L'illa de l'última veritat - Flavia Company

 "En què consisteix el triomf d’un home? Sobreviure o escapar?"

Company, Flavia. L’illa de l’última veritat.
Barcelona:  Proa, 2010

Col·lecció A Tot Vent, 529




>> Què en diu la contraportada...
Quan sap que està greument malalt, el doctor Prendel sent la necessitat de confessar un secret amb què ha pogut viure però amb què no pot morir. Explica la seva història a l’amant dels últims anys i li fa prometre que, un cop ell sigui mort, la farà pública.
Víctima d'un atac pirata, Prendel havia naufragat al mig de l’Atlàntic i havia desaparegut durant cinc anys del seu cercle a Nova York. Al seu retorn, no havia volgut dir ni una sola paraula sobre aquella experiència. Circulaven tota mena d'especulacions i llegendes: on havia estat durant aquells cinc anys?, per què no en volia parlar? Després d'escoltar la història, l’amant l’explica en una narració impossible d'abandonar.

>> Com comença...
No recordo qui em va presentar el doctor Prendel. Sí que sé, en canvi, que va ser a casa de Martin Fleming, el psiquiatre, durant una reunió de catedràtics de la Facultat per celebrar el seu ascens de vicedegà a degà, i que de seguida  em va interessar el seu posat parsimoniós, taciturn i aquella displicència amb què mirava al seu entorn, com si sabés amb exactitud què podia passar i què podia ser dit.

>> Moments...
(Pàg. 27)
És fàcil que la gent no es posi d'acord quan es tracta de morir. Tampoc quan es tracta de viure. És fàcil que la gent no es posi d'acord.

(Pàg. 33)
En poc temps haurà fet dues coses radicals: matar i morir. De morir no li sorprèn sinó la manera. De matar, tot.

(Pàg. 35)
“Hem de fer coses a la vida que més tard tinguem ganes de recordar. Mirar enrere i sentir que ha valgut la pena. Repassar la nostra història i sentir que no s’assembla gaire a cap altra, que és pròpia, que ens l’hem inventada. Som joves. És ara que ho hem de fer. És ara. Jo ja no puc més amb aquesta vida previsible. Fem el que fem, acabarem morint. Val la pena fer el que desitgem, no?”.

(Pàg. 43)
O sigui que la mort és això: esperar, somriure, desesperar-se, no entendre res mentre s’està a punt d’entendre-ho tot.

(Pàg. 62)
“(...) hem d'establir algunes condicions de convivència”, diu Nelson. “Haurem de passar algun temps, aquí.Valdrà més que deixem clares algunes lleis”.
Lleis? Prendel espera un aclariment. Lleis?
”Calen lleis per a dos homes en una illa deserta?”.

(Pàg. 68)
(...) Pensa que un home sempre desitja un sostre, que li importa més amb que tapar-se que el que trepitja.

(Pàg. 69)
No es pot pas dir que s’hagi acostumat a aquella vida, però tampoc no es pot dir que pateixi. És allò la victòria? L’adaptació? En què consisteix el triomf d'un home? Sobreviure o escapar?

(Pàg. 91)
Quanta gent viu en una pell que no sent com a pròpia, oi, doctora? Quin misteri, que les persones no ens atrevim a actuar segons els nostres desitjos o conviccions i que preferim els dels altres.

(Pàg. 102)
Els dies són tots iguals. Un rere l’altre com baules d'una cadena rovellada i absurda que no condueix enlloc. Una cadena perpètua.

(Pàg. 133)
(...) Encara sóc allà, amb ell, intentant cada dia tirar enrere el que vaig fer. Que irreparable que és la mort i que diferent un home abans i després de matar.

>> Altres han dit...
Adesiara, Llegir en cas d'incendi, Apunts literaris, Cruce de caminos, Of books and reading, The lesbian sisters, Carles Cortés

>> Enllaços:

Flavia Company, l'autora: sobre el procés de creació, l'autora: sobre el seu llibre, tertúlia amb l'autora sobre el seu llibre, estil i narrativa, arquitectura temàtica, no hi ha res nou sota la capa del cel... però sí diferent.