El quadern de Noah - Nicholas Sparks

 


"Els nostres dies eren perduts, i també ho estava ella. I egoistament, també ho estava jo."









Sparks, Nicholas. El quadern de Noah.
Barcelona: Edicions 62, 1999

The notebook. Traducció de Jordi Arbonés Montull | Isabel Villaverde Acinas
Col.lecció Butxaca, 25


::: Què en diu la contraportada...
El quadern de Noah és un llibre, tendre i dolorós, sobre la força perdurable de l’amor. Ambientada en els anys austers de la segona postguerra, la novel·la comença amb la historia de Noah Clahoum, que torna a la hisenda familiar per restaurar-la en la seva antiga esplendor. El temps transcorregut no ha aconseguit esborrar el record d’Allie, la jove amb qui va passar un estiu catorze anys enrere. Com un puzle dins un altre puzle, la historia de Noah i Allie es desplega en una trama intensa, en la qual les apostes vitals són vertiginoses. El resultat és un relat commovedor de l’amor en la seva completa nuditat.

 ::: Com comença...
Qui sóc jo? I com, em demano, acabarà aquesta història?
El sol ha sortit, i jo sec al costat de la finestra que està entelada amb l’alè d’una vida que ha desaparegut. 

::: Moments...
(Pàg. 10)
No sóc res especial; d’això n’estic segur. Sóc un home corrent amb idees corrents i he menat una vida corrent. No m’han aixecat cap monument, i el meu nom no trigarà a ser oblidat; però he estimat una altra persona amb tot el meu cor i la meva ànima i, per a mi, això sempre ha estat més que suficient. 

(Pàg. 20)
Talment com a moltes ciutats del sud, la gent que vivia allí no canviava mai: tan sols es feien una mica més vells.

(Pàg. 23)
Quan ella va marxar al cap de tes setmanes, se’n va endur una part d’ell i la resta de l’estiu.

(Pàg. 92)
La poesia, pensà, no era per ser analitzada; la seva funció consistia a inspirar sense fer raonaments, establir contacte sense comprendre.

(Pàg. 125)
Superficialment, era un xicot del camp, retornat de la guerra, i segurament ell mateix es veia amb aquest aspecte. Això no obstant, tenia alguna cosa més. Potser era la poesia el que el tornava diferent, o potser eren els valors que el seu pare li havia inculcat, metre creixia. Fos com fos, semblava assaborir la vida molt més plenament que no pas les altres persones, i era allò el que en un primer moment havia constituït el seu atractiu més gran.

(Pàg. 130)
Qui coneixia ella a Raleigh que s’hagués dedicat a reparar una casa? O a llegir Whitman o Eliot, descobrint imatges en la ment, idees de l’esperit? O a contemplar l’alba des de la proa d’una canoa? Aquestes no eren pas les coses que mobilitzaven la societat, però en canvi ella considerava que no havien de ser tractades com a insignificants, car eren les que feien que la vida valgués la pena de ser viscuda. 

(Pàg. 131)
(...) si bé no descriuria la seva com una relació apassionada, feia molt de temps que s’havia convençut a si mateixa que aquest no era un requisit indispensable, ni tan sols en el quas de la persona amb la qual pensava casar-se. La passió s’esvairia amb el temps, i el seu lloc seria ocupat per d’altres coses, com ara la companyonia i la compatibilitat de caràcters. 

(Pàg. 155)
(...) va enfonsar la cara al clot del seu coll i el va sentir fondament dintre d’ella, va sentir la seva potència i la seva tendresa, va sentir el múscul i l’ànima. 

(Pàg. 186)
La poesia aporta una gran bellesa a la vida, però també una gran tristesa, i no estic segur que sigui un canvi just per a una persona de la meva edat. L’home hauria de gaudir d’altres coses si pogués; hauria de passar els seus dies finals al sol. Els meus, els passaré al costat d’un llum per llegir. 

(Pàg. 194)
En el silenci, miro cap a la finestra i veig que ha parat de ploure. Els raigs del sol comencen a filtrar-se dins l’estança. Ella pregunta:
- Ho vas escriure tu?
- No; va ser Walt Whitman.
- Qui?
- Un amant de les paraules, un modelador d’idees (...).

(Pàg. 195)
I així van anar passant els anys. Nosaltres fèiem la nostra vida, treballant, pintant, criant els fills, estimant-nos. Veig fotografies de les festes de Nadal, d’excursions familiars, de les cerimònies de graduació i dels casaments. Veig néts i cares felices. Veig fotos de nosaltres, amb els cabells blancs, les arrugues més fondes. Una vida que sembla ben típica, però també ben extraordinària. 

(Pàg. 198)
(...) mentre li començaven a caure les llàgrimes, el món va deixar de donar voltes:... mal d’Alzheimer...
És una malaltia àrida, tan buida i mancada de vida com un desert. És un lladre de cors, d’ànimes i de memòries. No sabia què dir-li (...). 

(Pàg. 203)
(...) quan penso en tu i en la vida que hem compartit hi ha infinitat de coses per recordar. Tota una vida de records. Però com expressar-los amb paraules? No sé si en sóc capaç (...).

(Pàg. 210)
El silenci és pur. El silenci és sagrat. Uneix la gent, perquè només aquells qui se senten a gust poden estar sense parlar. 

(Pàg. 212) 
Ella es quedava mirant de fit a fit retrats de fills oblidats, empomava pinzells que no li inspiraven res i llegia cartes d’amor que no li inspiraven cap alegria. S’anava debilitant amb el pas de les hores, posant-se cada vegada més pàl·lida, esdevenia més amargada i acabava la jornada pitjor que quan començava. Els nostres dies eren perduts, i també ho estava ella. I egoistament, també ho estava jo. 

(Pàg. 223)
(...) encara podem posseir l’amor, però sé que aquest vespre la campana ha tocat a mors. El sol fa temps que s’ha post: el lladre està a punt d’arribar, i no puc fer res per evitar-ho.  Per això la miro de fit a fit i espero, i visc tota una vida en aquells darrers moments restants. 

::: Què n'opino...
En consultar l’oracle d’Internet  un servidor constata la gran controvèrsia que genera entre els qui l’han llegit. Per uns és una novel·la tendra i romàntica amb la que se senten identificats -tot projectant els seus propis anhels i desitjos-. Per altres no és més que una sobredosi de sucre, escrita sense cap mena de mirament literari, amb uns personatges plans i amb una trama del tot irreal i vergonyantment simplista. 

Bé, un cop llegida constato que una gran part de la novel·la respon a la descripció de novel•la rosa, senzilla i embafadora. Però també detecto uns passatges - l’inici i el final de la novel•la- que, tot i formar part de la trama principal, conformen una història per sí mateixos; una història molt més valuosa, tant a nivell emotiu, com humà. Però també, fins i tot, a nivell literari, doncs és molt més creïble.  És la part que, tot i ser més curta i amb menys pes, crec que és la més essencial i la que s’escapa de la definició estrictament romàntica de la novel·la.  I és que és la part que toca l’os del drama –en forma de malaltia però també en el pas del temps i l’envelliment-. És, doncs, la part més realista de tota la novel·la.  I sí,  és en aquests fragments on un servidor ha gaudit de veritat de la lectura. 

Com explicar-ho?  Diguem-ne que és una història d’amor basada en diferents punts de vista (el narrador, els protagonistes, les cartes que s’escriuen) que un cop assolit el clímax romàntic pateix un fort canvi de ritme, gairebé una revolució. 

O ras i curt; diguem-ne que són dues novel·les en una.  Novel·les –històries si voleu- que s’interrelacionen i apuntalen entre elles amb una elaborada estructura de flashbacks i literatura epistolar, compartint personatges però diferint en la cronologia,  donant lloc a una estructura narrativa interessant i diferent del relat clàssic. 

Però malgrat aquesta aposta estructural i malgrat la subtrama dramàtica –que no em cansaré de titllar de molt millor que la trama passional principal-, l’escriptura del Nicholas Sparks –per la seva simplicitat, per la seva manca de caràcter o per –fins i tot- la seva innocent banalitat- no passarà a la història de la literatura per la seva qualitat artística. Segurament només ho farà com a producte rendible de la indústria de l’entreteniment.

I és que la novel·la  fa gala de tots els clixés de la literatura rosa. Tant és així que, fins a cert punt, i pel que respecte a la part del romanç passional de la novel·la, el lector és capaç d’anticipar fil per randa tot el que ha de passar entre els personatges. És doncs predictible i gens sorprenent. Però és que també hi ha el problema de la credibilitat: l’autor proposa caracteritzar al protagonista com a l’home ideal -heroi de guerra, poeta, amant fidel, treballador, apassionat, artesà, senzill d’esperit i honest-. Un perfil del tot increïble. En canvi, la dona hi apareix o bé directament com a manipuladora (la mare de l’Allie en impedir la relació amorosa dels protagonistes) o bé com a personatge dèbil i pusil·lànime (la pròpia Allie, la protagonista femenina, acatant la voluntat familiar i volant d'un home a l'altre). 

I res més... quedem-nos amb el millor. De fet és això. El retrat d’una passió i d’un amor encès, de les decisions que forgen una vida, de les renúncies que la determinen. Però també és l’observació del pas del temps i de l’adveniment de la vellesa. I amb aquesta, de les malalties. I és una novel·la de com l’Alzheimer és converteix en un forat negre que tot ho engoleix: al malalt  però també als seus acompanyants; a l’individu però també a la família; al present, però també al passat. 

::: Enllaços:
Nicholas Sparks.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski