diumenge, 3 de novembre de 2013

Què en queda? - Christa Wolf


"¿Quantes vegades deus haver pensat "és casual" abans d'estar disposada a pensar "és intencionat"?"



Wolf, Christa. Què en queda? 
Barcelona: Edicions 62, 1991

Was bleibt. Traducció de Francesca Martínez
Col·lecció El confident, 12  


è Què en diu la contraportada... 
Aquest llibre va ser escrit el 1979 i no va poder ser publicat al seu país fins al 1990. Al Berlín-Est, una escriptora reconeguda és vigilada per la policia, que la segueix, li intervé el telèfon i té un cotxe apostat davant de casa seva. En primera persona, ens parla de les seves observacions, de les seves opinions i de les seves angoixes i les seves pors. Descriu també els vigilants, el seu conformisme i el seu avorriment. Hi ha una lectura pública, seguida amb molta expectació i feta amb risc, per a l'escriptora i per als oients. Una dona del públic pregunta què en queda de tots els anys viscuts i aquesta és la pregunta que realment preocupa a tothom. Enmig de l'angoixa hi ha, però, l'esperança. Les coses han de canviar.

è Com comença... 
Sobretot no tenir por. Un dia en parlaré en aquella altra llengua que duc a l'orella però encara no a la boca. Avui -jo ho sabia- encara era massa aviat. Però me n'adonaria quan fos el moment? Un bon dia seria vella. I, llavors, com me'n recordaria, de tot aquest temps?

è Moments...
(Pàg. 18)
Ja feia temps que no se m'acudia de passar a frec del cotxe de torn i mirar a dins amb cara ferotge per topar-me amb l'esguard vidriós dels seus ocupants, la missió dels quals era precisament fer d'allò que eren i, doncs, provocar la indignació, més ben dit, la por, que, com tothom sap, indueix algunes persones a cedir i d'altres a fer accions irreflexives que tanmateix poden ser una confirmació d'indicis indispensable a l'observació.

(Pàg. 26) 
En el procés de reflexió sobre la frontera dels mots -vaig pensar-, es podria incloure una història de la mala consciència: quins són els mots amb que hom descriu l'estupefacció de la persona mancada de consciència, com se les heu la llengua -em preguntava- amb allò que és inexistent, que no tolera adjectius qualificatius, ni substantius, perquè està manca de qualitats i absolutament mancat de substància, igual que el subjecte ho està de consciència (...).

(Pàg. 28)  
(...) mai no oblidaria aquell moment que -palplantada davant l'aparador d'una drogueria qualsevol i amb l'esguard perdut- em va fulminar com un llamp la certesa que allò que em feia anar d'una banda a l'altra era la tristor. No l'havia reconeguda. La tristor s'havia apoderat de mi frenètica i rutilant, se m'havia instal·lat a dins i m'havia convertit en un altre ésser.

(Pàg. 30) 
La ciutat havia deixat de ser un lloc per convertir-se en la negació de tot lloc, sense història, sense visió de res, sense encís, malmesa per l'avidesa, el poder i la força. La ciutat despenia el seu temps entre malsons i activitats absurdes... com les d'aquells joves del cotxe, que esdevenien més i més el símbol de la meva ciutat.

(Pàg. 33) 
(...) comprar, vet aquí una anestèsia garantida (...).

(Pàg. 34)  
Durant una dècima de segon les nostres mirades s'havien ensopegat, però en Jürgen M. no em va voler conèixer, el seu esguard s'havia desviat una dècima de segon més de pressa que el meu. Aquesta ja me la coneixia. I tant que me la coneixia: era el teló que s'abaixava davant dels ulls de l'altre; el tel que recobria el blanc dels ulls de l'amic; el núvol que li enterbolia el cristal·lí. No ens vam veure, mai no ens havíem conegut. D'acord. Molt millor.

(Pàg 35) ¿Quantes vegades deus haver pensat "és casual" abans d'estar disposada a pensar "és intencionat"?

(Pàg. 39)
Al capdavall, tota la informació sobre mi -la d'aquells homes joves, la de l'interceptor telefònic, la dels controls postals- a una taula o altra, a un capitost o altre havien d'anar a parar. I si resultava que el cervell de tot plegat era en Jürgen M.?

(Pàg. 41)
(...) quan la gent llesta vol sobresortir de la massa d'ignorants, li cal baratar l'ànima, això és més vell que l'anar a peu. I ja que ho vull saber, sempre s'hi acaba vessant sang, encara que no sigui la pròpia. No, no sempre la pròpia.

(Pàg. 60)
Quina és la manera de treure's de sobre els pensaments? Pensant-los. Pensant-los i tornant-los a pensar. Pensant-los del dret i del revés. Pensant-los fins al final.

(Pàg. 63)
Milers de paisans que, sense sospitar-ne res, circulaven, hora rera hora, entre mi i el cotxe blanc, que anaven a casa o a la feina o a veure l'amant o a les seves coses. Que a tot arreu s'enduien la seva vida normal a coll-i-be.

(Pàg. 71) 
(...) ni tant sols vaig evitar paraules com "preocupar-me" o "enyorar-me", perquè, quan un no sent res, té totes les paraules a la seva disposició.

(Pàg. 93)
El temps, aquest assassí tan meu... s'ho ha endut tot. Estic sola amb el temps, el meu assassí.

(Pàg. 95)
Un dia, vaig pensar, podré parlar, amb tota senzillesa i llibertat. Encara és massa aviat, però no sempre es mássa aviat. Per uè no asseure'm senzillament davant d'aquesta taula, sota el llum que la il·lumina, disposar-hi el paper, agafar el bolígraf i començar. Què en queda. Quins són els fonaments de la meva ciutat, per què s'ensorra. I que no hi ha més dissort que la de no viure. I, finalment, més desesperació que la de no haver viscut.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada