L'ofici - Serguei Dovlàtov

"(...) Per desgràcia, la nostra vida s’escriu sense esborranys. No és pot reescriure, no se’n poden guixar línies soltes. Serà impossible corregir-ne les errates."

Dovlàtov, Serguei. L’ofici.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2018

Ремесло. Traducció de Miquel Cabal.
Col·lecció La intrusa, 22

::: Què en diu la contraportada...
L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlàtov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.

El llibre invisible és un retrat àcid i alhora ple de tendresa de la societat literària a Leningrad, d’una rica i diversa realitat cultural paral·lela. Amb el seu estil lacònic, ple de sarcasme, relata els seus esforços per trobar una escletxa al mur de la censura. Hi ha escenes d’una comicitat sorprenent, cartes farcides d’absurditat burocràtica i Dovlatov, fins i tot, s’atreveix a demanar explicacions al KGB.

El diari invisible és el procés d’adaptació de Dovlatov a la ciutat de Nova York. Uns amics l’enreden en l’aventura delirant de fundar un setmanari per a la comunitat russa dels Estats Units. Les dificultats de finançament, la competència i el xoc de personalitats aniran complicant les coses. Mentrestant mira de posar una mica d’ordre a la seva vida i millorar el seu anglès. Tot plegat, una història itinerant on mana la picaresca, l’acceptació estoica del destí i l’ambició literària.

::: Com comença...
Em poso a escriure amb inquietud. A qui han d’interessar les confidències d’un fracassat de la literatura? Què pot tenir d’instructiu, aquesta confessió?

::: Moments...
(Pàg. 14)
(...) tenim un dret inalienable.
El dret de publicar el que hem escrit. És a dir, el dret a la immortalitat o al fracàs.

(Pàg. 57)
Tenia una relació complexa amb els companys, me’ls estimava i els compadia. De molts, me’n fotia, és clar. De tant en tant feia alguna amistat decent, però sempre en fugia, paralitzat d’avorriments. És esnobisme, és clar, però només era capaç de parlar de literatura. Fins i tot les converses sobre dones se’m feien sempre insuportablement avorrides.

En relació amb els amics, em dominaven l’amor, el sarcasme i la compassió. En primer lloc, però, l’amor. 

(Pàg.93) 
- (...) aviam: què és el que et molesta? Que no et publiquin? Que potser el publicaven, a Jesucrist? A tu no et publiquen, però ets viu... No et publiquen! Ja pots comptar! Però  si tu a ells no els deixaries ni pujar a l’autobús! Ells, en canvi, es limiten a no publicar-te...

(Pàg. 93)
En general, m’he adonat que la decadència és mol tmés impetuosa que el progrés. A més a més, el progrés té límits. La decadència, en canvi, és il·limitada. 

(Pàg. 96)
(...) la ineptitud absoluta no és rendible. El talent aixeca sospites. La genialitat provoca el pànic. La moneda més valorada són les aptituds literàries moderades. 

(Pàg. 98)
Vaig quedar convençut que els principis d’una redacció són immutables. El sistema és el mateix a tot arreu. Hi ha gent que sap escriure. I hi ha gent feta per manar. Els que escriuen, guanyen poc. Somriuen més sovint. Beuen més. Paguen la pensió a l’exdona. En canvi, els que acaben ocupant la direcció generalment són correctors, mecanògrafes i delegats sindicals.

(Pàg. 102)
Funcionari és una paraula molt àmplia. Quan tens una ocupació oficial, esdevens una persona amb una funció. No és possible escapar-se més enllà dels límits que dicta aquesta funció sense provocar un escàndol destructiu. La funció t’esclafa. En benefici de la funció, les idees se’t distorsionen sense que te n’adonis. I ja no et pertanys. 

(Pàg. 109)
Ja els conec, jo, els nostres crítics intel·ligents i talentosos. Es passen onze mesos l’any ocupats amb la problemàtica de l’alternança consonàntica en l’obra de Rabindranath Tagore. Després els encarreguen la recensió d’un autor contemporani. I que no acaba de seguir el corrent oficial. I llavors els nostres crítics s’arremanguen. Mobilitzen tot el talent, tota la intel·ligència i tota l’objectivitat que tenen. Totes les seves pretensions frustrades. I des d’aquest cim es llancen contra la presa com falcons afamats. 

(Pàg. 109)
El bo del vell mossèn! després de separar-nos, el vam veure alçant el vol per damunt del llac com una ratapinyada. Estava tan absort amb els seus pensaments que ni s’adonava del miracle. En veure’s els baixos de la sotana molls, li va estranyar. 

(Pàg. 118) 
El temps, multiplicat per la distància, fa miracles.

Fa cinc anys que em passejo de cap per avall. I encara no m’hi he acostumat. Perquè no és que hàgim canviat l’estructura social. Ni la geografia i el clima. Ni l’economia, la cultura i la llengua. I encara menys la nostra naturalesa. La gent només canvia unes penes per unes altres, i s’ha acabat. 

(Pàg. 125)
Per alguna raó, les dones trobaven feina més fàcilment. Pot ser que tinguessin un sentit d ela responsabilitat més marcat? O és que a nosaltres ens refrenava la càrrega de l’intel•lecte? No ho sé...

(Pàg. 133) 
Nova York és un camaleó. L’ample somriure de la seva fesomia es transforma amb facilitat en una ganyota de desdeny. Nova York és distesament serena i mortalment perillosa. Esbatanadament generosa i malaltissament gasiva.  Disposada a fer-te tota mena de favors, però capaç també d’arruïnar-te sense dubtar ni un instants. 

Té una arquitectura que recorda una pila de joguines. És un malson tan gran, que assoleix una certa harmonia.

Té una estètica que es correspon amb un accident ferroviari. Trepitja les lleis de la geometria escolar. E s burla de la gravetat terrestre. Refresca el record de les obres de pintors cubistes de tercera fila. 

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir. 

No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.

Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar (...). 

(Pàg. 134) 
Em fa l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i la definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna. 

(Pàg. 140)
A Rússia hi havia un censor. Hi havia una finestreta on et pagaven un sou regularment. Hi havia una Direcció que donava les directrius a seguir. Només et quedava escriure. I, a més a més, per endavant ja sabies què.

Però i aquí?

(Pàg. 161) 
Nosaltres volíem editar un diari independent i democràtic. És a dir, volíem participar en la vida cultural. Il·lustrar els nostres angoixats compatriotes. Publicitar l’art seriós. Lluitar per la puresa de la llengua russa. I, com sempre hi afegí l’Erik Baskin, explicar al món la veritat sobre el totalitarisme.

I de sobte ens tractaven d’aquella manera.

Més endavant ens convenceríem que Amèrica no és el paradís. I això havia de ser el nostre principal descobriment. Ens convenceríem que la llibertat és tan procliu al bé com a mal. Sota els seus rajos floreixen igual de ràpid els gladiols que la marihuana. Tot això ho sabríem més endavant. 

(Pàg. 162)
Ens imaginàvem la llibertat com un paradís. Una barrejadissa vertiginosa de carn de bona qualitat, literatura prohibida, discos de Coltrane i revolució sexual.

I de cop i volta, repeteixo, ens tractaven d’aquella manera tan estranya...

(Pàg. 166)
Amb els quatre vodkes dobles següents vaig abordar el tema de la solitud. Un tema inexhaurible, com és ben sabut. D’una altra cosa no, però de solitud no me’n falta mai. Els diners, posem per cas, de seguida se m’acaben. La solitud, mai...

(Pàg. 168)
Podria semblar que la llibertat d’opinió és una conquesta enorme de la democràcia. Visca la llibertat d’opinió! Amb una petita reserva: només per a aquells amb qui comparteixo l’opinió.

(Pàg. 177) 
Per desgràcia, la nostra vida s’escriu sense esborranys. No és pot reescriure, no se’n poden guixar línies soltes. Serà impossible corregir-ne les errates.

(Pàg. 186)
(...) la democràcia és una gran força, però també és un pes molt feixuc.

(Pàg. 193)
La pàtria som nosaltres. Les primeres joguines. Les jaquetes recosides dels germans grans. Els entrepans embolicats amb diari. Les nenes amb faldilles austeres de color marró. La xavalla de la butxaca del pare. Els exàmens, les xuletes. Versos absurds i horribles. Pensaments de suïcidi. Un got de vi sota l’escala. La picadura d e l’exèrcit. Una filla, les manyoples, els leotards, el taló guerxo de la bota minúscula... Unes línies subratllades de gairell. Manuscrits, policia, l’oficina de visalts. Tot el que hem passat és la pàtria. 

(Pàg. 196)
El terrorisme polític sempre es fonamenta en una idea potent. L’autodeterminació nacional, posem per cas. La igualtat social. El benestar universal.

Aquestes idees en si mateixes són dignes, fins i tot nobles.

Però són les formes monstruoses de portar-les a la pràctica el que provoca un rebuig incontestable.

(Pàg. 201)
Em temo que molts de vosaltres acabareu sent escriptors de nivell mitjà. No us ha de fer por. Només els mediocres tenen por de la franja mitjana. El més habitual és que les coses més importants acabin passant just en aquesta franja...

(Pàg. 208)
El fum de les reixetes del carrer s’alçava cap al cel. Dels sex-shops en sortia olor de caramel. Innumerables radiocassets omplien l’aire amb sons rítmics de jazz.

Caminava entre crits i remors. Formava part de la multitud, però igualment m’hi sentia estrany. Pot ser que tothom experimentés una cosa semblant? Pot ser que aquest sigui el principal secret dels Estats Units? La capacitat que té cadascú de ser un entre molts? I, amb tot, conservar el que només ell valora?

::: Què en penso...
Més enllà de l’habitual escepticisme, ironia i cert punt de sornegueria biogràfica que salpebre l’obra de Serguei Dovlàtov, L’ofici crec que destaca bàsicament pel component intimista amb que l’autor lligar les vivències relatades.

I és que Dovlàtov ens ofereix un retrat lúcid i gens maniqueista de dos moments clau en la seva vida i també en la seva trajectòria com a escriptor. Escrits de manera separada en el temps, aquestes parts fan referència al boicot i censura que l’estat rus li feu com a escriptor i a l’exili als EUA on intentà desenvolupar una carrera literària i periodística amb més o menys fortuna inicial.

Tot i que les dues parts es recullen en un mateix volum, ambdues són filles de diferents moments temporals amb circumstàncies i contextos (socials, emocionals, econòmics) molt diferents. Així, tot el referit a la seva pugna amb la vigilància i censura soviètica està tractat fonamentalment des d’un punt de vista individual; el focus de la narració es limita a seguir l’odissea de l’autor en un mar de burocràcia, de control i de sospita continuada. En canvi, l’empresa d’un diari rus als Estats Unit, té un punt més coral. El paper protagonista ja no és focalitza exclusivament en l’autor; l’assumeix la col·lectivitat de personatges (i les seves circumstàncies) que l’acompanyen en la posada en marxa de la iniciativa periodística.

I entre part i part, talment com una salsa deliciosa i provocadora, les micro-històries, anècdotes o directament pensaments (Dovlàtov no es mossega la llengua) que, anomenats “Solos per a Underwood”, lliguen tot el volum com un plat rodó, complet i amb una personalitat pròpia.

Una personalitat també lligada a l’estil característic de la prosa de Dovlàtov que, sens dubte, gaudeix de la frescor de l’oralitat. Estem parlant d’una escriptura funcional, potser lacònica -però en qualsevol cas, gens burda ni simple-, que s’ emmarca en una estructura fluida tot combinant la literalitat de textos oficials (requeriments), personals (correspondència) i periodístics (fragments d’articles).

Una narrativa objectivament realista que, conjuntament amb un rerefons tragicòmic,  ofereix uns resultats de marcat to clarobscur –passant per tota la gamma de grisos que us pugueu imaginar entre pessimisme i esperança -  que caracteritzen a l’autor com un franctirador molt efectiu.

Els seus objectius?  la burocràcia i la censura, però també el capitalisme i la lliure competència.
O potser la pàtria i la idea falsa que tenim de pàtria. O potser també, l’escriptura i el delit per escriure.

En definitiva, un cronista de l’exili, un col·leccionista de moments, un orfebre de l’anècdota i l’absurditat humana.  

::: Altres n'han dit...
Bibarnabloc (Tylen Durden), Els llibres del Senyor Dolent, Un libro al día (Juan G.B.), Cuentos pendientes, Eslavia (N.Campos), Libros... ¿y por qué no?, Otra parte (M. Crespo), Letras Libres (Marta R.).

::: Enllaços:
Serguei Dovlàtov, perfil i context, l'encant del realisme brut.

::: Llegeix-lo:
Rus (html)