandada i unes idees radicals i demagògiques, ha aconseguit el càrrec de senador i aspira a la presidència dels Estats Units. Els periodistes que l’afalaguen, els jutges venals que l’afavoreixen, les emissores de ràdio que li retransmeten els discursos, els homes de palla que li fan la feina bruta i un estol de mercenaris de la política moguts per l’ambició personal ens mostren cruament, en aquesta gran novel·la, les interioritats més infectes del sistema. I és que la democràcia, quan està corrompuda fins al moll de l’os, ahir com avui, crea monstres perillosos.

::: Com comença...
Quan busques el poble, sempre acabes trobant una persona, una persona treballadora, potser un home sol enfilat en una arada de discos vella cridant a plens pulmons un tir de mules indòcils (...)

::: Moments...
(Pàg. 28)
- (...) La gent normal i corrent són éssers tossuts i estrets de mires, amb cervells envoltats de filferro espinós; però d’on som vostè i jo, senyor James, que els setciències de la premsa d’aquí a la costa est ens diuen la regió bíblica, la majoria de la població s’ha fet totes les tanques i barreres que té al cap a partir de la Bíblia. Mentre anava amunt i avall vaig descobrir que la manera més fàcil de guanyar-nos la gent era citant-los les Escriptures (...).

(Pàg. 36)
- (...) Una cosa que encara no m’ha explicat, senyor Crawford, és com va entrar en política –va dir l’Ed.
- No em tractis de vostè. No hi he entrat mai, en política; més aviat m’hi he barallat sempre (...).

(Pàg. 47)
Quan es busca el poble, s’acaba trobant potser un mecànic de mitjana edat que canvia un coixinet al fons d’un taller de parets de ciment (mentre a fora a la carretera tot és estrèpit i remor de grans camions i un brunzir de cotxes que hi passen rabent, i a dintre la ràdio està tot el dia xerrant, entabanant, anunciant, fent veus angelicals amb música d’orgue, cantant amb tendresa, cantant amb passió, remugant, dient bestieses, mussitant secrets, fent pronòstics de futur, acusant, alliçonant, exhortant: tal com li entra per una orella li surt per l’altra) (...).

(Pàg. 100)
- (...) estem fent la campanya més espectacular que s’ha vist des de fa anys, i tot aquest esforç que fem perquè sigui una cosa pintoresca és perquè vosaltres tingueu de què escriure (...). 

(Pàg. 103)
- (...) Ni el dimoni a l’infern no es frega les mans amb la satisfacció malsana amb que ho fan ells. Doncs que vagin fent; que se les freguin ara que poden. Els vots els tenim nosaltres; ells només tenen els diners, els diaris i les grans suites dels millors hotels. En aquestes primàries en Galbraith ho té fumut.
- Fixa’t com se’ls guanya. En pots fer un reportatge collonut, nano –va dir en Tyler a l’orella de l’Ed-. Fins després. 

(Pàg. 120)
- (...) La mare que et va parir, Jackie! ¿D’això en dius una desfilada de torxes? He comptat deu bengales. ¿Que no et vaig dir que no miressis els diners? ¿Que o et vaig donar mil dòlars? Un acte així no serveix per a res; una multitud no és una multitud si la policia no ha de demanar reforços.

(Pàg. 158)
Mentre esperava li va sobrevenir una glopada de tristesa tan real com un atac de nàusea. Negra i amarga, va anar escampant-se-li per dintre fins a envair-lo del tot com un tinter vessat sobre un full de paper assecant.  A través de la doble porta de vidre de la cabina e sva quedar contemplant l’animació de la gent mudada del menjador –homes amb pantalons i jaqueta esport que fumaven puros, dones ufanoses amb vestit de volants i barret extremat, noies atractives amb vestit llarg de nit, homes joves que havien sortit a divertir-se- i va sentir com si entre ells i els seus ulls s’interposés un núvol de  fum acre. Més enllà del camp de visió, aquella foscor de malson s’espessia com si estigués a punt d’inundar-lo. Era la coneguda sensació que l’assaltava quan tenia un malson just abans de deixar anar el crit salvador: “Si no bec em tornaré boig” (...).

(Pàg 174)
- (...) El trobes interessant, el congrés Ed? –va demanar a l’Ed James, encara mirant-lo pel mirall.
- Un altra dia convida’m a les eliminatòries de la lliga de beisbol. Tenim guanyada tant una cosa com l’altra, però un partit de beisbol és molt més entretingut (...). 

(Pàg. 185)
- La gent intel·ligent a qui li sobre el temps sempre ha sabut dir-nos què té la societat de dolent, però no el que cal fer per millorar-la. M’he passat nits senceres en blanc pensant-hi, i he arribat a la conclusió que si cullen tan poques patates i tan petites per patatera és perquè dirigeixen la seva mirada erudita cap a la societat des de fora; no són mai al mig, allà on el comú de la gent lluita diàriament per sobreviure (...)  Qui reformarà la societat seran els polítics que toquin de peus a terra i en segueixin el progrés dia a dia. Si vols tenir una bona collita de blat de moro, lloga un parcer que en sàpiga, no un botànic especialista en criptogàmia. 

(Pàg. 195)
Va pensar que estaria bé que als diaris vespertins hi hagués una secció d’anuncis d’intercanvi de vides. Va començar a imaginar-se el seu currículum: polític mercenari, exalcohòlic madur amb una petita llaga d’estómac... Va fer una ganyota; allò era massa trist. 

(Pàg. 200) 
- (...)Necessitava treure-m’ho de dintre, Sue Ann. No vull continuar; només tinc ganes d’anar-me’n cap a l’estació, agafar un tren i fotre el camp (...). 

::: Què en penso...
El Número U és una d’aquelles novel·les que, amb una mínima presència a Internet i escàs ressò a les xarxes socials, -tot i ser escrita a mitjans del segle XX-, es reivindica com a novel·la vigent avui en dia en assimilar la figura del polític professional a la d’un oportunista.

Avui però, s’imposa l’audiovisual. The West Wing, Borgen o House of Cards s’emporten l’atenció llunys de la literatura.  Però saben els seus espectadors que aquestes sèries deuen molt a la novel·la de John Dos Passos?

Sobta que no sigui una novel·la més coneguda, més criticada, més parlada, més recomanada. En tot cas, crec que aquest absència (no només en la literosfera catalana) retrata molt bé el criteri lector que tenim. 

I és que El Número U és una novel·la que, malgrat ser escrita fa més de 70 anys, ofereix un retrat molt complet i detallat d’un model de polític populista que, desgraciadament, avui en dia s’ha imposat.

El d’aquell polític que avantposa les seves necessitats o les del seu partit polític als ideals que diu defensar. El d’aquell gestor de segona divisió que forja una xarxa propagandística al seu voltant per encobrir els seus propòsits veritables. En definitiva, el sacrifici de la ideologia i la normalització de la hipocresia.

És cert que la novel·la costa d’arrancar. Dos Passos tria descriure el gran home des del punt de vista del seu secretari personal. Aquest però, se’ns presenta dins d’una boirina d’alcohol (que s’allarga per tota la novel·la) i de degradació.

Així, el primer capítol, ens presenta uns personatges una mica desconcertants i al lector li costa de fer-se a la idea del rol d’aquests. Però l’atenció ràpidament es canalitza i la història al voltant d’aquests dos personatges es torna trepidant.

Dos Passos ho fa amb una estructura de cinc capítols que fixen cinc moments en el desenvolupament, auge i caiguda d’una carrera política. Mentre el líder polític (el Número U) va creixent en popularitat, el secretari (el narrador) va veient qüestionats els propis principis i les motivacions, enmig d’actuacions cada cop menys ètiques per part de la seva pròpia gent.

La novel·la desplega un fons força crític. L’autor és molt hàbil retratant el pragmatisme americà que, si bé en un principi, serveix per posar en marxa els projectes, aquest poc a poc es va corrompent i acaba en un escenari de corrupteles.

Autor i novel·la critiquen no només l’egoisme humà, també el sistema socio-polític (en aquest cas el sistema americà) que ho permet: donacions, regals, favors empresarials,...

Tampoc descuida la part més humana, amb la introducció de l'esposa del Número U, personatge que fa d'enllaç entre els dos rols masculins de la novel·la. Aquesta, com altres personatges, acaba sent combustible de la maquinària política encapçalada pel seu marit qui, defensor del matrimoni de dia, va saltant de llit a llit durant la nit. 

A nivell estilístic, i com ja havia fet en novel·les precedents, Dos Passos va més enllà del relat clàssic i introdueix petits fragments que fan de contrapunt a la prosa novel·lística.

Així, retalls de premsa o converses telefòniques de les que no tenim accés a les rèpliques de l’interlocutor, actuen com a contrapunt en la trama. De la mateixa manera, cada capítol està precedit per un petit text que entenc com a fragment d’un o de diferents discursos que el Número U dona en el seu periple pel sud dels EUA.

En resum, Dos Passos ens proposa un viatge al voltant de la demagògia i ens ofereix una  radiografia incisiva de la maquinaria política i de les escombraries que aquesta deixa al seu pas.

Del tot recomanable. 

::: Altres n'han dit...
Alíbrate, Kirkus Review, Sens Critique.

::: Enllaços:
John Dos Passos, fill d'una generació perduda, Huey Long, qualsevol semblança...