Si tu m'escoltes - Coia Valls



"(...) no calen paraules per descobrir culpabilitat en un rostre ni renuncia en un gest." 




Valls, Coia. Si tu m’escoltes 
Barcelona: Comanegra, 2017





 
Què en diu la contraportada...
En John Cavage és el prototip de triomfador americà: un jove pare de família amb una feina esplèndida, que ha vençut tots els obstacles sense haver de demanar res a ningú ni empatitzar amb les petites misèries dels altres. Però la jugada bruta d'un company que vol la seva posició el deixa sense feina i l'obligarà a mirar més enllà del seu melic.

 Com comença...
Tulsa, Oklahoma, 1953

La ciutat de Tulsa és un dels punts neuràlgics de la producción petrolífera dels Estats Units. Molts dels seus habitants viuen d’aquesta industria i es concentren en barris benestants. La desigualtat social esdevé més acusada que en altres parts del país.

Entre els afortunats hi ha en John Cavage, de trenta-set anys.

 Moments...
(Pàg. 35)
En diferents ocasions ha estat a punt d’explicar-li la veritat, però sempre ha trobat un bon motiu per no fer-ho. Sovint hi ha tingut molt a veure la seva propia inseguretat; també l’orgull ferit o la por han pres la paraula en nom seu.

(Pàg. 48)
(...) entren al primer bar que troven i demanen unes cerveses. Aliens als motius que els han portat fins a aquell lloc, reculen en el temps atropelladament. Tan sols la memoria, capritxosa, juga a crear un ordre aleatori. Evoquen fets que semblen oblidats i les rialles acompañen la majoria dels records.

(Pàg. 62) 
- (...) has d’aconseguir convencer-los que tenir aquest aparell és imprescindible per als seus propòsits.
- Com sabré si, de veritat, el necessiten?
- Si el necessiten, dius? Ja veig que no has entès res de res! Aquesta és la teva feina: fer-los creure que no poden passar sense ell. Que, posseint-lo, tot será més fácil i ells serán més feliços.

(Pàg. 68) 
La llum il·lumina l’escena com qui passa de puntetes per no cridar l’atenció. En John sangloteja sobre el pit de la seva dona i ella li pentina els cabells en silenci. No és hora de fer preguntes ni de donar consells; és hora de deixar fluir, de permetre que l’angúnia, la por, les inseguretats vessin cara avall i s’esmicolin a cada convulsió.

(Pàg. 103)
Aquells papers escampats sobre la taula l’atrauen amb la mateixa força que el repel·leixen. Gira el darrer full i veu que hi ha una nota escrita amb llapis: “L’experiència de tocar el dolor dels altres és la clau de canvi. Si tu m’escoltes...”.

(Pàg. 104)
(...) no calen paraules per descobrir culpabilitat en un rostre ni renuncia en un gest. El silenci pot ser molt i molt eloqüent. És quan l’evasió sembla el camí més senzill.

(Pàg. 113)
El venedor de televisors en color aixeca la mirada molt a poc a poc fins que té lloc l’encontre. Com si es tractés d’un espill, les pupil·les humides de l’ancià acullen el seu rostre i ell s’hi permet descansar.

(Pàg. 123)
- (...) És tan prima la línia, John Cavage! De vegades ni tan sols tenim la sensació de decidir res. Et posen sobre l’espatlla un fardell i, si no estàs al cas, si no te n’adones...


 Altres n'han dit...
Què llegeixes?, Tu mateix llibres, El sótano de los sueños, Us recomano, Papel de tinta negra, Red de pensamientos, El chico del libro, Pep Grill.

 Enllaços:
Coia Valls, el llibre, segons l'autora, novel·la o coachig?, sobre l'empatia.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

El baró rampant - Italo Calvino

La veïna - Isabel-Clara Simó

Crímenes ejemplares - Max Aub

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit