Els meus pares - Hervé Guibert




"No imagino res de més cruel que tenir un fill."





Guibert, Hervé. Els meus pares.
Barcelona: Club Editor 1984, 2014. 

Mes parents. Traducció de David Ilig.
Col·lecció El club dels novel·listes, 46
 




 Com comença...
Dijous 21 de juliol de 1983, mentre sóc a l’illa d’Elba i la seva germana Suzanne s’està a la casa de camp que posseeix a Gisors, la meva tia-àvia Louise, que té setanta-sis anys, es troba malament a l’autobús 49 en direcció a la Gare du Nord, on ha de comprar el bitllet per a un viatge.

 Moments...
(Pàg. 34) 
Ha apagat el llum; s’està dret a la vora del llit, em fa dir en veu alta les oracions: un parenostre i un avemaria. Un a nit d’insomni, l’estiu passat, intento recordar-ne les paraules i em semblen alhora absurdes, abstractes i gravíssimes: quincalla del regne i de la santificació, però retrobament d’unes paraules que podria creure que no he sentit mai si no estigués segur d’haver-les repetides centenars de vegades i que aquella nit m’emocionen profundament: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres les perdonem als nostres deutors”, “ara i en l’hora de la nostra mort, amén”. Aquestes paraules haurien pogut ser substituïdes perfectament per una lletania pornogràfica, per al meu pare només eren, dins l’organització del ritual d’allitar-se, un mitjà per unir les veus, per acompassar les nostres respiracions.

(Pàg. 39) 
M’agraden els cromos: els que em donen a l’escola quan acumulo deu punts de bon comportament, moneda miraculosa de la docilitat que fa de l’alumne un petit accionista d eles seves hipocresies, els cromos d’història o de ciències naturals, les santes devorades pels lleons, les bestioles més inimaginables, el tapir, la mona esquirol.

(Pàg. 46)
El moment més bonic de la meva mare és al restaurant, just després de la confusió en encarregar els plats i abans que portin el vi rosat glaçat que li agrada tant: té la seva progenitura a la vista, en comprova la netedat, corregeix un floc de cabells, i es relaxa un instant, posa els colzes a cada costat del plat i les mans una sobre l’altra sota el mentó, sent aflorar dins seu una gran distinció, és feliç, viu la seva eternitat.

(Pàg. 51)
Vaig amb banyador, tors nu, enfilat a la pilota. I en aquell moment arriba un noi i em diu que no sóc com ell: encara no me n’havia adonat. Tinc el pit enfonsat, mentre que els altres nois el tenen pla o una mica bombat. No recordo les paraules del noi però van tallar la meva vida en dos.

(Pàg. 53)
Tornar al pis després de les vacances és deliciós: put una mica, fa l’olor de la nostra família i és una olor que proporciona seguretat, només se sent així de forta, tant concentrada, una vegada a l’any; les finestres s’han quedat tancades, les olors de menjar han tingut temps d’evaporar-se completament i nomé subsisteix un perfum molt dens en qu`pe es barregen la fusta dels mobles, el vernís, una lleugeríssima descomposició de les cortines i de les vànoves, una degradació imperceptible de la pintura dels murs.

(Pàg. 78)
El meu pare, que vol que sigui metge, m’ha obligat a fer matemàtiques. Però jo només tinc una idea al cap: el teatre.

(Pàg. 95)
Camino descalç pels gran terrossos de terra llaurada, els peus passen del cim esberlat dels crestalls a la fondalada tova, la pols més seca de la terra eixuga de mica en mica el fang. La terra em fa un massatge als peus, és com un bateig, em proveeix una nova vida, una vida sensual. Alço el cap, el cel vermell m’entra a les venes.

(Pàg. 110) 
Al vespre em trobo havent de sopar amb els meus pares en un silenci desolador i tens. Al cap només hi tinc el nom de T. i no puc saber si pronunciar-lo seria una derrota o un esclat de joia, em retinc i alhora maleeixo els meus pares per no forçar-me a confessar-ho tot.

(Pàg. 116) 
El seu pare li pregunta què està escrivint. Ell fa un esforç per respondre-li, li parla de la seva obra teatral. El seu pare no ha llegit mai res seu, només articles, i una narració, i pronuncia aquesta frase que el colpeix, el sobta i alhora li plau infinitament: “M’ha d’agradar per força el que escrius, és la veu de la meva sang”.

(Pàg. 118)
Es mira nu al mirall abans d’anar-se’n al llit i es fotografia mentalment en diverses posicions, de cara, de perfil, dissimulant o accentuant els seus defectes. Deixa anar el ventre, deixa caure les espatlles, enfonsa el tors. I es diu: són ells que han fet aquest cos. Però ¿què hi poden fer, ells, amb aquest cos? De vegades els tenia rancúnia d’haver-li donat aquell cos.
Al restaurant, el seu pare li diu aquesta frase que sens dubte no ha dit mai a la seva dona: “Fas goig de veure, aquest vespre”. També li diu: “El més important és que no pateixis”, i li sembla que aquesta frase resumeix tot el que el seu pare li vol dir, tot el que mai li hagi volgut dir.

(Pàg. 123)
Vigília de Pasqua: el meu pare m’envia dins un sobre dos-cents francs “perquè et compris una fotesa”; jo penso, pèrfidament, que aquests diners oferts pel meu pare em serviran per comprar un cos, un sexe.

(Pàg. 127) 
“(...) Tenies por que caigués de la taula, però el meu cos em pertany totalment, fins als límits on el pugui dur, i no tens cap dret a identificar-te amb el meu sistema nerviós; si aquest cos jo demà el vull deixar caure, però des d’una finestra, no hi tindràs res a dir...”. M’adono ara de la duresa terribles d’aquests mots. A continuació dic a la meva mare: “No imagino res de més cruel que tenir un fill. Si en tingués un, jo seria encara pitjor: el violaria, el mataria, no el deixaria escapar...”.

(Pàg. 150)
Nota escrita amb tres setmanes de retard: massa emoció durant el dinar amb la mare. Perquè creu que es morirà  i que torna per darrera vegada a París per veure els fills, però no ho diu. Perquè em diu: “Saps, estic molt orgullosa de tu, dels camins que has triat a la vida, del teu coratge, de la teva resistència contra la solitud”.  I perquè deixa caure com qui no vol la cosa, al moment de separar-nos, simulant indiferència, al pas de la porta, el que s’ha guardat durant tot el dinar, el que ha dubtat a dir tot pensant, potser, si no ho dic ara ja no ho podré dir mai: “M’agradaria molt estirar-me al teu llit, immòbil, sense dir res, per no molestar-te, mentre tu escrius a l’habitació del costat...”. Una emoció gairebé insuportable.

(Pàg. 151)
No els odio solament a ells i al meu propi odi, sinó que odio el que miren i el que mengen, els seients on seuen i la roba que recobreix els seus cossos, odio el seu pis, odio les seves lectures, odio la seva por (i escric aquestes coses tan esgarrifoses tot escoltant una música alegre com l’aigua que llisca per una superfície oliosa), odio el seu mobiliari, odio el seu menjar congelat.

(Pàg. 161)
En veure’m amb el nou tall de cabells, el meu pare veu el seu pare. Em diu amb pena, com si de cop fos a mi que fes el retret: “Em va prometre una moto i mai no me la va comprar...”.

(Pàg. 167)
El pare que de vegades s’ajau al llit de la seva mare, només per mirar el que ella mirava, un bocinet de sostre.

 Altres n'han dit...
Directa.cat (J.Bacardit), Cartes elèctriques, Un salt de llibres, Especulacions d'un Neanderthal, Trempera literària, Les Chroniques assidues, Pep Grill.

 Enllaços:
Hervé Guibert, l'autoficció, context de l'autor, dubtes.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

Crímenes ejemplares - Max Aub

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit